Aquest 14 d’abril se celebren noranta anys de la proclamació de la Segona República a l’Estat espanyol, una república proclamada pels partits d’esquerres després de set anys de dictadura caracteritzada per una dura repressió cap als sindicats i el moviment obrer en general. El nou sistema polític va generar un esclat d’eufòria en gran part de la societat valenciana. Les ciutats i els pobles del País Valencià es van omplir de gent que va baixar al carrer per a celebrar el canvi de règim. Hi havia moltes il·lusions posades en la Segona República espanyola, i que es van consolidar en la nova constitució. En aquesta, es reconeixien diverses llibertats col·lectives i individuals, com la llibertat de premsa, el matrimoni civil o el divorci, a més del sufragi universal després de tensos debats a les corts.
Es va obrir una finestra a la participació de les dones en la vida política, alhora que també se’ls atorgava una major capacitat de decisió en la vida privada. Tanmateix, potser degut a la curta vida del règim republicà o per la fèrria tradició ancorada en la societat espanyola, aquestes reformes a penes tindrien impacte en les zones més rurals. Malgrat això, van ser moltes les dones amb principis polítics que van participar activament en la vida pública i intel·lectual durant aquests anys. Les seues vides, amb el començament de la Guerra Civil espanyola i la posterior dictadura, correrien diferents camins per sobreviure tant al règim dictatorial com a l’exili.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, quan encara era una adolescent, Soler va participar en les mobilitzacions en contra del dictador i va formar part d’aquesta oposició dins de la Federació Universitària Escolar
Entre les persones que van eixir al carrer el 14 d’abril de 1931 hi havia la militant comunista Alejandra Soler. La jove valenciana va ser una de les milers de ciutadanes i ciutadans que es dirigiren a la plaça d’Emili Castelar –l’actual plaça de l’Ajuntament– per celebrar aquest canvi. Nascuda en una família benestant, des de molt jove li van inculcar uns principis basats en els valors de la llibertat. Durant la dictadura de Primo de Rivera, quan encara era una adolescent, Soler va participar en les mobilitzacions en contra del dictador i va formar part d’aquesta oposició dins de la Federació Universitària Escolar (FUE), que reivindicava una manera d’educar més moderna i progressista; una educació pública i l’accés universal a l’ensenyament. Seran aquests principis els que Alejandra Soler defensarà tota la seua vida, des dels anys vint fins a la seua mort, el 2017.
Soler va desafiar les normes del seu temps, una època en què estava prohibit que les dones competiren. Tal com afirma l’atleta i investigador Recaredo Agulló, “Alejandra va decidir posar-se els pantalons curts i córrer a les pistes del camp del Mestalla”. Ella, junt amb altres valencianes, optà per fer esport perquè s’oposava a les normes que imperaven en la societat valenciana als anys vint.
Durant el període republicà, es va dedicar al món de l’educació. De fet, se la coneix com a una mestra de la República, fins que el 1939 va haver d’exiliar-se a la Unió Soviètica, passant abans per un camp de concentració de l’Estat francés. A l’URSS, exercirà també com a educadora dels xiquets i xiquetes que arribaven de l’Estat espanyol.
De professió arxivera, va ser una de les primeres dones que va estudiar a la universitat als anys vint. El 1930, es va instal·lar, junt amb el seu marit i els seus fills, a la capital valenciana, on començaria una de les millors etapes vitals i professionals de la seua vida
Els exilis, però, no sempre són exteriors. Durant la dictadura franquista també va haver-hi persones que el van patir d’interior. Una d’elles va ser María Moliner, una aragonesa que durant els anys de la República va dirigir 105 biblioteques rurals valencianes. De professió arxivera, va ser una de les primeres dones que va estudiar a la universitat als anys vint. El 1930, es va instal·lar, junt amb el seu marit i els seus fills, a la capital valenciana, on començaria una de les millors etapes vitals i professionals de la seua vida.
Moliner aconsegueix la vacant en l’arxiu de la delegació provincial d’Hisenda, però la seua activitat no es limitarà únicament a aquest servei, sinó que impartirà gramàtica a l’Escola d’Artesans, col·laborarà amb diferents projectes de la Institució Lliure d’Ensenyament i crearà, junt amb altres intel·lectuals i amics, la delegació valenciana de les Missions Pedagògiques, de la qual ella serà nomenada vicepresidenta. La iniciativa va estar destinada a l’alfabetització i la millora del nivell educatiu i cultural de les classes socials més baixes i de la població que vivia en llocs de difícil accés.
Aquesta passió perquè la cultura germinara a les zones rurals, als racons més inaccessibles del territori valencià, no s’aturarà durant els anys de la Guerra Civil espanyola, ja que va ser en aquest període quan Moliner va ser nomenada cap de la biblioteca de la Universitat de València i va reafirmar així el seu compromís amb la República. La minuciositat i el respecte al treball que exercia es reconeix en Instruccions per al servei de xicotetes biblioteques, una mena de llibret d’instruccions per a orientar als bibliotecaris i bibliotecàries rurals en la seua tasca professional.
Amb la victòria del feixisme, tota la tasca de l’arxivera es truncarà. Tant Moliner com el seu home van ser condemnats a l’ostracisme més absolut. En 1939 van ser expedientats i sancionats, i va ser aleshores quan la seua activitat pública en favor de la cultura i l’educació es paralitza. Durant aquesta aturada, María Moliner començarà un procés interior, un treball més introspectiu. Aquesta activitat es traduirà en la creació del seu diccionari de l’ús de l’espanyol, més conegut com el María Moliner.
Els drets de les dones, secundaris per als republicans
El reconeixement de la ciutadania de les dones en l’article 36 de la Constitució republicana no va ser fàcil. La societat espanyola continuava sent profundament tradicional i en ella la presència femenina estava relegada a l’espai domèstic i privat. Aquesta condició va continuar en gran manera, tot i l’aprovació del sufragi universal. Segons afirma la historiadora Ana Aguado, “les direccions masculines dels partits polítics republicans continuaren considerant secundàries les reivindicacions femenines”.
Amb tot, en l’època republicana es van anar desenvolupant propostes igualitàries. Les feministes advocaven per la seua emancipació de l’Església, del pare i del marit. Al remat, el que perseguien era la seua independència i la seua presència pública en la societat. En aquest context, la socialista Maria Cambrils va ser una fidel defensora d’eixos principis, sempre lligats a la causa socialista. Per a ella, feminisme i socialisme aniran de la mà, i no es podrà entendre un sense l’altre.
A diferència de Soler i Moliner, Maria Cambrils va nàixer en el si d’una família humil al barri del Cabanyal. La seua formació cultural i política va ser autodidacta, de fet, el seu primer contacte amb els ideals socialistes es va produir gràcies a una amiga i veïna, Natividad, esposa i companya d’un obrer dels ferrocarrils. Aquesta la va introduir en les lectures de Marx, Pablo Iglesias o Bebel.
El reconeixement de la ciutadania de les dones en l’article 36 de la Constitució republicana no va ser fàcil. La societat espanyola continuava sent profundament tradicional i en ella la presència femenina estava relegada a l’espai domèstic i privat
Anys més tard, Maria Cambrils escriuria Feminisme Socialista, un assaig a favor de la igualtat entre homes i dones i en defensa del feminisme de classe, com ella ho definirà. Durant el temps de la dictadura de Primo de Rivera, també va anar desenvolupant tota una producció teòrica socialista i feminista reflectida en els seus articles de premsa.
Als anys vint, ja en els seus escrits denunciava la subordinació de les dones als homes en les lleis, així com la consideració que les dones eren jutjades com a uns éssers inferiors als masculins. “En la major part dels codis antics que es coneixen […] veiem consignada i sostinguda en la lletra la inferioritat de la dona, és a dir, el rebaixament injust de la seua personalitat humana” o “limitar-nos al paper de guardianes de la llar i a les naturals funciones fisiològiques de la maternitat és tant com acceptar l’esclavitud a la qual se’ns condemna en la societat”, són algunes de les denúncies que redactava en els seus articles.
Durant l’època republicana, en el seu diari de capçalera, El Socialista, va continuar escrivint articles en defensa del vot de les dones i de la participació de les mateixes en la vida pública, així com va exercir un intens activisme a favor dels drets educatius i laborals de les dones. Sempre al costat de les obreres, la seua tasca es va fonamentar en la formació política i cultural d’aquestes dones, tenint com a horitzó l’ideal del socialisme com a ferramenta per acabar amb la desigualtat política, econòmica i de gènere imperant en la societat espanyola.
El final de Maria Cambrils es va produir en 1939, quan, afectada per una greu malaltia, va decidir traslladar-se a Pego, d’on eren els seus pares. Allà va passar els últims dies de la seua vida, fins al 24 de desembre d’eixe mateix any.
Mujeres Libres al País Valencià
Les trajectòries femenines durant els anys de vida de la República són molt nombroses, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. S’han esmentat les vides d’Alejandra Soler, María Moliner i Maria Cambrils, però al País Valencià els exemples són molt nombrosos. Destaca el testimoni de Mujeres Libres, com a grup cultural femení del sindicat CNT, des d’on buscaven l’emancipació mitjançant l’educació, a més d’acabar amb una la triple esclavitud, la cultural, laboral i de gènere, que sotmetia les dones. La seua presència al territori valencià no va passar desapercebuda. Tal com indica l’historiador Javier Navarro, les agrupacions de Mujeres Libres van recórrer la geografia del país des dels Ports fins al Baix Segura.
L’activitat de l’agrupació va estar molt activa des del 1934 fins al final de la Guerra Civil. El seu esperit incansable per acostar la cultura i la formació a les dones no es va aturar amb el context bèl·lic. De fet, moltes proclames realitzades durant la guerra les van aplicar també en temps de pau, com per exemple la millora de les condicions laborals o l’ocupació de llocs de treball tradicionalment masculins.
A propòsit de l’aniversari de la proclamació de la República, les historiadores recorden la importància de recollir el testimoni d’aquestes dones que van anar gestant els seus principis en favor de la llibertat i de la cultura durant els anys vint. Molts dels seus escrits i activitats tindrien una gran transcendència en l’etapa republicana, ja que desenvoluparien tasques significatives en l’àmbit formatiu, pedagògic i social.
En un moment en què algunes posicions polítiques pretenen vulnerar el dret a l’educació, privilegiant un model elitista i accessible només per a uns pocs, defensen recuperar la seua memòria per entendre les vides de tantes persones que durant aquests anys van voler fer arribar la cultura i l’educació a les classes populars com a eines emancipadores i revolucionàries.
