Al desenllaç final de la segona temporada de la sèrie The Good Fight, en part continuació de l’esplèndida The Good Wife, veiem com els socis del bufet d’advocats debaten sobre si és la justícia qui regeix les lleis. Després d’haver comprovat com el Partit Demòcrata, per interessos electorals, al·lega qüestions legals per justificar la no divulgació d’un “fet verídic”, una de les advocades rep una denúncia “legal” per fer apologia de la confrontació radical contra la pèrdua de llibertats sota el govern Trump. L’acord entre els lletrats és immediat. Quan l’aplicació de la llei pot generar injustícies als ciutadans, la consciència ètica ha de regir les actuacions. Si és així, “llavors està bé infringir les lleis si ofenen la teva consciència”, afirmen.
En els títols de crèdit de l’esmentada sèrie veiem esclatar diferents objectes que fàcilment associaríem a un bufet d’advocats, entre ells pantalles de televisió que transmeten imatges de Trump, Putin o l’extrema dreta. Quelcom difícil d’imaginar a “l’estat de llei” espanyol.
Prop de 300 anys abans, Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver, una demolidora sàtira de l’Europa de principis del XVIII, quan ha d’explicar el funcionament de la “civilitzada” societat anglesa als incrèduls hostatgers que l’acullen, crea una narració sobre la llei, els que la dicten i els que la fan executar. Sempre al servei del manteniment del poder, afirma, sigui de causa divina (la reialesa), com a resultat de la usurpació (l’estat militar) o de la subjugació a l’interès econòmic d’uns personatges que descriu com a criatures singulars: els parlamentaris conservadors.
Les narracions de la realitat se’ns mostren, avui, amb la mateixa malevolència que satiritzava Swift: l’empara de la legalitat per justificar l’acció política i l’ús de la llei i de qui l’exerceix al marge de la consciència ètica que propugnaven els advocats televisius. Així s’explica que en ple segle XXI siguem súbdits d’un monarca o es diguin “constitucionalistes” aquells que defensen tesis pròpies del nacionalisme espanyol més ultra i la xenofòbia. També aquells que, somrients, com el senyor Iceta, corren a fotografiar-s’hi col·laborant en la construcció de “falses veritats” (escola catalana, violència al carrer…), tot al·ludint motivacions “legals”.
El poder i la seva legalitat. Qui dota de contingut la llei és qui la redacta
La Constitución Española esdevé actualment l’arma llancívola de la legalitat i de les lleis que se’n deriven. L’actual entramat legislatiu hereu del passat és el que condemna a presó, coarta i limita els drets i llibertats individuals i obliga artistes a exiliar-se. Curiosament, la legalitat inqüestionable que defensen els unionistes va ser posada en dubte l’endemà del referèndum constitucional del 1978 en l’editorial del diari El País, “Incompetència i caos”, on confirmaven que es va dur a terme amb nombroses irregularitats (un 30% en algunes zones), sense un cens oficial i tancat “[…] i en el context d’un notable caos de llistes en què s’han produït duplicitats, absència de baixes, injustificades desaparicions de molts votants del 15 de juny i la desordenada incorporació al cens dels nous electors entre divuit i vint-i-un anys”. Quaranta anys més tard, el mateix diari esdevé el flagel dels que posen en dubte la legalitat i l’ús partidista de les lleis derivades de la Constitución.
Com apuntava Swift, la legalitat sempre és una qüestió de poder i de qui l’executa. L’insult d’un jutge a una víctima en un judici esdevé, segons declaracions de l’actual ministre de Justícia, un mer “comentari desafortunat”; però és causa penal quan un ciutadà versifica o fa farsa humorística de la llei i els seus mentors. Es considera legal la brutalitat policial exercida contra ciutadans pacíficament concentrats; però resulta un acte vexatori posar-ho de manifest com exposava el cap major de la Guàrdia Civil a Catalunya.
El poder i la seva legalitat. Qui dota de contingut la llei és qui la redacta. Durant la dictadura franquista la llei legitimava postulats, creences o accions policials malgrat que èticament fossin reprovables o malmetessin drets de la ciutadania. Senzillament era qüestió de poder, obediència i indefensió. Quelcom similar a l’ús que ara Inés Arrimadas, Pablo Casado o Josep Borrell fan de la llei i dels que l’executen, en un estat on la legalitat esdevé partidista i la interpretació i l’ús de la llei el seu mitjà d’execució. Com s’entén, si no, que, per posar només un exemple, s’hagi empresonat i malmès els drets civils del president d’una associació cultural. És la legalitat partidista la que els permet elaborar falses veritats i sobre elles construir la nostra indefensió. De la mateixa manera, però, per consciència ètica, podem rebutjar-les i continuar expressant-nos amb total llibertat de pensament i ensenyar-ho cada dia a les escoles catalanes malgrat les injúries dels ultranacionalistes espanyols i el silenci còmplice dels que, per interessos electorals, s’amaguen darrere la llei.
Article publicat al número 468 de la ‘Directa’
