El segrest institucional del feminisme –que ha implicat la preeminència d’estratègies basades en la reforma legislativa– ha afavorit la deriva conservadora, moralista i punitiva d’un moviment que, en part, havia mantingut una saludable desconfiança en l’Estat, entès com una estructura imprescindible per sostenir el patriarcat i el control formal i informal de les dones i persones més vulnerades.
És en aquest context que s’està portant a terme el debat entorn de la llei 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual. Malgrat que ha estat presentada com una llei feminista que respon a demandes històriques del moviment, això no és del tot cert, i moltes feministes l’entenem com el clar exemple d’una llei de caràcter punitiu que estableix determinades idees entorn de la violència, el seu abordatge i els seus actors principals, que legitimen les polítiques securitàries neoliberals, el control i una presència cada vegada més àmplia de l’ordre i la llei a les nostres vides. Això té diverses implicacions que no només es materialitzen en l’augment de les penes i delictes d’un dels codis penals més durs d’Europa, l’espanyol, sinó també en la configuració del que entenem per víctima, per dones i per justícia.
La llei reforça un marc penal ja excessivament dur, sobretot amb els delictes contra la llibertat sexual. S’ha parlat molt de les rebaixes d’anys de condemna que estava suposant l’aplicació del principi de retroactivitat de la llei, però el cert és que s’han afegit delictes, s’han augmentat penes i s’han establert una definició de consentiment que amplia les conductes que poden ser considerades delictives.
Aquesta llei, per tant, es configura a partir de les característiques reguladores més típiques de la socialdemocràcia liberal com la preeminència de la resolució penal de conflictes socials i una disposició d’ajudes econòmiques irrisòries, condicionades a categories del poder
Moltes persones en els marcs dels feminismes, els moviments socials i la població general, pensem que és inacceptable que s’utilitzi el feminisme per a justificar el tancament de persones en institucions de tortura. Ens sembla inacceptable per la baixa qualitat ètica de la proposta, però, principalment, perquè, com s’ha demostrat de forma reiterada, les presons i les penes associades als delictes no acaben amb aquests, ni els prevenen. De fet, no només no aborden les causes ni prevenen la violència de gènere, sinó que probablement produeixen més violències i són ineficients per reparar i protegir les víctimes, sobretot aquelles més vulnerades i estigmatitzades, que són reiteradament desprotegides i criminalitzades quan sol·liciten ajuda als sistemes de justícia.
La desprotecció i criminalització de les dones més precaritzades i estigmatitzades té a veure amb el caràcter simbòlic de les lleis, especialment les penals. Aquestes produeixen una sèrie d’idees normatives entorn de la violència i les víctimes que modelen les subjectivitats i els sentits col·lectius de bé i mal social en benefici de la legitimació dels mateixos sistemes de coerció estatal. Els marcs del discurs de legitimació de la llei del “només sí és sí” estableixen determinades coordenades respecte a què entenem per violència de gènere com, per exemple, l’ús extensiu del concepte de violència o la promoció de pànics sexuals i l’alarma a causa d’un ús pervers de les xifres, en denominar com a violència qualsevol mostra de desigualtat cap a les dones. També produeix uns determinats sabers respecte a les dones essencialitzades com a víctimes, com la reiteració d’una idea de la sexualitat femenina susceptible, infantil o innocent, o la centralitat de la necessitat de seguretat en les dones, entesa com a absència d’atacs d’homes particulars. Aquestes idees no només legitimaran la intervenció de l’Estat i les seves institucions penals, sinó que afavorirà la desprotecció de les víctimes “incorrectes”.
Aquesta llei, per tant, es configura a partir de les característiques reguladores més típiques de la socialdemocràcia liberal com la preeminència de la resolució penal de conflictes socials i una disposició d’ajudes econòmiques irrisòries, condicionades a categories del poder que alhora reforça el mateix discurs de la llei (dona, víctima). La llei del “només sí és sí” reprodueix la distribució dels poders punitius estatals característica dels sistemes de control europeus actuals, en els quals, la repressió penal va de bracet d’uns insuficients sistemes d’ajuda social condicionats i de la regulació subjectiva de la docilitat de les majories. Denominar això com la llei paradigmàtica del feminisme és un excés que no ens podem permetre els moviments revolucionaris
