La possibilitat de marxar a Barcelona o a algun altre lloc d’Europa és un tema habitual de conversa entre joves de 15 anys a Mali”, assegura Kandjoura Traoré, mecànic i entrenador de futbol, veí de Solsona (el Solsonès). “Molts nens se’n van de casa sense comunicar-ho als pares, en fugen. I els pares i mares no saben si tornaran a veure els seus fills mai més. Jo sí que em vaig acomiadar de la meva mare, que no parava de plorar”, explica Traoré, qui va deixar enrere la seva família a Mali amb 19 anys.
Les primeres notícies de persones procedents d’Àfrica, principalment del Marroc, van començar a arribar als Països Catalans als anys vuitanta. “Si t’hi fixes, és un procés posterior a les descolonitzacions de molts països d’Àfrica, moment en què les antigues metròpolis inicien processos de neocolonització”, explica Nadia Ainhoa Douhaibi, educadora social i investigadora de dispositius de racisme d’estat. “La població comença a veure que les condicions de vida estan fotudes, a causa d’un desenvolupament del neoliberalisme molt bèstia, i és quan comencen a migrar, i molts van cap a les antigues metròpolis”, continua. “Amb els menors d’edat, el problema ha estat que l’estat espanyol mai els ha vist com a subjectes de protecció, com a persones en situació d’extrema vulnerabilitat perquè viatgen a soles, sinó que se’ls ha tractat des del paternalisme europeu i s’ha caigut en un abandonament flagrant, quan no directament en la criminalització”, analitza la investigadora, que també és professora de la Universitat Oberta de Catalunya.
Del Pakistan a Barcelona amb 8.000 euros
Avui, per a algú amb passaport de la Unió Europea, volar de Màlaga a Bamako, amb escala a Casablanca, és un trajecte que es pot fer en set hores i mitja i costa uns 400 euros. Per recórrer aquest mateix itinerari a la inversa, Traoré va trigar tres anys i mig i va gastar-se més de 3.700 euros “bàsicament, en màfies i en pasteres”, explica el jove. El camí es va convertir en un capítol traumàtic de la seva vida: cossos sobre el desert, travessant Algèria; desenes de persones ofegades davant seu durant els tres intents d’arribar en pastera des d’Europa, un des de Líbia, els altres des del Marroc; cinc mesos treballant per aconseguir el preu que havien fixat per la seva llibertat de moviments les màfies de tràfic de persones; tres mesos a la presó per intentar migrar; dues nits a la deriva enmig del mar.
“A la costa de Líbia el que fan és que ens deixen esperant, acampats als boscos en molt males condicions, perquè ens aprimem i així capiguem més persones a les pasteres”, recorda amb tristor el jove de Mali. Per més que avui Traoré tingui una vida estable, amistats, feina, un pis, una situació administrativa regularitzada i li agradi viure a Solsona, assegura que si tornés enrere, no ho repetiria, es quedaria a Mali. “Espanya, Itàlia i Europa, en general, han de fer que hi hagi camins segurs per arribar-hi, però protegeixen els seus interessos i no volen deixar la porta oberta a Àfrica”, critica.
Segons l’organització Caminando Fronteras, de les 6.618 persones que han mort en el camí cap a les costes de l’Estat espanyol, 384 eren infants o adolescents
Umair Imtiaz va marxar del Pakistan amb 15 anys, sense avisar els seus pares. Després de passar per l’Iran i Turquia –uns 4.500 quilòmetres–, la primera vegada que va intentar travessar el Mediterrani va ser interceptat per la policia turca i retornat a terra. “Passat un temps d’haver marxat de casa vaig trucar a la meva família i van aconseguir enviar-me diners. Si no, no hagués pogut arribar. Vam navegar de Turquia fins a Itàlia 55 persones durant set dies. En tot el trajecte calculo que vaig gastar 8.000 euros i vaig aconseguir arribar a Barcelona quan ja tenia 16 anys”, explica el jove. Avui en té 21 i és treballador d’una empresa d’informàtica.
Les rutes migratòries han existit històricament, en un sentit o un altre: “Els menors que avui arriben via pastera a les Illes venen majoritàriament d’Algèria. Les rutes actuals són ses mateixes que utilitzaren els mallorquins i menorquins en sentit contrari durant els anys cinquanta, quan aquí escassejaven els recursos i emigraven a Alger en cerca de millors condicions”, explica David Abril, professor de Sociologia de la Universitat de les Illes Balears. “S’ha d’arreglar la situació dels nostres països. Tothom voldria tenir una feina i un bon sou a casa i no haver de migrar, tothom voldria només sortir del seu país per anar a conèixer món”, reclama Kandjoura Traoré.
Issiaga Sylla, nascut a Guinea Conakry, no tenia a qui trucar quan es va quedar sense res en el seu camí migratori cap a les illes Canàries. La seva mare havia mort i la família del seu pare, musulmana, no volia saber res d’ell pel fet de ser cristià. “Vaig arribar a Canàries a còpia de treballar pel camí, i també gràcies a persones bones que vaig trobar a Mauritània i al Marroc. Quan vaig aconseguir arribar-hi, em van internar en un centre de migrants molt ple de gent, durant un mes, tot i que jo tenia 16 anys”, recorda Sylla. Això passava l’any 2021. “Després em van fer proves per confirmar l’edat i ja em van portar al Canarias 50”, una antiga base militar utilitzada com a centre de primeres arribades de persones migrants, adultes i menors, gestionat per la Creu Roja a Las Palmas. Avui Sylla, amb 21 anys, viu en un pis per a joves extutelades de la Fundació Camins Solidaris perquè encara no ha aconseguit regularitzar la seva situació, un fet que obstaculitza del tot la seva emancipació.
“És dur, però aquí només veiem els que han arribat, no veiem tots els que han quedat pel camí”, denuncia David Vàzquez, educador social i autor de La mirada horitzontal (Triangular Edicions, 2021), un llibre que recull relats i històries de l’àmbit de l’educació social. Segons l’organització Caminando Fronteras, de les 6.618 persones que han mort en el seu camí cap a les costes de l’Estat espanyol, 384 eren infants o adolescents.
Una escala de ferro roent
Kandjoura Traoré va passar dos anys pel sistema de protecció de menors: nou mesos en un centre d’emergència de Vilafranca del Penedès, “abarrotat de joves, només migrats” –segons explica– i un any i tres mesos a un centre de menors a Solsona. “Sento que d’allà vaig sortir ben encarrilat perquè era un centre petit, familiar, érem només vuit joves”, recorda el noi d’origen malià. Detalla que, gràcies a una actitud proactiva d’una tècnica en migracions de Solsona, Traoré va poder viure un any en un pis per a joves extutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infancia i l’Adolescencia (DGAIA) i així, a poc a poc, gràcies a altres vincles personals, va aconseguir una feina per poder després llogar un pis. Avui treballa com a cambrer, mecànic i entrenador d’un equip de futbol infantil. “Quan vaig arribar aquí no imaginava que tindria la meva pròpia casa on dormir, que aprendria a arreglar maquinària agrícola, que cotitzaria a la Seguretat Social i que me n’aniria uns dies de vacances a Mallorca. Ha sigut una escala molt difícil de pujar, però em sento orgullós de mi mateix”, expressa emocionat.
A l’Estat espanyol, hi havia, a finals de 2023, 15.045 menors no acompanyats i joves extutelats amb permís de residència com Traoré, segons el Ministeri d’Inclusió Social. Aquesta xifra no inclou joves com l’Issiaga Sylla, que no han aconseguit regularitzar la seva situació administrativa tot i ser una obligació de l’Estat amb tots els menors migrats, segons l’article 35 de la llei d’estrangeria. El cas de Sylla és prou freqüent: un cop instal·lat a Catalunya i acompanyat per entitats com Punt de Referència, va sol·licitar asil, perquè el govern del seu país l’havia perseguit per participar en mobilitzacions polítiques. Sis mesos després de la petició va poder començar a treballar de manera regular. “Vaig estar a un Carrefour, a Seur i en la construcció, però tot es va acabar quan em van denegar la sol·licitud d’asil”, explica el jove guineà. Ara està pendent d’aconseguir regularitzar la residència per la via de l’arrelament social, però l’obstacle és un altre: “el 2022 vaig sol·licitar el passaport al consolat del meu país, però encara no me l’han donat. Allà, el govern és militar i no els interessen les persones”, es lamenta Sylla.
L’arribada de menors augmenta des de fa anys i, tot i que no és possible conèixer-ne la dada exacta, entitats i col·lectius del sector de l’acollida estimen que també augmenta el nombre de joves que, tot i passar pel sistema de protecció de menors i per centres i serveis d’acollida, en surten sense haver aconseguit la documentació, fet que demostra que no s’està complint amb la llei i que dificulta totalment l’emancipació d’aquestes persones. “El consolat del Pakistan em va aconseguir el passaport força ràpid i al cap de cinc mesos ja tenia la residència”, explica Umair Imtiaz. “Quan vaig fer els 18 no em van fer fora del centre com a altres, vaig estar-hi un temps més perquè volia continuar estudiant”, continua l’informàtic.
Segons l’organització Save The Children, a l’Estat espanyol, l’any 2022, hi van arribar 2.375 menors d’edat vingudes de fora de la UE, i 5.151 el 2023 –més del doble–. I la xifra continua creixent aquest 2024. Als Països Catalans, d’acord amb la informació sol·licitada per la Directa a les diverses administracions autonòmiques, actualment hi ha 3.153 infants menors de 18 anys que han migrat a soles acollides pels sistemes de protecció respectius: 2.369 a Catalunya, 303 a les Illes i 481 al País Valencià. La majoria són originàries del Marroc i de països de l’Àfrica sudsahariana i al voltant d’un 95 % són homes.
Es tracta de xifres canviants, perquè són les administracions autonòmiques les que poden facilitar-les i no el govern de l’Estat, i per les constants entrades i sortides del sistema. Però també per la poca voluntat institucional de fer pública una realitat polèmica que l’extrema dreta instrumentalitza amb discursos racistes, xenòfobs i aporofòbics. Si ens cenyim a les dades posades en context, resulta que, de 2 milions i mig de menors d’edat que hi ha als Països Catalans, només 3.153 són infants i adolescents que han migrat a soles i que requereixen la tutela pública: és a dir, un 0,12 %.
“Neguem que són els nostres joves”
Per la poca representació que té, el de joves que migren a soles és un col·lectiu hipermediatitzat amb un tractament informatiu que ha tendit a estigmatitzar-lo. I, també per això, socialment s’ha estigmatitzat. “Des del 2019, quan van adquirir una visibilitat excepcional als mitjans, s’han convertit en tema d’agenda electoral, fins ara, i hi ha hagut més atacs a centres de menors” denuncia Nadia Ainhoa Douhaibi. “Per tant, la hipervisibilització d’aquests joves el que fa és exposar-los més, no protegir-los”, continua. “Les fake news de l’extrema dreta es difonen i corren com la pólvora perquè toquen molts dels prejudicis presents a la majoria de la societat, confirmen creences que ja han sigut prèviament plantejades, separen ‘ells’ de ‘nosaltres’”.
Les dades de Save The Children estimen en 2.375 les menors que van entrar a l’Estat espanyol des de fora de la UE l’any 2022, i 5.151 el 2023, més del doble
Que el jovent que migra a soles “roba, agredeix i viola”, “recorre lliurement el territori en avions del govern anant on els dona la gana” i “s’allotja a hotels de luxe” –com afirmava fa uns mesos el diputat de Vox Santiago Abascal al Congrés dels Diputats– a banda de ser fals, busca relacionar migració amb delinqüència i instal·lar la idea que el govern espanyol gasta molts recursos públics en aquest col·lectiu. Però, com han recollit molts titulars de premsa a partir de dades del Ministeri de l’Interior espanyol, durant els últims deu anys, mentre el flux migratori creixia a l’Estat, la delinqüència ha disminuït.
Per altra banda, la idea que algú menor estranger no acompanyat és receptor de més diners públics que –com detallava el mateix Abascal– “una àvia jubilada”, més enllà de comparar valors no comparables, no té en compte la imatge sencera, a escala socioeconòmica, dels recursos públics dedicats a la joventut resident a l’Estat. Perquè “són també els nostres joves, però això a la societat catalana li costa molt d’entendre. Encara ens imaginem com una societat blanca, tenim una mirada de negació de qui som, de com ens entenem i de qui són els nostres menors”, afirma Eunice Romero, exdirectora general de Migracions, Refugi i Antiracisme de la Generalitat de Catalunya. Cal tenir en compte que, actualment, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 21 % de la població catalana ha nascut a l’estranger.
Com Umair Imtiaz, les persones joves que migren sense referents familiars surten de casa a soles, ben sovint al voltant dels 15 anys, amb un recorregut plagat d’amenaces i perills al davant i, després d’un procés de migració i emancipació forçades, la gran majoria acaben sent autònomes i autosuficients entre els 18 i els 23 anys. Algunes no ho aconsegueixen a causa dels múltiples obstacles que han de superar, però no apareixen a les estadístiques públiques perquè en la majoria dels casos es troben en situació irregular i algunes vegades vivint al carrer. “Hem de ser conscients que hi ha grups importants de menors migrants que passen desapercebuts. Nosaltres veiem només les que són comptabilitzades al sistema de protecció de menors, però n’hi ha que arriben per altres circuits i altres xarxes”, assegura Bàrbara Bort, treballadora social de l’entitat Punt de Referència.
Marzoukou –hem acordat protegir la seva identitat completa– té 17 anys i va néixer a Benín. Va arribar a Eivissa el 27 de desembre de 2022. Recorda molt bé aquesta data. “Vam passar molt fred al mar”, assegura. En arribar a la costa, la policia li va dir que no sabia on era Benín i van registrar-lo com si fos de Burkina Faso. “També van anotar que tenia 21 anys, tot i que jo els vaig dir que en tenia 16”, explica. Després de passar per un centre de menors i ser-ne expulsat “per ser major d’edat”, Marzoukou va passar unes setmanes vivint al carrer i des de fa dos mesos dorm en un alberg. “Vaig marxar del meu país per estudiar aquí, perquè allà no tenia manera d’estudiar. Amb una mica de sort aconseguiré algun dia entrar a la universitat”, assegura.
“El problema és que no reconeixem l’estructuralitat del racisme. Estem una mica segrestats. Hi ha dades que no s’expliquen i la supervivència d’aquests joves és invisible. A banda que s’emancipen abans, resisteixen un racisme quotidià en tots els sistemes públics i, per tant, s’ha d’exigir a l’administració que els serveis públics que tenen contacte amb menors migrants, incorporin al seu imaginari que aquests joves formen part de nosaltres”, explica Eunice Romero. “Encara fa falta entendre que tothom és racialitzat, que hi ha qui està codificat com a persona blanca (i, per tant, superior), i que s’entén aquesta blancor com la universalitat i tota la resta com una excepció, un defecte. Aquesta mirada que tenim cap als altres és el racisme”, afirma aquesta politòloga.
El lent camí cap a l’emancipació
Segons un estudi de l’Observatori Permanent de la Immigració (OPI), publicat a la pàgina del Ministeri d’Inclusió espanyol, a finals de 2023, el 60 % de migrades extutelades de 16 a 23 anys vingudes amb autorització de residència a l’Estat espanyol estaven donades d’alta laboral. La majoria treballava als gremis de l’hostaleria, en activitats administratives o en l’agricultura. És una dada significativa, tenint en compte que es tracta de “joves que viuen vulnerabilitzats per la hiperburocratització i que han de fer front a molt d’odi cada dia”, explica Romero. “En realitat, totes les feines que he tingut les he aconseguit gràcies d’un conegut o d’alguna persona que s’ha interessat per mi. Si no, és molt difícil. Ara treballo 59 hores la setmana”, explica Kandjoura Traoré.
“El procés migratori els fa créixer molt de pressa, la societat els hi exigeix moltíssim, s’han d’emancipar totalment als 18 o 19 anys, quan aquí els joves s’emancipen amb 30 anys”, assegura Ricard Gozálvez, director de l’àrea d’emancipació de l’entitat valenciana Som Llar, que acompanya joves que han migrat a soles.
Segons l’Observatori Permanent de la Immigració (OPI), a finals de 2023, el 60 % de joves d’entre 16 i 24 anys amb autorització de residència estaven donades d’alta laboral
L’Observatori de l’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya (CJE) confirma amb l’estadística que el jovent, a l’Estat, s’emancipa, de mitjana, als 30,4 anys. El seu darrer informe també explica que les dones s’emancipen abans que els homes i que la taxa d’atur juvenil és de les més altes d’Europa, tot i que un 65 % de joves tenen estudis més enllà dels obligatoris –a diferència de la població migrada, que majoritàriament no té estudis en el moment d’arribar. Concretament, de la població jove resident a l’Estat, d’entre 16 i 24 anys, només el 4,3 % estan emancipats, 194.970. I de tota la població jove, és a dir, set milions de persones, aquest percentatge és del 16,3 %: 1,2 milions. Ningú no exigeix als 5,8 milions de joves no emancipats a l’Estat espanyol que busquin feina de seguida per marxar de les llars dels seus pares i passar a ser persones productives en el mercat de treball.
“Quin és el teu projecte de vida?”
En canvi, la pressió per al jovent vingut de fora és molt forta. I és imprescindible un bon acompanyament per aconseguir dur a bon port aquesta emancipació, que ha d’arribar per força abans dels 23, edat en què s’acaba qualsevol mena de recurs o servei públic destinat a aquesta part del jovent. Les administracions disposen de diferents mecanismes i recursos d’acompanyament a joves que han migrat soles, implementats per mitjà d’entitats, cooperatives i empreses. Entitats més petites i sense ànim de lucre com Punt de Referència, a Catalunya, o Som Llar, al País Valencià, es distingeixen per fer un acompanyament molt personalitzat.
“Quan vaig arribar a Punt de Referència em van preguntar: “Quin és el teu projecte de vida? Què t’agradaria fer?”, explica Issiaga Sylla. “Era el primer cop que m’ho preguntaven en tota la meva vida”, reconeix emocionat. “Quan els joves arriben al programa sempre preguntem primer ‘què necessites de nosaltres?, en què et podem ajudar?’, perquè si no partim dels objectius vitals que tenen, no podem començar a dibuixar itineraris”, explica Ricard Gozálvez, de Som Llar. “Al Centre d’Emergència de Vilafranca del Penedès no em vaig sentir gens ben tractat, érem més de cent joves allà, però si no hagués sigut per l’acompanyament que vaig rebre al centre de menors, no hauria aconseguit ser independent com soc ara”, assegura Kandjoura Traoré.
“Hi ha centres que desenvolupen la seva tasca amb més empatia i centres que la desenvolupen amb càstigs i disciplina. Depèn de les persones educadores, però també de l’entitat o empresa que els gestiona”, explica Maria Creixell, de la Coordinadora Obrim Fronteres, que dinamitza un espai de suport mutu entre joves que han migrat soles al Casal de Joves del Raval, a Barcelona. Marzoukou va cada divendres a aquest espai a assessorar-se de les possibilitats i els recursos als quals pot accedir. Hi va anar a raure per primer cop mentre es trobava en vivint al carrer després de passar cinc mesos al centre d’acollida Gaudí de Barcelona, gestionat per la fundació Ciutat i Valors, que ha estat denunciat diverses vegades per joves i treballadores per donar aixopluc a actituds racistes. “Honestament, no hi tornaria, prefereixo estar al carrer que allà”, assegura Marzoukou.
Presons per a menors
Tot el desplegament de recursos creats exclusivament per a menors que migren sense acompanyament hauria de ser una fase prèvia que conduís cap a un model de protecció que no fes distinció entre nacionalitats. Tanmateix, a la pràctica, “el sistema, s’ha desdoblat. Acompanyem a la gent local per una banda i a migrants per una altra”, explica Bàrbara Bort, treballadora de Punt de Referència.
Fatima Aziz, que prefereix fer servir un nom fictici, és coordinadora d’un Servei de Primera Acollida i Atenció Integral (SPAAI) d’una ciutat catalana. Prefereix parlar des de l’anonimat perquè, tal com assegura, “si volem fer l’acompanyament des d’una mirada antiracista, hem de fer trampes”. “Els internaments a Serveis de Primera Acollida i Atenció Integral, en principi, haurien de durar sis mesos i, en aquest temps, l’equip tècnic hauria de fer una proposta, normalment de trasllat a un Centre de Residència i d’Acció Educativa (CRAE)”, assegura la coordinadora. “La plaça per dia i per infant en un SPAAI, que és només per a joves migrants, té un pressupost més baix que una plaça a un CRAE, ho sabem”, denuncia Fatima Aziz.
Lara Ponce va treballar durant dos anys com a educadora social en un centre de menors petit, a les comarques de Ponent i prefereix donar el seu testimoni amb un nom fictici per protegir-se de les situacions de vulneració de drets que denuncia. “Quan vaig entrar, el centre portava només quatre mesos en marxa, s’havia creat arran de l’increment d’arribades de joves i jo era l’única tècnica titulada. Els joves estaven sense fer res, les instal·lacions estaven en males condicions, els mobles eren de segona mà”, relata. El pic sense precedents d’arribades de menors migrades del 2018 va requerir que les institucions públiques obrissin centres d’acollida de manera urgent.
El llibre de David Vázquez, La mirada horitzontal, recull relats i històries de l’àmbit de l’educació social d’aquell 2018, quan “a Catalunya hi havia molta demanda d’educadores socials, però es trobaven treballant a centres sense recursos, no hi havia organització, no hi havia estructura. Moltes educadores es van quedar pel camí perquè això generava molt nerviosisme”. Vázquez coordinava en aquell moment un Centre per a Joves Sense Llar, instal·lat a l’estació de França de Barcelona. “Les primeres baixes que vam tenir al projecte eren per ansietat, perquè no podien sostenir tot el que passava”, explica el treballador social.
“Al centre tot estava una mica per fer, així que vaig començar a buscar cursos per als nois i a comprar mobles adequats”, explica Lara Ponce. “Aviat ja m’estava ocupant de la gestió
i distribució dels diners per als joves, ja em sabia el seu número de sabata, on estava el seu passaport, però també quadrava jo les vacances de tots els treballadors del centre… Feia la feina del meu coordinador i la meva, i això va passar factura a la meva vida social i a la meva salut mental”, es lamenta. “Reconec l’error, la síndrome de salvadora em deia ‘prefereixo que em demanin a mi les coses, que soc al territori, que no pas que escriguin a un coordinador de l’empresa que no passa mai pel centre”, accepta Ponce.
Mohammed Azouzi, que també prefereix fer servir nom fictici, és un dels joves que va acompanyar Lara Ponce. Explica que venia d’un centre d’emergència que “semblava una presó: Per arribar-hi, el primer dia, vam travessar tres portes amb vidre blindat; només sortíem un cop a la setmana, acompanyats i només si et comportaves bé. Molts no en sortien mai”, relata aquest jove d’origen marroquí. “Si alçàvem la veu o ens mostràvem enfadats, ens tancaven en una sala aïllada de vidre, veiem el que feien els altres, però no podíem fer res, ni ens sentien”, continua. “Jo havia après de seguida el castellà i de vegades m’oferia per traduir a altres joves, i ploraven quan per fi es podien fer entendre amb els treballadors socials”, recorda.
Marzoukou va arribar a Eïvissa procedent de Benín el 2022. La policia va anotar “que tenia 21 anys, tot i que els vaig dir que en tenia 16”. Va passar setmanes al carrer i avui dorm en un alberg
“Hi ha joves que arribaven amb molta por, ens explicaven que les contencions físiques estaven en l’ordre del dia. Com pot ser, si jo no he hagut de fer cap contenció física en dos anys?”, es pregunta Ponce. “Els centres d’emergència normalment són gestionats per empreses més grans que estan en el sector per una qüestió de lucre, no de drets”, opina l’educadora social, que denuncia també que quan hi havia vacants, la seva empresa buscava perfils de persones amb titulació de seguretat o amb cinturons en arts marcials, per poder aplicar contencions a les internes.
“Penso que ningú s’hauria d’enriquir a costa de la vulnerabilitat de les persones. De seguida vaig veure que el que fèiem nosaltres era excepcional, però és el que s’hauria de fer, hauria de ser la regla general d’un acompanyament digne”, afirma Ponce. Va dir prou després de tenir una conversa amb el seu coordinador: “Li vaig dir que el dia que jo hagués de deixar un xaval al carrer, me n’hauria d’anar directa a teràpia, i ell em va respondre que ‘el primer fa mal, però després t’hi acostumes’”.
Lara Ponce va deixar el centre i va començar a fer teràpia, però el seu tipus d’acompanyament anava donant fruits. Dos anys després de sortir del centre de menors, Mohamed Azouzi ja ha acabat un grau mitjà d’auxiliar d’infermeria i està estudiant un grau superior en integració social. “Ara ja em sé mantenir, però el que m’agradaria realment és arribar a treballar al centre de menors on em van acollir per canviar coses des de dins”, confessa el jove magribí. “Al cap i a la fi, l’acollida depèn sempre de les relacions internacionals que tingui Espanya amb els països d’origen dels xavals, perquè han arribat menors ucraïnesos i bé que se’ls han obert les portes i s’han disposat mecanismes per a la seva acollida de seguida”, reflexiona Ponce. “Les Canàries diuen que no poden acollir més, que estan desbordats, des de fa anys, però el que passa és que no hi ha voluntat política, tot plegat és racisme institucional”.
