Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Santiago López Petit, filòsof i exprofessor de la Universitat de Barcelona

"L’epidèmia actual servirà per augmentar l’autoritarisme"

Santiago López Petit / Álvaro Minguito

Analitzar com poden canviar els costums i la vida, així com si el sistema capitalista podrà fer servir al seu gust aquesta crisi sanitària i econòmica, són dues qüestions que suren en el debat polític i social en temps de la COVID-19. L’any 2014, el professor de filosofia a la Universitat de Barcelona Santiago López Petit, en el llibre Hijos de la noche (Bellaterra), ja deia que viure es converteix en un repte quan la ciutadania es pensa com a anomalia i es lluita a mort amb la vida per canviar la realitat. Influït per la tradició de Deleuze i Foucault, així com pel marxisme heterodox italià de Negri, Panzieri i Tronti, López Petit reflexiona sobre els escenaris que pot obrir l’emergència sanitària.


La situació de crisi sanitària està generant desconcert en la societat i l’economia. En quin context social, polític i econòmic es poden gestar reaccions de pànic i por a un virus?

Si volem romandre tranquils, podem afirmar que el virus ha revelat que aquesta societat té greus problemes de funcionalitat en els àmbits més diferents –sanitat, investigació, educació…– i que hi hauríem de posar remei “tots junts”. Si no ens conformem amb aquesta aproximació, hem d’acceptar un fet més desagradable: el capital i el poder, empentant-se mútuament, han aconseguit construir una realitat única i sense enfora. És el ventre de la bèstia a l’interior de la qual vivim, i som nosaltres mateixos qui l’alimentem. L’angoixa que avui ens travessa, i que els mateixos mitjans de comunicació multipliquen, és l’avís repetit insistentment que no hi ha cap sortida possible. O millor dit: que només l’Estat pot salvar-nos de nosaltres mateixos.


A la Unió Europea, cada estat ha pres les seues pròpies mesures, deixant en evidència els seus principis i amb les corresponents conseqüències d’expansió del virus. La crisi actual pot afectar les relacions entre els estats membres?

La UE és una coalició d’estats nació que ha perdut importància però que encara serveix per a la defensa dels interessos del capital: sobretot l’establiment d’una política econòmica favorable per a Alemanya, la gestió de les fronteres, etc. La crisi actual, en fer una nova estatització del neoliberalisme, d’alguna manera, tensarà les relacions, però poc més.


S’està generant un control sobre la lliure circulació a partir d’allò immunitari i víric. Per afrontar la pandèmia, l’autoritarisme té una justificació sanitària?

L’epidèmia actual servirà certament per augmentar l’autoritarisme. Però aquesta paraula aplicada a la nostra societat sempre m’ha semblat tova i confusa: revela una nostàlgia d’una idea de democràcia il·lusòria. La democràcia no existeix; existeix “allò democràtic”, que és un contínuum que va des d’un feixisme postmodern fins a un estat-guerra. El primer gestiona les diferències, el segon identifica l’enemic.


Frases com “en aquest temps de guerra”, “tots som soldats” o “hem de combatre l’enemic” s’han tornat comunes entre el vocabulari que utilitzen la classe política i molts mitjans de comunicació. Quins efectes pot tindre l’ús de termes bèl·lics?

“Al capital li importen molt poc les nostres vides. El que sí que vol salvar és la vida com a algoritme”

Jo mateix he parlat del coronavirus com “una declaració de guerra”, i crec que descriu bé la ficció en la qual ens han introduït. Han posat en marxa una mobilització total per salvar-nos la vida. Aquesta és la paradoxa: una guerra en nom de la vida que consisteix a confinar-nos a casa. En el fons, al capital li importen molt poc les nostres vides. El que sí que vol salvar és la vida com a algoritme, és a dir, com a organitzadora de la societat. Podríem dir que la vida-capital posa cadascú en el seu lloc. La vida és el mercat i el mercat és la vida. Nosaltres som simplement els terminals de l’algoritme. Si el confinament té èxit, és perquè, des de fa temps, en la mesura que som una mera peça de la màquina de mobilització, ja estem confinats en un jo que busca ser la seva pròpia marca. L’epidèmia del coronavirus és una potència fosca de desorganització, és vida contagiada que escapa de l’algoritme.


Naomi Klein, a ‘La doctrina del xoc’, diu que la commoció és un moment propici que pot permetre establir un nou sistema de govern. A l’Estat espanyol ja s’ha començat a treballar en un projecte pilot amb dades mòbils per traçar els moviments de la ciutadania. La commoció que està causant el virus podria comportar l’arribada d’un règim policial digital similar al xinés?

No és necessari. Ja tenim les nostres pròpies aportacions idiosincràtiques: la puntada a la porta, la llei mordassa… Ahir un mosso, en veure que parlava amb un veí al carrer, em va cridar: “Circuli!”. Em va recordar una paraula que creia oblidada. El poder funciona com l’encanteri de les nines russes.


Les tecnologies que s’estan dissenyant seran fonamentals per mantindre el sistema capitalista?

El capital, en contra de la seva voluntat, va construir –dins de la fàbrica– la comunitat de les treballadores. Per controlar-la, va fer servir les disciplines, la vigilància panòptica i, en particular, el segrest dels temps de vida. Ara, gràcies al coronavirus, el capital té la possibilitat de desfer el que encara quedava d’aquesta comunitat. El dispositiu de control ja no és el segrest, és el teletreball. Internet i el telèfon mòbil són els dispositius que permeten fer del treball una forma de domini polític, com ha estat sempre. Però, en l’actualitat, aquest control s’exerceix com a pur comandament i cada vegada és més difícil distingir si treballem, si vivim o si obeïm.


Després d’aquesta crisi sanitària, la idea de llibertat individual pot canviar per sempre? De quina manera?

Crec que la nostra lluita no és per la llibertat. Què és la llibertat? La nostra lluita és més aviat contra tot el que ens oprimeix. Tot el que comença és cec. L’esperança s’obre pas en travessar l’horror.


Com afecta i com afectarà la COVID-19 els barris i les classes populars?

L’epidèmia permetrà al capital fer un salt que implicarà canvis geopolítics, una readatapció de la globalització i moltes més coses que ni podem arribar a pensar. En tot cas, els efectes col·laterals d’aquesta transformació afectaran evidentment els més desfavorits, especialment els que el capital denomina descartables.


En les nostres viles i ciutats s’estan creant molts grups de suport. La gent s’organitza per fer les compres a la gent gran o passejar el gos del veí. Creus que són exemples de resiliència a les normes restrictives o de solidaritat? Podran continuar quan acabe el confinament?

És preciós pujar al terrat i saludar gent que no has vist mai en la teva vida o parlar amb una veïna que potser necessita ajuda. La normalitat és necessària i, alhora, insidiosa. Caldrà inventar maneres creatives d’habitar-la.


L’analista Gordon Lichfield preveu que la vida mai tornarà a ser com abans. Haurem d’acostumar-nos a llargs períodes de confinament, més relacions virtuals i fins i tot a organitzar-nos políticament de manera diferent. Què en penses?

“El desafiament seguirà sent el mateix: com pensar la politització de l’existència”

Si l’estatut del polític abans de l’arribada del coronavirus ja era difícil de pensar… ara? L’epidèmia ha produït una despolitització brutal perquè naturalitza la mort, iguala els espais de confinament… Per mi, el desafiament seguirà sent el mateix: com pensar la politització de l’existència. Amb un afegit important: si la màquina capitalista va poder ser detinguda per un temps, llavors, per què en comptes de terminals de l’algoritme no intentem ser els interruptors d’aquest malson?

Article publicat al número 497 publicación número 497 de la Directa