Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La quarantena dona aire al medi ambient

El descens dràstic d’emissions i la reducció de la pesca a la Mediterrània dona peu a reflexionar sobre el model econòmic i productiu en clau de justícia ambiental. Amb tot, diverses especialistes temen que el parèntesi no tingui conseqüències a mitjà termini

Autovia C-17 a l'alçada de l'Ametlla del Vallès el 14 de març de 2020 / Jordi Borràs

De sobte, el món s’atura. No és cap metàfora. Passa. I assistim amb incredulitat a les conseqüències immediates de tot plegat: carrers buits, silenci als bulliciosos centres urbans, un diumenge perpetu. Ens arriben vídeos de porcs senglars baixant pel carrer de Balmes de Barcelona, veiem mapes de la contaminació a la Xina i al nord d’Itàlia on les taques marrons de diòxid de nitrogen gairebé han desaparegut, i amb això percebem la dada, intuïtiva, que la natura, entesa com a quelcom extern a nosaltres, respira alleugerida després de setmanes de confinament.

L’ambientòleg Miquel Ortega subratlla que la reducció de contaminants sobtada però transitòria “no ens serveix de res”

Des de Contaminació Barcelona, un web impulsat per l’ambientòleg Miquel Ortega que posa a l’abast de tothom dades rigoroses sobre diversos tipus de contaminació, es constata també el descens del diòxid de nitrogen (NO₂) a l’aire de la capital catalana. Un descens espectacular, del 50%, i sostingut en el temps durant aquestes setmanes de confinament, independentment de les condicions climàtiques de cada dia. Perquè ens fem una idea, la regulació de la Unió Europea limita la presència d’aquestes partícules a 40 micrograms per metre cúbic en els entorns urbans. Barcelona, com Madrid, havia superat aquesta xifra i estava pendent d’una sentència del Tribunal de Justícia de la UE per l’incompliment de la normativa comunitària. Des del divendres 20 de març, però, els resultats a les estacions barcelonines dels barris de Gràcia i l’Eixample no han excedit els 20 micrograms/m3. Diumenge 22 i dimarts 24, a més, van ser els dies amb menys contaminació atmosfèrica a Barcelona en els darrers vint anys, amb 8,9 i 9,7 micrograms/m3 respectivament.

Ortega explica que aquest indicador, el d’NO₂, és el més rellevant a la ciutat perquè mesura la contaminació procedent de la mobilitat, a diferència d’altres que procedeixen de factors naturals o de l’activitat industrial. En qualsevol cas, segons l’especialista, aquesta reducció de contaminants sobtada però transitòria “no ens serveix de res; perquè el que importa sobre la salut, excepte determinats pics de contaminació, és el que vas respirant durant tota la vida. És una mica com el tabac: si et fumes 250 cigarretes en un dia pots acabar amb la gola destrossada, d’acord, però el que afecta de debò els pulmons és el que fumes al llarg de deu anys”. No hi ha marge per a l’optimisme, doncs, si no canvien les coses de soca-rel. Fins i tot podria empitjorar si, en acabar la crisi sanitària i per tal de donar impuls a l’economia, les administracions, per exemple, decidissin abaixar els impostos a les emissions de CO₂ o si se suspengués a Barcelona la zona de baixes emissions.


Una treva a la Mediterrània

Un altre àmbit on s’està veient l’impacte de la quarantena és al mar. A la Mediterrània, la pesca està totalment parada. Ortega explica que “el que es pesca a les nostres costes, a les italianes i a les eslovenes és destinat a venda al fresc, que és la que va a parar en gran mesura a hotels i restaurants que ara estan tancats”. Si a això hi afegim que el consum familiar està caient en picat i que les barques petites –les que pesquen fonamentalment a les nostres aigües– no poden garantir uns mínims sanitaris contra la COVID-19, el resultat és una treva gairebé total als estocs marins. Ortega recorda que el 89% dels estocs –és a dir, dels tipus de peix en una zona determinada, com el lluç a les costes catalanes, per posar un exemple– estan sobrepescats. De manera que en aquest temps de quarantena, per força, es recuperaran una mica. Tanmateix, com amb la contaminació de l’aire, l’impulsor de Contaminació Barcelona és poc optimista amb l’endemà: “La nostra capacitat de pesca és tan gran que en un mes tornarà a estar tot exactament igual; amb l’agreujant que, si tothom surt a pescar de cop, el peix tindrà un preu tan baix que els pescadors no podran viure”.

Comparativa entre les quantitats de diòxid de niògen a la troposfera entre gener (dalt) i març (baix) del 2020

Al capdavall, doncs, la crisi de la COVID significaria només un parèntesi estèril per al medi ambient. I per tant, ningú, ni el moviment decreixentista, del qual potser aquests dies se n’ha fet una caricatura, se’n pot alegrar. Federico Demaria és investigador en economia ecològica a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona i participa en l’Atles de Justícia Ambiental. Cita una entrevista molt recent, de la setmana passada, a Serge Latouche, que nega totalment que aquest col·lapse de l’economia s’assembli al que ells proposen. “Jo no celebro les millores ambientals que vivim en aquest moment, perquè no són estructurals –assegura. Pot ser que demà fem un megaplà keynesià per tirar endavant l’economia i d’aquí a uns anys tornem a estar igual.” El que proposa el corrent decreixentista, de fet, hauria esmorteït el cop del virus, perquè, tal com recorda Demaria, un dels punts centrals del discurs de Latouche és la relocalització de l’economia. Si haguéssim invertit més en la nostra sobirania alimentària i productiva, “seríem més resilients i no hi hauria els problemes de proveïment” –de material sanitari, però també d’aliments– al qual ens enfrontem.


L’hora de la proximitat

En aquest sentit, l’exemple de les Illes és ben clar. Margalida Ramis, activista i portaveu del Grup Baelar d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), explica que, “immersos com s’estava a debatre el model econòmic de l’illa, basat en el turisme intensiu, la COVID-19 ha precipitat algunes reflexions”. Ramis parla de relocalitzar la producció, de la ruralització i de tornar a fer servir el sol rústic per al sector primari: ni per al turisme ni per a la urbanització de finques. A hores d’ara, el sector agrícola a Mallorca està desbordat de demanda. En un primer moment, les directrius del Govern tancaven tota activitat comercial excepte les de les grans superfícies; ha estat després de les protestes de la pagesia, que han fet palesa la incoherència de clausurar els mercats municipals de proximitat, que els ajuntaments han seguit permetent la venda de productes locals. La COVID-19, com ja va passar amb la tempesta Gloria o amb l’aiguat de Sant Llorenç de la tardor de 2018, està fent visible com és d’estratègic aquest sector per a l’economia de les Illes. Aquests fenòmens “posen en evidència que la nostra societat és molt vulnerable perquè ha perdut el coneixement dels oficis del territori”, assenyala l’activista. Com diu la mateixa Ramis, “els turistes no ens els mengem”.

La COVID-19, per Margalida Ramis, evidencia “que la societat és molt vulnerable perquè ha perdut el coneixement dels oficis del territori”

Federico Demaria també adverteix de molts efectes col·laterals perniciosos que el confinament està provocant. “Ens estan arribant veus que algunes multinacionals estan aprofitant la quarantena per entrar a territoris indígenes, a llocs on en principi els estava prohibit”, assenyala. Fa èmfasi, doncs, en un concepte clau per a ell i per a moltes veus de l’ecologisme crítiques amb la ideologia del desenvolupament: “El focus no ha d’estar en la contaminació ambiental sinó en la justícia ambiental”. I aquesta té dos components: que tothom disposi de mitjans de subsistència suficients per tenir una vida digna i que ningú hagi de pagar els costos ambientals del que fan altres. “La situació actual no sembla que acabi portant més justícia ambiental, que és el que nosaltres sempre hem reivindicat”, conclou Demaria.

Així doncs, darrere de l’aparent placidesa als carrers i les carreteres del territori, en el millor dels casos serà un simple parèntesi que, de fet, no fa sinó amagar les desigualtats socials i els perills estructurals del capitalisme per al planeta. Miquel Ortega recorda Joan Martínez Alier, un dels economistes ecològics pioners al nostre país, quan explica que l’economia té tres capes: la financera, la productiva i, sota de tot, sostenint les altres, la dels fluxos d’energia i materials. El 2008 el sistema va petar per la part alta, per la capa financera. Ara ha petat per la part baixa. És una manera d’entendre que el sistema funciona gràcies a uns fluxos i a unes relacions ecosistèmiques que sovint negligim. “Ens hem adonat que un petit virus pot fer tremolar tota l’economia –conclou Ortega. Un recordatori que no som extraterrestres. Ben al contrari: som molt terrestres”.

Article publicat al número 497 publicación número 497 de la Directa