L’equip de l’Antic Teatre, espai cultural autogestionat del barri barceloní de Sant Pere, va oferir, el 14 de gener, en una roda de premsa davant de periodistes, veïnes i creadores, una anàlisi panoràmica i a molts nivells de la situació política, social i cultural. No només de la ciutat, sinó també del món professional de la creació, de la cultura de base, i del moment tens i perillós pel que passa el món i la societat actuals. Cal contextualitzar-ho, tot plegat, amb les males notícies recents en el panorama teatral de Barcelona, que anuncien l’imminent tancament de la sala Periferia Cimarronas, i la desvinculació gradual de l’Ajuntament del suport a una entitat com l’Arnau Itinerant. L’Antic Teatre és, cal recordar-ho, un referent de les arts del cos i les noves dramatúrgies de la ciutat de Barcelona, dirigit des de fa 23 anys per un equip encapçalat per Semolina Tomic. Al llarg d’aquesta trajectòria, ha desplegat una programació de tallers de teatre social (amb les dones grans del barri), ha impulsat i dona suport a multitud de companyies innovadores i experimentals, que han enriquit l’escena local i global (algunes d’elles avui ja molt reputades internacionalment, com La Veronal, El Conde de Torrefiel, Agnès Mateus, Macarena Recuerda Shepherd o AzkonaToloza), i ha estat un pol i un referent per a tota mena d’iniciatives, de lluites i moviments culturals i veïnals.
Però la situació de l’Antic Teatre tambe ha estat difícil en moltes de les etapes de la seva trajectòria, ja sigui per la pressió de les normatives, per la urgència de fer-hi obres de reforma, els tancaments obligats, la tensió amb una propietat gens col·laboradora, força abusiva amb els preus del lloguer, o per les anades i vingudes en la complicitat amb les institucions, no sempre còmplices. És en aquesta conjuntura que se celebra, cada any, una roda de premsa a l’espai escènic, que es planteja com un “estat de la qüestió”: de l’espai teatral en si, però també del barri i de la vida cultural i professional de la ciutat.
Continuïtat de l’espai, del projecte i de l’equip
Els antecedents de la situació actual, posen al teatre en una via amb certes possibilitats d’avenç, però també amb algunes incerteses. Amb el suport de l’anterior consistori, governat per Barcelona en Comú, semblava que l’equip de l’Antic Teatre evitava un eventual risc de tancament, motivat per l’amenaça de l’increment exorbitant del lloguer per part de la propietat. Així és com va arribar una promesa d’expropiació, que havia de permetre el pas de l’edifici a la titularitat municipal pública. En aprovar-se, el 2024, aquest procediment d’expropiació per part de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament va fer públic que l’operació ja estaria inclosa als pressupostos municipals seguents. El manifest publicat la setmana passada per l’Antic Teatre situava el juny passat com “la recta final d’una lluita política i comunitària de més de 23 anys per a garantir la continuïtat de l’Antic Teatre i de l’espai que l’acull”.
La situació actual, però, si bé ha aclarit alguns obstacles del passat, ha desplegat altres incerteses, que tant Tomic com el seu equip expliquen al manifest: “Entenem que l’Antic Teatre passarà a ser un espai de propietat pública, amb continuïtat del nostre projecte i amb la direcció i gestió actuals, tal com ens han promès en reunions mantingudes. Però, avui diem clarament que no n’hi ha prou amb promeses i anuncis”. La concreció de les promeses de l’Ajuntament, i la fi del procés expropiador, haurien de servir, segons l’equip que gestiona l’equipament i tot l’entorn social i creatiu que li dona suport, per permetre i promoure no només la continuïtat de l’espai artístic, sinó la coherència amb tot el que s’ha fet fins ara. Amb l’objectiu de facilitar la pervivència del seu projecte i, per tant, la feina del seu equip actual: “Per a seguir amb la consolidació del projecte, per a establir objectius, per a sostenir-nos… Necessitem certeses. Necessitem convenis que garanteixin la continuïtat del projecte amb llibertat artística i política. La pregunta que dirigim públicament a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya és clara: com i quan es formalitzaran aquests convenis?”.
El manifest de l’Antic Teatre se solidaritza també amb la peripècia i l’esforç d’altres iniciatives teatrals i entitats culturals, de Barcelona que passen igualment per moments delicats, com el la sala Periferia Cimarronas, la Nau Bostik o la iniciativa Arnau Itinerant
La manca de transparència, el caprici i la parcialitat en l’atorgament de subvencions a un o altre projecte artístic, institució, equipament teatral, també són en la diana del manifest: “Qui decideix com es construeix una convocatòria per a alguna subvenció? Com es construeixen els reglaments de les subvencions? Qui decideix quants milions d’euros aniran a un projecte i perquè a un altre no li arribarà cap euro o li arribarà una misèria?”. En aquest sentit, el document recorda que l’Antic Teatre va ser un dels puntals i motors de la iniciativa d’autoorganització de les creadores aplegades com a moviment: “La nostra lluita és també la lluita per la defensa del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, contra la gentrificació, l’especulació urbanística i un model de ciutat que ens expulsa. L’Antic és un espai viu, arrelat al territori, i un lloc de resistència cultural en una Barcelona profundament afectada pel turisme massiu”.
El manifest assenyala també la deriva que du la ciutat de Barcelona per una senda neoliberal que menysté les veïnes, però també la cultura: denigra els seus agents, oblida la realitat de les seves creadores i treballadores, fa la vida impossible als espais de la creació que no obeeixen la dinàmica econòmica implantada. L’equip de l’Antic Teatre es pregunta per l’impacte d’aquest model imperant en el treball de la cultura: “Què podem esperar d’aquest sistema que, en tot aquest temps, des de la transició fins avui, no ha permès l’existència d’un Estatut d’Artista? Què són els drets laborals? Que se n’assabentin les artistes i les treballadores de la cultura i la societat: o som treballadors fins que no tinguem un estatut”. I rebla: “El que nosaltres hem aconseguit des de l’Antic Teatre, amb altres companys de la ciutat, és organitzar-nos i treballar des d’un front comú per la lluita per l’accés i la pràctica de l’art i la cultura com a dret bàsic de tot ésser humà. Això es va materialitzar en un moviment cultural, la Cultura de Base i el Parlament Ciutadà de Cultura de Barcelona, pensats com una estratègia política que va des de l’any 2019 al 2023. I tot això es va fer en un marc d’activisme polític i voluntari. Però, a partir de 2023, quan de nou pren el poder en solitari el partit polític PSC, hi ha com una apagada o una apatia, un cansament i desmantellament sistemàtic de la Cultura de base i gestió comunitària”.
Des de l’Antic Teatre se situa aquest horitzó en una dinàmica marcada per tendències globals del tot reals i cada vegada més patents. Una d’elles, en l’escala local i cultural, és potser la més evident en un centre dedicat a les arts més avantguardistes, i denuncia una manca d’ambició i experimentació artística i creativa: “La ciutadania de Barcelona no pot assistir a l’art escènic contemporani, no veiem art actual, veiem coses molt mediocres, que no tenen res a veure amb els llenguatges actuals de l’art escènic”. A un nivell social i global, des del teatre es vindica també que la lògica cultural s’articuli en un engranatge més ampli: “aquí volem remarcar i demanar-vos a tots que la lluita antifeixista sigui una prioritat en el nostre dia a dia. Ha arribat el moment en què ja no valen excuses. Cal organitzar-se!”, criden al manifest.
Tant a la roda de premsa com al manifest, les impulsores de l’Antic Teatre van solidaritzar-se i recordar la peripècia i l’esforç d’altres iniciatives teatrals i entitats culturals, que a la ciutat de Barcelona han passat i passen igualment per moments delicats, a causa de tota aquesta realitat precària, i per les circumstàncies particulars de cada cas. Ja sigui en moments terminals, després d’experiències complicades per raons diverses, la del projecte Periferia Cimarronas, el centre escènic afrocentrat de Sants, que ha anunciat que tancarà les portes; com també, de la Nau Bostik, la fàbrica creativa de la Sagrera, que actualment prova de negociar amb l’Ajuntament la seva continuïtat. També es va esmentar el cas del col·lectiu de l’Arnau Itinerant, que després d’anys de remar a favor de la cultura de base als barris del Raval, el Poble Sec i Sant Antoni i de treball cooperatiu a peu de carrer per construir una alternativa per al Teatre Arnau de l’Avinguda Paral·lel (també de titularitat municipal, i ara en ple procés de reforma), ha denunciat que s’ha vist marginat per l’Ajuntament, tant pel que fa al suport econòmic, com de cara a una futura gestió artística, que sembla que apunta ara cap a un model de programació de caràcter més convencional, familiar i comercial.
