Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les amenaces de la reacció ‘antiterrorista’ al Sahel

La resposta securitària de l’OTAN, l’Estat francès, els Estats Units i altres actors a la regió ha produït una escalada en el nombre de persones mortes i desplaçades

Enfrontament armat entre militars i paramilitars a Mali / Arxiu

L’any 2011, abans de la intervenció militar de l’OTAN a Líbia que va posar fi al règim del coronel Gaddafi, Jean Ping, llavors president de la Comissió de la Unió Africana (UA), va mostrar l’oposició de la UA a la solució militar, avançant l’efecte bumerang que tindria a la regió. Posant com a exemple les conseqüències a la Banya d’Àfrica de la intervenció estatunidenca a Somàlia el 1993 –que es mantenen fins a l’actualitat–, Ping va alertar dels efectes devastadors i incendiaris que tal acció tindria sobre el Sahel. Avui, gairebé una dècada després, les seves previsions s’han complert.

Recentment, el cap de l’Oficina de l’ONU per a l’Àfrica Occidental i el Sahel (UNOWAS), Mohamed Ibn Chambas, qualificava de devastadora l’escalada de violència al Sahel occidental durant el 2019, concentrada principalment a les regions frontereres de l’est de Mali, el nord-est de Burkina Faso i l’oest de Níger, en la coneguda com a regió de Liptako-Gourma. L’any passat, la zona va patir un augment sense precedents de violència, amb més de 4.000 víctimes mortals –4.779 segons dades de l’International Crisis Group. Això significa un 86% més de persones mortes en relació amb l’any anterior, així com un increment de la violència, cinc vegades major que la del 2016, quan es van registrar 770 morts vinculades al conflicte. A la vegada, la inestabilitat ha repercutit en els desplaçaments forçosos: hi ha al voltant de 900.000 persones desplaçades a la regió, mig milió de les quals es van registrar només a Burkina Faso el 2019 (quintuplicant les dades d’inicis d’any).

Les raons d’aquesta escalada rauen en una combinació de factors que han fomentat la proliferació d’actors armats, així com la regionalització i internacionalització de la violència, que no ha parat de créixer des de l’esclat del conflicte armat a Mali l’any 2012 –recordem, mesos després de la caiguda del règim libi, que va provocar l’efecte bumerang anticipat per Ping. Si bé el 2015 es va aconseguir la signatura de l’acord de pau d’Alger entre el govern malià, grups rebels i milícies progovernamentals arabotuaregs del nord del país (CMA i Plataforma), altres actors armats han prosseguit amb la guerra a la regió. Hi ha, per exemple, Ansar Dine, Al-Qaeda al Magreb Islàmic (AQMI), MUJAO / Al-Mourabitoun, Katibat Macina –tots ells articulats sota la coalició Jama’at Nusrat al-Islam wal Muslimin (JNIM)–, l’Estat Islàmic al Gran Sàhara (ISGS) o Ansaroul Islam.

Si bé el 2015 es va aconseguir la signatura de l’acord de pau d’Alger entre el govern malià, grups rebels i milícies progovernamentals arabotuaregs del nord del país (CMA i Plataforma), altres actors armats han prosseguit amb la guerra a la regió

L’expansió d’aquests grups, que sostenen agendes de tall gihadista –segons les seves pròpies reivindicacions–, s’explica, en part, a causa de la seva exclusió de les taules de negociació de pau sota la premissa de “no dialogar amb grups terroristes”, seguint la doctrina de l’estratègia de la “guerra contra el terror”. I és que, des que va iniciar-se l’onada de violència al Sahel, la resposta s’ha construït fonamentalment a través de la construcció d’una arquitectura de seguretat de tall antiterrorista que ha prioritzat l’estratègia securitària.

Hi participen múltiples actors –nacionals, regionals i internacionals– a través del desplegament de diferents operacions i coalicions militars: l’Estat francès amb l’operació Barkhane, que compta amb 4.500 efectius a la regió; els Estats Units a través del Comandament de l’Àfrica dels Estats Units (AFRICOM), el nombre de tropes del qual ronda el miler; la UE amb missions de formació militar als exèrcits de la zona sota mandat de la Missió d’Entrenament de la Unió Europea a Mali (EUTM), amb 600 efectius; l’ONU amb la missió de manteniment de la pau a Mali (MINUSMA), la més important de l’organisme pel que fa a efectius (13.000), o la coalició regional militar desplegada pel grup Sahel G5, formada per 5.000 tropes autoritzades dels països de la regió (Mauritània, el Txad, Mali, Níger i Burkina Faso). És a dir, al voltant de 24.000 efectius de seguretat han estat desplegats a la regió del Sahel occidental si sumem totes les missions i operacions militars.

Tanmateix, aquesta nova arquitectura de seguretat, lluny d’aconseguir resultats en la reducció de la violència, està generant l’efecte invers, portant-nos a la pregunta que formulava fa temps John Muller: “Quina és l’amenaça principal: el terrorisme o la reacció en contra seu?”. El fracàs de les doctrines de seguretat i les enormes conseqüències que estan pagant les poblacions de la regió apunten amb urgència la necessitat d’articular altres respostes que prioritzin la defensa dels drets humans i la justícia social, si es vol veritablement avançar en la construcció de la pau.

Article publicat al número 492 publicación número 492 de la Directa