Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les aparadores d'Alacant denuncien dècades d'abusos laborals

Jornades d’entre deu i onze hores, sous d’1,5 euros l’hora, maltractament psicològic i tot de seqüeles irreversibles han aflorat després que les treballadores del sector valencià del calçat s’hagin organitzat

/ Pablo Miranzo

L’economia submergida és més que una pandèmia econòmica, més que la desregularització del mercat de treball; aconsegueix impregnar les dinàmiques vitals del buscar-se la vida, de l’exaltació de la supervivència individual i de la pèrdua de drets col·lectius. El sistema funciona gràcies a la gran quantitat de mà d’obra disposada a treballar sota les condicions que s’imposen, però no porta a res més que a l’oferiment de l’únic recurs per arribar a una renda i amb aquest la immobilitat dels subjectes: cap present i cap futur laboral digne.

El sector del calçat ha sobreviscut –i encara ho fa– emmarcat dins d’aquesta economia. Pel lucre de l’empresariat, les treballadores pateixen unes condicions laborals pèssimes, i tot per a l’hora de la jubilació veure’s abocades a demanar una renda bàsica d’inclusió per no haver cotitzat. Isabel Matute i Mabel Manzano, dues de les impulsores de l’Associació d’Aparadores i Dones Treballadores d’Elx, ho expliquen: jornades d’entre deu i onze hores, sous d’1,5 euros l’hora, maltractament psicològic i tot de seqüeles irreversibles. “A mi em van regalar una màquina d’aparar [cosir les peces de cuir o tela del calçat per a ajuntar-les després amb la sola] quan tenia tretze anys, i ara en tinc 59. Què em queda de tot açò? Anar als serveis socials perquè em donen alguna cosa; i si entra un altre govern, t’ho treuen”, explica Manzano.

Aquesta economia arrenca el segle XVII amb l’artesania espardenyera, i és durant els anys seixanta i setanta del segle XX que el calçat experimenta una ràpida expansió de demanda interior en els primers moments, i més tard al mercat exterior. El sector necessitava molta mà d’obra, que les empreses van reclutar dels municipis, de les comarques i d’Andalusia i la Manxa. La immigració laboral explica el gran creixement demogràfic a la zona. Elx va passar de tenir 30.000 habitants a principi de segle a 200.000 actualment, i és ací on es concentra la major ocupació industrial del calçat, amb el 70% de les del País Valencià segons la Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques (CNAE). El pes de la indústria del sector es troba articulat al llarg del riu Vinalopó –a la província d’Alacant–, sumant a Elx els municipis d’Elda, Crevillent, Petrer, Monòver, Saix, Asp i Villena. En total, al País Valencià la producció de calçat suposa el 60% del conjunt estatal.

 

Deslocalització: més explotació

La concentració geogràfica del calçat organitza el sector en un clúster industrial excepcional, reforçat a més amb la presència d’un institut tecnològic de referència (INESCOP), centres de formació professional especialitzats, indústries auxiliars, operadors logístics i fins i tot de grans multinacionals com Inditex (Tempe) o Stuart Weitzman, entre d’altres. Però que hi haja indústria no sempre significa més ocupació i, encara menys, de bona qualitat. A través de les estratègies de deslocalització, les grans empreses traslladen activitats concretes, normalment de menys valor afegit, a altres països –en el cas del calçat un destí freqüent és Romania–, o bé amb la subcontractació de tallers a la mateixa zona.

Un tret característic de la indústria del calçat és la taxa de feminització, una de les més altes en el sector industrial

Al llibre Zapatos de cristal de la Secretaria de la Dona del País Valencià de CCOO s’explica com durant les dues últimes dècades s’ha reduït l’oferta de faena, i amb la desaparició de les plantes de major dimensió han augmentat el nombre d’establiments xicotets, amb una mitjana de setze treballadores per planta. Alguns han sigut creats per membres de la plantilla que treballaven a les antigues grans indústries, altres són d’antics espardenyers o de la seua descendència. Són estructures productives descapitalitzades que per mantenir-se al mercat trepitgen els drets laborals, imposant el treball clandestí ja siga a domicili o al mateix taller; i si és amb contractes, de mitja jornada per jornades completes o amb contractes rotatoris.

 

De la precarietat a l’esclavatge

“Ací es tracta que la sabata isca superbarata de fàbrica per després vendre-la per 120 euros; tenen molt marge de benefici. D’aquest sistema capitalista i corrupte només en viuen quatre; a la resta ens tenen esclavitzades”, afirma Matute. “Gent que no té cap tipus de dret no és precària, és esclava”, afegeix.

Un tret característic de la indústria del calçat és la taxa de feminització, una de les més altes en el sector industrial, amb un 42,8% el 2018 segons el Pla estratègic d’indústria valenciana (PEIV). La presència de la dona en aquest sector, juntament amb les condicions laborals que l’acompanyen, s’expliquen per la doble jornada a la qual ha estat sotmesa. “Nosaltres a aquella època intentàvem conciliar família i treball, i se n’aprofitaven perquè érem dones; com si el que ens pagaven fora una ajuda i nosaltres no depenguérem d’eixe salari”, denuncia Matute. A Zapatos de cristal s’explica que als tallers il·legals –on predomina la producció al detall– és freqüent la flexibilitat horària per qüestions de cures familiars. Però la flexibilitat en l’ús del temps és una arma de doble fil: quan l’activitat es realitza a la llar, la jornada s’allarga més del raonable i saludable.

I és que la compaginació del treball al taller, el treball a domicili i el treball reproductiu ha estat la rutina a què han hagut de fer front aparadores com Isabel Matute i Mabel Manzano. “No som propietàries del nostre temps, per això ens sentim esclaves; estem lligades per tots els llocs: la família, el treball…”.

El ritme de producció provoca seqüeles irreversibles com dolor a les cervicals i la síndrome del túnel carpià

L’estructura econòmica masclista a la qual han estat sotmeses va acompanyada, per descomptat, d’un tracte masclista. Les aparadores expliquen que, quan jugava la selecció, o bé els homes marxaven i les dones es quedaven treballant o bé tancaven les fàbriques i els feien recuperar les hores quan l’empresa volia. I amb aquestes dinàmiques no sorprén el maltractament al qual han estat i estan sotmeses dones com Matute: “Quan parlem de maltractament parlem que arran d’alguna errada et criden i t’insulten”, matisa. “Et fan creure que no saps treballar”, afegeix Manzano. Eixir plorant de la fàbrica forma part de la rutina de moltes d’aquestes dones: “Tenim una companya que eixia de la fàbrica i plorava a un cantó perquè no la veieren a casa”, recorda Matute.

No els podien faltar les pastilles per suportar aquest tracte i el ritme de producció. Algunes de les seqüeles de tot plegat són irreversibles: dolor a les cervicals, la síndrome del túnel carpià o diferents problemes psicològics de tipus nerviós en són exemples. Ara bé, és difícil que puguen demostrar que aquestes són malalties laborals, perquè no hi ha cotització que ho constate: “Tal com els passa a les kellys, que no tenen contracte”, puntualitza Manzano.

 

Per un present i un futur dignes

Ha estat gràcies a la cooperació amb Las Kellys, col·lectiu de trajectòria un poc més dilatada, que la incipient Associació d’Aparadores d’Elx, creada el 2018, ha trobat l’empenta per reivindicar drets comuns com el reconeixement del temps treballat i de les malalties laborals derivades. El passat mes de setembre, el Senat aprovava una moció que recull, entre altres aspectes, millorar les actuacions d’Inspecció de Treball. Ara bé, Matute i Manzano manifesten controvèrsies amb les inspeccions laborals, “perquè així es tanquen els tallers i ens quedem sense faena”, i posen èmfasi en la necessitat d’inspeccions fiscals.

Al novembre, Marian Campello, diputada de Compromís, presentava a les Corts una proposta –aprovada per unanimitat– per millorar les condicions de les kellys i les treballadores del calçat, que instava el govern a dur a terme el còmput de la seua pensió de jubilació en compensació pels anys treballats a l’economia submergida, i tenir en compte les condicions laborals que estableixen les empreses subvencionades.

Carmen Palomar, secretària de CCOO al Vinalopó, demana més relació entre Inspecció de Treball i la inspecció fiscal, perquè recalca que no s’ha de treure el focus de l’empresariat, que té l’obligatorietat de contractar. En el mateix sentit, argumenta que el còmput de la pensió és difícil d’aconseguir, “perquè els delictes prescriuen al cap de quatre anys”. Dubta que l’Estat espanyol puga dur a terme aquesta iniciativa i torna a emfatitzar en la necessitat d’assenyalar l’empresariat: “Necessitem anar
a l’origen: cal denunciar a través d’inspeccions de treball i emfatitzar en la responsabilitat social de les empreses, i no només de l’empresa mare. També s’han de responsabilitzar de les condicions de treball de les empreses que subcontracten”.

Article publicat al número 472 publicación número 472 de la Directa