Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Les bambolines de la ruptura entre Algèria i el Marroc

Els dos governs instrumentalitzen les causes sahrauí i amaziga per acusar-se de vulneracions democràtiques, però en el rerefons de la crisi hi ha el control dels recursos gasístics i altres factors geoestratègics

La presència sahrauí en territori d’Algèria és un dels factors de tensió esgrimits pel Marroc. A la imatge un dels campaments a la regió algeriana de Tindouf / Arxiu

A punt de complir-se sis dècades de la cruenta guerra d’alliberament que portaria a la independència d’Algèria, aquest país nord-africà anunciava a finals d’agost el trencament de les relacions amb el Marroc. És un episodi més de les desavinences entre aquests dos països des de la seva emancipació de la metròpoli francesa, que iniciarien des de llavors un tangible pols per l’hegemonia regional al Magreb.

El que va començar com una disputa per la delimitació fronterera heretada de la colonització, ha escalat amb els anys en un obert conflicte polític, econòmic i diplomàtic. La seva màxima expressió es troba en el tancament de l’extensa frontera entre ambdós països des de 1994 i fins a l’actualitat, tenint els seus impactes tant en les dinàmiques geopolítiques de les grans potències internacionals com en els diferents pobles que habiten el seu territori.


Doble moral sobre l’autodeterminació

En aquest context d’enfrontament, l’existència de reivindicacions d’autodeterminació de pobles com el sahrauí o l’amazic, han estat utilitzades pels dos països per desestabilitzar l’altre, servint-se de l’enemic exterior com a cortina de fum per apaivagar la conflictivitat interna. Tant Algèria com el Marroc consideren la seva unitat territorial com una línia vermella, sent el suport als diferents moviments per l’autonomia la causa més evident de fricció.

El que va començar com una disputa per la delimitació fronterera heretada de la colonització ha escalat amb els anys

El reconeixement per part algeriana de la República Àrab Sahrauí Democràtica i el seu suport al Front Polisario com a valedor davant dels organismes internacionals ha trobat resposta en el suport del Marroc a la causa cabilenca. El mes de juliol, l’ambaixador marroquí a les Nacions Unides expressava el seu suport al “dret a l’autodeterminació del poble de la Cabília”, essent aquest un dels principals motius esgrimits per Algèria per al trencament de relacions.

La regió de la Cabília és un territori sota administració algeriana on viu una majoria de població amaziga. Aquesta es concentra en diferents bosses de població al llarg del nord d’Àfrica, i una de les comunitats més importants es troba al Rif marroquí. El poble amazic va quedar dividit amb la construcció de fronteres artificials amb la colonització europea, i, més tard, amb la creació dels diversos estats nascuts amb l’arabisme com a pilar fundacional.

La crisi econòmica i la pèrdua de drets durant el règim algerià comandat per Abdelaziz Buteflika van provocar el naixement d’un important moviment per l’autonomia del poble cabilenc, amb la creació del Moviment per l’autodeterminació de la Cabília (MAK) com el seu màxim representant. L’any 2019, les protestes del moviment popular del Rif, el Hirak, causants de la caiguda del govern de Buteflika, van fer visible les reivindicacions cabilenques al costat de la resta de moviments socials. Amb el temps, però, el canvi de règim s’ha demostrat només una rentada de cara, deixant enrere les reivindicacions populars i considerant l’MAK com una organització terrorista.

El Marroc enalteix les reivindicacions amazigues a la Cabília i alhora reprimeix aquesta minoria en territori propi

Precisament aquest grup ha estat acusat d’estar darrere dels incendis que el mes d’agost van arrasar durant setmanes la regió de la Cabília
i van provocar desenes de morts i nombrosos danys materials. El govern d’Algèria va aprofitar la catàstrofe per detenir els principals líders de l’MAK amb l’acusació de provocar els incendis, a la vegada que acusava el Marroc de finançar-lo i d’incitar a la provocació dels focs amb la finalitat de desestabilitzar el país. El Marroc no ha dubtat en considerar l’acusació com “un deliri paranoic” de les autoritats algerianes.

Sigui això cert o no, des del Marroc es busca des de fa temps equiparar en l’opinió internacional els casos cabilenc i sahrauí. Algèria acusa el Marroc d’irresponsable al “qüestionar un assumpte de colonització degudament reconegut amb el que no és més que un complot contra la unitat de la nació algeriana”, mentre el Frente Polisario ho considera “un intent de desviar l’opinió pública marroquina de la crisi estructural que pateix el règim”.

Crida l’atenció que el Marroc enalteixi les reivindicacions cabilenques quan compta amb una minoria amaziga dins del seu territori com és la població del Rif. Aquesta fa anys que protesta per la seva situació política i econòmica en la seva versió pròpia del Hirak. En aquest cas, les autoritats marroquines han respost amb una dura repressió que segons fonts del moviment ha portat a la detenció de més de dues mil persones. El fet d’exaltar les reivindicacions de Cabília i fer callar les del Rif no sembla fer entrar en contradiccions a les autoritats marroquines, que consideren aquest últim un problema intern que es pot resoldre fàcilment per la via repressiva.


Posicionament internacional

Però el conflicte entre Algèria i el Marroc no es limita només a influir en les dinàmiques del Magreb, sinó que la resta d’actors internacionals s’hi han posicionat d’una manera o d’una altra. Els diferents mètodes d’arribar a la independència, pactada, en el cas del Marroc, i després d’una guerra, en l’algerià, van marcar des de llavors la seva relació amb la metròpoli i el seu posicionament en bàndols contraris durant la guerra freda. El primer ho va fer el costat dels Estats Units, mentre Algèria s’acostava a la Unió Soviètica com a capdavantera del socialisme panarabista.

L’enfrontament va ser l’excusa per iniciar una carrera armamentística que fa que, el dia d’avui, entre els dos països concentrin més de la meitat de les importacions de material militar al continent africà. Segons dades del Banc Mundial, Algèria dedica un 6,7 % del seu PIB a l’àmbit militar i de defensa, mentre el Marroc ho fa en un 4,3 %. Els seus proveïdors segueixen sent els mateixos que el segle passat: els Estats Units venen avions i drons al Marroc, i Rússia abasteix d’armes l’exèrcit algerià.

Algèria destina un 6,7 % del seu producte interior brut a l’àmbit militar i de defensa, mentre el Marroc ho fa en un 4,3 %

Washington s’ha convertit en els últims anys en defensor acèrrim de la monarquia marroquina amb la signatura de diversos contractes de cooperació, que van arribar al moment àlgid quan, a finals de 2020, Donald Trump reconeixia la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. La contrapartida va ser el reconeixement de l’Estat d’Israel per part del Marroc i l’obertura de relacions diplomàtiques entre ambdós països. Això ha convertit Algèria en la portaveu de la causa palestina al Magreb, apropant-la encara més a les veus capdavanteres de països com l’Iran o Turquia.

Israel, que segueix treballant en la normalització de relacions amb països àrabs i musulmans, no limita la seva influència sobre el Marroc en la diplomàcia, sinó que des de fa temps ha augmentat la cooperació militar i en intel·ligència. Fa poc, la publicació francesa African Intelligence informava sobre l’establiment d’un programa entre els dos països per crear els coneguts com a “drons kamikazes”. A més, els serveis secrets marroquins també han usat el programa israelià Pegasus, amb el que haurien espiat a polítics opositors, activistes o periodistes crítics del país, així com alts càrrecs algerians i francesos –entre ells el mateix president francès, Emmanuel Macron.

Però un dels més afectats per la ruptura de relacions entre els dos països magrebins és sens dubte l’Estat espanyol. Aquest té interessos crucials en els dos països que el poden obligar a posicionar-se. Algèria n’és el principal proveïdor de gas, i fins ara, el principal gasoducte creuava l’estret de Gibraltar a través del Marroc. Les desavinences han portat a la revocació del contracte entre els tres països, i a partir d’ara el subministrament d’aquest hidrocarbur es farà prioritàriament pel gasoducte de Medgaz, ampliat fa poc, que creua el Mediterrani des d’Algèria i toca terra a Almeria, evitant així el pas pel Marroc. D’altra banda, el Marroc és molt rellevant com a barrera de control de les migracions des dels països subsaharians, una posició que utilitza com a mesura de pressió per evitar que l’Estat espanyol es pronunciï en contra de l’ocupació del Sàhara.

Article publicat al número 531 publicación número 531 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU