Una de les coses que més em crida l’atenció en les mobilitzacions per Palestina és l’efecte que provoquen en algunes persones que estan de pas i que es troben al carrer una multitud amb banderes, pancartes i una paradeta de samarretes i kufiyes. En front de la gran quantitat de gent indiferent i alguns sionistes aïllats, destaca un perfil al qual li canvia el dia creuar-se amb nosaltres. Per exemple famílies del centre i nord d’Europa fent de turistes, que s’apropen amb la cara il·luminada i conten que al seu país no hi ha mobilitzacions. Sempre compren coses, es queden una bona estona i s’acomiaden molt agraïdes en marxar. Però les trobades més habituals i emotives són amb persones d’origen àrab, especialment magrebines, que es posen la mà al cor, demanen permís per a portar una bandera i es fan fotos que de seguida envien pel seu mòbil. On van totes eixes imatges? Quines reaccions provoquen?
El passat divendres, dins de les activitats que fem en l’assemblea del BDS País Valencià a les comarques d’Alacant, vam dur a Muath Hamed i Amjad Yaghi, periodistes palestins exiliats a l’estat espanyol. Durant la seua conferència, Amjad, de Gaza, va haver d’afirmar amb contundència que Palestina és molt més que conflicte, que a la gent de Gaza li agrada escoltar música en directe, el futbol, veure pel·lícules en el sofà, ballar.
Muath va assenyalar les particularitats del sentit de l’humor del seu poble, fins i tot en situacions extremes: “És una forma de resistència, sense això no podríem sobreviure”
No parlen de política tot el temps. Aquesta informació tan evident, va dir, resulta necessària quan en els mitjans de comunicació occidentals, gent que no té molta idea de Palestina només parla de Hamàs. Muath, per la seua banda, va assenyalar les particularitats del sentit de l’humor del seu poble, fins i tot en situacions extremes, com dins de les presons israelianes, on ell mateix ha passat molts mesos anys condemnat per fer el seu treball: “És una forma de resistència, sense això no podríem sobreviure.
En aquest tercer paràgraf vull compartir un altre exemple d’allò que estic tractant d’explicar i d’explicar-me a mi mateixa. En l’últim número de la revista Soberanía Alimentaria, dedicat als vincles amb la cultura àrab, hem inclòs un extracte gràfic de l’informe del relator especial sobre el dret a l’alimentació de Nacions Unides d’aquest estiu, on denunciava l’ús de la fam com a part de l’estratègia de genocidi a Gaza. El fragment que vam triar parla del sumaquiyya, un dels plats importants de la cuina popular de la franja, i de tot el que hi ha darrere del fet que les dones continuen cuinant-lo ara, malgrat no poder trobar la majoria dels ingredients. El que simbolitza eixe plat del segle XI. El que s’ha hagut de trencar perquè ara siga impossible aconseguir la vedella, la guindilla, les cebes i els alls. El que roman en el gest insubmís de continuar cuinant-lo i poder gaudir-lo juntes, amb tot el que pot evocar i projectar en mig de la situació actual.
Després de la xerrada de l’altre dia, vam anar totes a un restaurant marroquí. En cert moment, un adolescent que havia estat sopant amb la seua família en una de les taules es va apropar als periodistes palestins abans de marxar i els va preguntar en castellà si eren de Palestina. Quan ells van assentir, el xic va alçar la veu i va dir “estamos con vosotros”. Al cap d’una estona, va tornar a la nostra taula amb dos plats plens de dolços.
Molts dels actes en solidaritat amb Palestina estan vinculats amb la generositat, l’alegria, els afectes. Fins i tot, crec, amb trobar vestigis de bellesa on mai pensaríem que seria possible fer-ho. Amb ensenyar vida
Enguany les manifestacions per Palestina han sigut més nombroses que mai en tot el món, però la solidaritat i la resistència va molt més enllà dels actes visibles i mediàtics. Al seu voltant hi ha tot aquest univers de gestos i moviments més amagats, quotidians, aparentment inofensius, d’una magnitud impossible de mesurar i protagonitzats per qualsevol persona. Molts d’ells, a més a més, estan vinculats amb la generositat, l’alegria, els afectes. Fins i tot, crec, amb trobar vestigis de bellesa on mai pensaríem que seria possible fer-ho. Amb ensenyar vida.
On s’està lliurant aquesta batalla invisible? Qui l’està guanyant? Potser no és qüestió de guanyar, ni és una batalla. Segurament aquest conjunt amagat de gestos infinits s’assembla més a un fenomen meteorològic on totes influïm i que pot contribuir a un canvi climàtic social i polític. I encara que aquesta forma d’imaginar-lo puga ser només una fórmula de consol per a enterrar la sensació d’impotència, també ho és per a continuar parlant i aprenent de Palestina, on s’està decidint el futur del món que tenim per davant.
