Quan el Cos Nacional de Policia (CNP) i la Guàrdia Civil van assaltar els col·legis electorals de Catalunya per impedir la votació de l’1 d’octubre, ho feien sota l’empara de l’ordre que havia dictat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 27 de setembre. Si bé l’escrit instava els cossos de seguretat de l’Estat, així com els Mossos d’Esquadra, a impedir l’obertura de locals o edificis públics destinats a la celebració del referèndum, també hi deia explícitament que l’actuació no havia d’afectar la “normal convivència ciutadana”.
La intervenció policial que suposadament no havia d’alterar la convivència va deixar 1.066 persones ferides, 23 majors de 79 anys i dos menors d’onze, destrosses a desenes d’escoles i instituts, i més de 250 denúncies. Malgrat tot, i responent a la preocupació del comissari pels Drets Humans del Consell d’Europa, Nils Muiznieks, qui era aleshores ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, sense escrúpols, va respondre que l’actuació policial havia estat “prudent, apropiada i proporcionada”.
Amb la resolució judicial, la llei i els protocols policials a la mà, conversem amb diverses advocades per desgranar quins abusos i irregularitats es van produir durant el primer dia d’octubre del 2017. En l’esforç jurídic per demostrar-les, asseguren que una de les grans dificultats són les traves per a la identificació dels agents.
1. Cops i vexacions
Cops de porra i de puny per sobre la cintura -en ocasions al cap o quan la persona està d’esquenes-, puntades de peu, trepitjades i estirades de cabell, de cap o de nas. Totes aquestes actuacions es van reiterar durant la intervenció dels cossos de seguretat de l’Estat a diferents col·legis electorals i han estat recollides en multitud de vídeos, així com en desenes de denúncies. Sens dubte, per a Xavier Muñoz, advocat penalista i membre de l’acusació popular que representa l’Ajuntament de Barcelona, es tracta d’un conjunt de “mecanismes violents que excedeixen el previst en els protocols policials” i tampoc respecten els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat que han de regir tota actuació policial. De fet, el jutge d’instrucció ja ha imputat diversos agents i sotsinspectors per violència “indiscriminada” i actuacions “desproporcionades”.
Arreu del territori es van produir vora una vuitantena de càrregues policials, i per aquest motiu, Anaïs Franquesa, advocada d’Irídia -associació que s’ha personat com a acusació particular de diversos ferits-, assegura que hi ha indicis que tota l’operació va seguir un patró d’actuació delictiva amb l’objectiu “d’atemptar contra la integritat física i moral” de les persones congregades als centres de votació i “generar pànic entre la població”. Precisament l’Associació, juntament amb Novact, Institut de Drets Humans de Catalunya, Lafede.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils, van concloure en un informe que les accions policials van ser en alguns casos d'”alta potencialitat lesiva” i van incloure “mètodes de tortura i tractes inhumans i degradants”. Fins i tot, hi ha dues denúncies interposades per vexacions sexuals, una de les quals relata que l’agent va tocar-li els pits i es va aixecar la visera del casc per dir-li “puta vella” i “no m’agraden els teus pits”.
Però l’actuació ja presenta irregularitats just abans de començar. Muñoz subratlla que en els vídeos aportats a la causa, no s’escolta cap agent o comandament fent advertiments a les persones concentrades perquè desallotgin l’espai: “es produeix una càrrega policial sense un requeriment de compliment de l’ordre judicial”.
2. Bales de goma i gasos
A l’Escola Ramon Llull de Barcelona, la policia espanyola va utilitzar 48 cartutxos: 30 salves -trets sense projectil- i disset bales de goma. Les circulars internes del Ministeri d’Interior espanyol dicten que els projectils de cautxú només es podran llançar “contra individus o grups d’agressors l’actitud dels quals impliqui risc per a policies o altres ciutadans, o causessin danys materials” i sempre “sota la premissa bàsica de la menor lesivitat possible”. A més, només es poden disparar a cinquanta metres de distància i en tot cas, sota cap circumstància a menys de 25. Però ni una cosa ni l’altra es va complir en el cas de Roger Espanyol, que va perdre un ull el dia del referèndum.
Anaïs Franquesa que forma part de l’acusació particular del cas, repeteix que no es va respectar la distància reglamentària -es va disparar a menys de quinze metres-, però que a més “no feia falta utilitzar aquest armament”, que des de l’abril de 2014 els Mossos d’Esquadra tenen prohibit. Els trets es van produir a les 10.30h al carrer Sardenya de Barcelona, quan ja s’havien produït les càrregues policials i els agents es replegaven. Alguns testimonis citats a declarar van insistir a descriure una situació plenament calmada i sense cap risc de violència.
A més de les bales de goma, els cossos policials també van fer ús de gasos lacrimògens a poblacions com Aiguaviva, al Gironès o Mont-Roig, al Camp. En cap dels dos casos es complia el supòsit que estableix la normativa sobre material antidisturbis per usar-los: “quan els concentrats agredeixin violentament” els agents. Carles Ferrer de l’Associació d’Advocats Voluntaris 1 d’Octubre de Reus, tal com recull la querella presentada, insisteix en què les persones estaven “congregades pacíficament” davant de l’Institut Antoni de Ballester de la localitat de Mont-roig del Camp, quan els policies van llançar gas lacrimogen “amb la voluntat específica de generar-los patiments físics i mentals i d’humiliar”. A Aiguaviva, on el veïnat estava celebrant una fideuà davant del col·legi, la utilització d’aquest armament va provocar deu persones ferides, una de les quals va acabar ingressada a l’Hospital Josep Trueta de Girona.
3. Comunicacions sense rastre
D’alguns àudios incorporats a les diligències obertes pel jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, es desprèn que la policia utilitzava canals de comunicació paral·lels, és a dir, que a més del sistema de ràdio, els agents haurien utilitzat telèfons mòbils. Aquesta praxi però no és nova. Durant molts anys, les comunicacions del Cos Nacional de Policia es feien a través de canals analògics de ràdio, però a finals dels 90, i per temor a ser interceptats, van passar a utilitzar comunicacions encriptades via sistemes digitals. Va ser aleshores quan, en el marc de manifestacions i desallotjaments, també van començar comunicar-se a través de telefonia mòbil, sota l’apel·latiu de “el otro medio”.
Precisament, la irregularitat recau en el fet que les comunicacions, a través del que els mateixos agents anomenen entre ells “el otro medio”, no hagin deixat cap rastre i per tant, no estiguin registrades i no s’aportin a la investigació. Xavier Muñoz lamenta que malgrat haver sol·licitat insistentment que s’enviïn totes les comunicacions efectuades entre comandaments i agents, no s’ha aportat la informació completa. De moment, conclou Muñoz, “no hi podem accedir perquè és un mitjà extraoficial i això és clarament irregular”.
4. Titularitat del centres
“S’impedeixi la utilització de locals o edificis públics – o d’aquells en els que es presti qualsevol tipus de servei públic”. La definició és clara, però l’actuació la contradiu en alguns casos. El jutge ja s’ha manifestat per assenyalar que l’actuació de la policia a les escoles privades i concertades “no estava emparada per la justícia” i ha citat com a investigat l’inspector de la policia nacional espanyola que va comandar l’operació al Fedac Horta – Santa Caterina de la Siena, una escola de titularitat privada de Barcelona.
L’advocat de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats, Àlex Solà, que també forma part de l’equip de l’acusació popular, explica que precisament també han recorregut l’arxiu de la causa del centre privat Escola de joves de Trinitat Vella perl mateix motiu.
5. Destrosses a les escoles
Portes esbotzades, vidres trencats, material escolar pel terra, mobiliari malmès o ordinadors confiscats. A més de tot l’impacte emocional, la Generalitat va xifrar en 340.000 euros les trencadisses fetes per la policia espanyola als col·legis electorals i, com també han fet alguns ajuntaments, ha reclamant per la via penal que el Govern espanyol n’assumeixi les despeses.
Àlex Solà recorda que en un dels col·legis fins i tot es van ensenyar les claus a la policia perquè no s’esbotzés la porta. Era l’Escola Nostra Llar de Sabadell, on un voluntari va explicar que volien donar les claus als agents que es disposaven a colpejar la porta amb un martell. A més, en els vídeos publicats a eldiario.es s’escolta com un agent, mentre esbotzen una porta al col·legi on havia de votar Carme Forcadell, diu burlescament: “Cerrajero 24 horas”. A l’escola Pau Romeva van arribar a fer malbé una trentena de portes, xifres que de nou, posen en dubte jurídicament la proporcionalitat de l’actuació policial.
