Des del segle XVIII, el menyspreu pels assumptes cívics de la comunitat i dels antics agents del benestar urbà, va preparar el camí per a la deconstrucció de la ciutat medieval. Els frens de la tradició i dels costums en l’explotació de la terra van ser retirats; no hi havia límits per a la massificació ni per a apujar els lloguers. “No existien patrons d’ordre, decència o bellesa en la parcel·lació, el traçat i la construcció de les estructures urbanes. Només subsistia un agent de control: el benefici”, en paraules de l’historiador Lewis Mumford.
Le Corbusier, probablement l’arquitecte més influent en la planificació urbana durant els darrers cent anys, va imaginar les ciutats del futur com espais de producció de riquesa gràcies a l’especulació del sòl i la segmentació de la població. És a dir, va accelerar fins a límits insospitats aquest procés de deconstrucció de la ciutat orgànica i equilibrada. D’una manera absolutament desacomplexada i, diríem que indiferent, quan no ignorant del significat de les ciutats medievals, proposava precisament la seva demolició amb la finalitat de poder construir a baix preu “un capital que duplicarà valor i, fins i tot, el multiplicarà per cent”. Cada zona de la ciutat havia d’acomplir unes funcions específiques i no pas unes altres. El suposat desordre que implicava la barreja de funcions, pràctiques i població havia de ser abolit, per ineficient.
Avui les ciutats globals són, més que mai, el centre d’una ingent activitat mercantil, financera, creativa i religiosa. Podríem afegir que les ciutats són a l’ull de l’huracà d’allò que anomenem progrés
i que és l’hegemonia indiscutible d’aquest nou paradigma que anomenem tecnocientífic. Ha estat aquest nou univers simbòlic que ha fet raonable la fiscalització obsessiva dels carrers i les places, la persecució i el setge de tota aquella població no productiva, amb la intenció de desplaçar-la fora d’un espai de la ciutat que es volia destinar intensivament i monolíticament a la producció de riquesa per a oligopolis, financers, especulatius o turístics.
La ciutat és, per una gran majoria, una mena de trampa, un espai arquetípic de la llibertat va progressivament transformant-se en un lloc selecte i selectiu, exclusiu i excloent destinat, gairebé de manera única a la producció de plusvàlues extretes de l’especulació sobre el sòl
La ciutat és, per una gran majoria, una mena de trampa. Un espai arquetípic de la llibertat va progressivament transformant-se en un lloc selecte i selectiu, exclusiu i excloent destinat, gairebé de manera única a la producció de plusvàlues extretes de l’especulació sobre el sòl, sobre els béns bàsics, així com sobre aquells altres recursos que ofereixen estatus i distinció: franquícies de botigues de marca global, cafès i restaurants per a consumidors amb gran capacitat de dispendi, espectacles multitudinaris o d’alta cultura, etc.
En aquest nou escenari en què s’estan transformant ciutats com Barcelona, almenys des dels anys noranta, s’empaita la vida pública que no produeixi beneficis per al capitalisme global o que no participa de rituals públics per retre acatament als poders polítics. Així podem entendre millor perquè avui, més que cap altre moment de la història de les ciutats, el pobre va essent progressivament més fiscalitzat i assetjat, per al final ser expulsat d’aquests centres de producció de beneficis i extracció de riquesa.
Destruir per millorar, controlar per prevenir, expulsar per netejar, perseguir i assetjar per normalitzar. Millorar, prevenir, netejar o normalitzar. Totes expressions sinònimes d’aquesta perversa idea de progrés. El preu d’aquest progrés és doncs el buidatge de la ciutat de tot el que negui aquesta premissa que cal avançar sense mirar enrere per no adonar-se que la muntanya de runes no para de créixer “fins al cel” i que s’està carregant a l’esquena de tota la societat i amb efectes, previsiblement catastròfics.
L’obsessió pel progrés ha tingut com a conseqüència tota una sèrie de fenòmens que podríem glossar, començant pel control biopolític, la regulació excessiva de la vida pública fins a fer-la gairebé desaparèixer o l’enginyeria social i la seva perversa forma de produir problemes i desordre social mentre intenta resoldre’ls
Aquesta obsessió pel progrés ha tingut com a conseqüència tota una sèrie de fenòmens que podríem glossar, començant pel control biopolític, la regulació excessiva de la vida pública fins a fer-la gairebé desaparèixer o l’enginyeria social i la seva perversa forma de produir problemes i desordre social mentre intenta resoldre’ls. Aquestes inèrcies innegociables i aplaudides per tot l’espectre del poder econòmic i polític, així com l’hegemonia de la idea de ciutat com a màquina d’habitar, no són meres retòriques, discursos que amaguen una realitat, excuses a la fi, per imposar l’autoritat de la lògica mercantil i de lucre. És així com la ciutat es vol homogènia en termes de capacitat de dispendi (només pot viure a la ciutat qui s’ho pugui permetre) esdevé expulsiva, es blinda contra la diversitat ideològica i es converteix en enemiga de la natura, criminalitza i persegueix les dissidències, i ho fa a partir d’una consideració ontològica del que és la ciutat (el que dona raó de l’esser)
i normativa (el que ha de ser). És a dir, el problema de la ciutat i del control dels seus habitants no es pot resoldre sense abans denunciar que aquesta epistemologia que considera la ciutat una màquina està recolzada dèbilment en una interpretació de la realitat, esquemàtica, positivista, reïficadora. La idea de progrés determinada per una raó instrumental cega qualsevol altre objectiu que no es pugui reduir a una equació costos i beneficis, porta la ciutat al col·lapse i a l’autodestrucció, començant per l’element més característic d’aquesta: la conformació d’espais heterogenis en termes de classe, gènere, procedència o nacionalitat.
Les “percepcions” d’inseguretat
Per acabar, només un exemple de com s’altera intencionadament una altra de les funcions originàries de la ciutat, dispensar seguretat. Una de les atmosferes que més ajuda a la implementació de programes policials de control de població és, precisament, la de “la sensació d’inseguretat”. Si, tal com estem dient, la ciutat oblida moltes de les seves funcions emancipadores o, en el millor dels casos, la sotmet a un únic indicador, la seva capacitat de produir beneficis en forma de plusvàlues, necessita tenir el control totalitzant dels espais públics i privats més rendibles. La gestió urbana biopolítica ha convertit parts importants de la població en perills o amenaces. A això s’ha de sumar la progressiva bunquerització de la vida domèstica que ha delegat la “pacificació” de l’exterior en les institucions armades i la tecnocràcia.
Ciutats com Barcelona, amb les tres administracions públiques, central, regional i municipal capitanejades per governs d’esquerres, segueixen sense ser capaces de preservar el dret a l’habitatge i el dret a restar al barri on s’ha constituït la xarxa d’interaccions que proveeixen de seguretat, autonomia, col·laboració o ajuda mútua. La necessitat de control d’aquests “desordres”, conseqüència de la desigualtat i el regateig de drets a la població descapitalitzada, esdevé innegociable i en certa manera, impune.
Avui, doncs, la inseguretat vinculada a l’augment de la violència patriarcal, la manca d’habitatge o treball estable són totes subsumides en una única experiència d’inseguretat, la por a ser assaltats. La política de defensa dels dèbils es transmuta en una persecució implacable i paradoxal, perquè són aquestes mateixes poblacions, les acusades reiteradament d’incíviques, desordenades, brutes o delictives. És a dir, s’ha concentrat tota la definició d’inseguretat en una qüestió indestriable de la criminalitat de carrer o la petita delinqüència. Això oculta que la corrupció, l’especulació urbanística i els desnonaments diaris provoquen inseguretat, la manca de feina estable provoca inseguretat. Si expulsem de l’equació totes aquestes fonts d’ansietat i les canalitzem a través de la por a l’estranger, al diferent i al pobre, tenim una societat atemorida, tancada a casa, progressivament més analfabeta respecte a la vida urbana i depenent de les decisions tecnocràtiques que els aboquen, una vegada i una altra, a aquesta misèria. I l’única mesura contundent que es pren és més videovigilància, més policia, més duresa, més destruccions i més expulsions que no reduiran la “sensació d’inseguretat”, ans el contrari, la faran augmentar fins a límits que encara estan per veure.
