El dia 5 de setembre, el president Puigdemont va fer un discurs important a Brussel·les. En aquesta columna voldria parlar del que va dir, tot intentant no interpretar o tergiversar-ho. En fer aquest pas, el president s’hi juga tot el seu capital polític; Junts també. Vull pensar, i diria que sembla que així es podria deduir del que va dir, que n’és conscient i, rellevant, que compta amb el vistiplau i el suport del seu partit.
En la introducció va parlar de dues qüestions. Primera, Espanya es troba en un atzucac: o pacta –i no està gens acostumada a pactar de veritat– o hi ha bloqueig i noves eleccions. Segona, que el pacte l’ha de fer amb els que fins ara han sigut el dimoni amb banyes: Puigdemont i Junts. I per això, el president va insistir en tres temes essencials: “l’enorme dificultat d’intentar encarrilar, partint d’aquesta distància i en només unes setmanes, una negociació que s’ha negligit o s’ha considerat innecessària durant sis anys”. Perquè, deia, “estem parlant que si hi ha acord, aquest ha de ser un acord històric, un compromís històric com el que cap règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta”. Per tant, “avui no existeixen les condicions per arribar a aquest gran acord. Si hi ha interès a arribar-hi, si hi ha voluntat real d’encarar un acord d’aquesta naturalesa, aquestes condicions s’haurien de crear”. Les declaracions fetes per Yolanda Díaz al diari més espanyol de Catalunya demostren que no ha comprès (o que vol tergiversar) la proposta d’acord/compromís històric feta per Puigdemont.
Espanya es troba en un atzucac: pacte amb els que fins ara han sigut el dimoni amb banyes (Puigdemont i Junts) o bloqueig i noves eleccions
Més endavant, insisteix: “avui Espanya té un dilema de resolució complexa. O repeteix eleccions, amb el risc que els equilibris polítics siguin tan fràgils com ara; o pacta amb un partit que manté la legitimitat de l’1 d’Octubre i que no ha renunciat ni renunciarà a la unilateralitat com a recurs legítim per a fer valer els seus drets”. I, a més: “cap dels dos grans partits espanyols no té força suficient per a imposar-se, cap d’ells no compta ara mateix amb una aliança que els proporcioni una majoria sòlida i coherent, i no estan encara en condicions de pactar entre ells. O eleccions o pacte amb nosaltres. O una tercera opció, en què alguns diputats del bloc progressista cedeixin els seus vots per a la investidura del candidat de la dreta”. No és fàcil, però, personalment, no veig impossible un pacte PP-PSOE per “salvar la sagrada unitat de la pàtria”. I no ens oblidem del PNB: podria acabar pactant amb el PP a canvi d’uns grans traspassos de competències? No sembla fàcil poc abans d’unes eleccions basques i amb l’alè de Bildu a l’esquena, però el PNB no ha deixat mai de sorprendre’ns.
Seguint el fil del discurs, va dir: “estem preparats per si hi ha eleccions. Però també estem preparats per a una negociació que pugui culminar amb un pacte històric. La pregunta que ens hem de formular és, doncs, (…) si els dos grans partits espanyols estan preparats per a negociar amb nosaltres, amb tot el que representem, o senzillament volen sortir del pas i obtenir com sigui el suport parlamentari per a poder consolidar un lideratge i desmuntar el del rival”. En qualsevol cas, estaran preparats per a començar a negociar un acord històric si es creen les condicions prèvies que habilitin un eventual procés de negociació seriós, honest i ambiciós? Si no ho fan, no tindria cap sentit embarcar-nos en una negociació posterior. I passa a citar quines són les cinc condicions prèvies.
La primera és “identificar adequadament els elements del conflicte”, i n’esmenta només alguns: “la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’estatut aprovat (…) sense (la qual) no es pot entendre res del que ha passat a Catalunya”; “la criminalització del fet històric del referèndum de l’1 d’Octubre com a resposta legítima del poble de Catalunya a totes les negatives de resoldre les demandes anteriors”; “l’incompliment dels pactes, significativament de les inversions; l’ofec sistemàtic de l’economia catalana…; l’aplicació salvatge de l’article 155 de la constitució (…) amb greus afectacions a l’activitat econòmica que acaben pagant tots els ciutadans de Catalunya”; “Catalunya és una nació, (…) que ha vist atacada la seva condició nacional pels règims polítics espanyols des del 1714, fet pel qual veu en la seva independència política l’única manera de continuar existint com a nació”. I Puigdemont es pregunta si hi ha un altre camí per aconseguir-ho i conclou que l’experiència acumulada no permet preveure-ho.
I a continuació enumera les altres quatre condicions prèvies per a poder fer una negociació: “El reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme” i deixar de criminalitzar-lo; “L’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra l’independentisme i els independentistes” i “l’abandonament de la repressió”. Per Puigdemont, això està a l’abast del parlament espanyol, a través d’una llei d’amnistia que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9 de novembre de 2014. Però també és responsabilitat del govern en funcions, a través de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat. I s’ha de fer per reparar una injustícia, no pas per oblidar ni per posar el punt final a res ni per igualar les víctimes d’aquestes injustícies als seus victimaris” (això, vistes les declaracions fetes darrerament per Asens o Subirats, sembla que se’ls hi ha escapat als Comuns); “La creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar-nos”, un mecanisme imprescindible i clau des de l’inici de les negociacions. I, finalment, “fixar com a únics límits els definits pels acords i tractats internacionals que fan referència a drets humans (individuals i col·lectius) i a llibertats fonamentals”.
I avisa que, “són condicions prèvies que s’han de poder complir abans no s’esgoti el termini legal per evitar noves eleccions, i que si es donen, ens comprometen i ens obliguen a treballar per un compromís històric que resolgui el conflicte en la legislatura vinent. Només depenen de la voluntat política”. I encara més, “fixades i assumides aquestes condicions prèvies, la negociació pot desenvolupar-se amb garanties i amb l’esperança que es culmini amb èxit”. Després detalla algunes de les “qüestions materials pendents de resoldre”, i constata que “totes aquestes mancances materials no les ha resolt l’autonomisme ni el constitucionalisme. És una evidència, no una opinió”. I conclou, “que ningú no s’enganyi: amb això –tampoc amb l’amnistia– no es resoldrà el problema de fons (…) el reconeixement nacional de Catalunya, i per tant del seu dret a l’autodeterminació. El poble català té el dret a fer realitat de manera democràtica la decisió que va prendre en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 d’esdevenir un estat independent en forma de república. I només un referèndum acordat amb l’estat espanyol podria substituir el mandat polític de l’1 d’Octubre” (personalment, confesso que no veig gens clara aquesta darrera frase).
Els mitjans de comunicació només s’han fixat, i molt esbiaixadament, en allò que els hi interessava del discurs de Puigdemont
Més enllà de la reacció previsible de la caverna política i dels mitjans de comunicació aznarians, els que voldrien una reforma “gattopardesca” de la refundació postfranquista de la transició de 1978, només s’han fixat, i molt esbiaixadament, en allò que els hi interessava del discurs de Puigdemont. Han oblidat ràpidament les cinc condicions prèvies abans de començar la negociació i s’han centrat, quasi exclusivament, en l’amnistia, per cert, plantejada d’una forma totalment allunyada del que va dir el president en la seva xerrada. En canvi, ningú, o quasi, s’ha preocupat del que em sembla la condició prèvia essencial plantejada: el mecanisme de verificació i mediació (de garantia en diu en un altre moment); a menys que s’estigui tractant en un àmbit d’absoluta discreció i secret, que també podria ser.
Perquè, si l’únic que hi ha en concret és el que sabem a través dels mitjans de comunicació, molt em temo que no es compliran les condicions prèvies esmentades i, per tant, no hi haurà negociacions (transigir per part de Puigdemont i Junts seria dilapidar tot el seu capital polític) i s’anirà a unes noves eleccions. Llevat que hi hagi un “miracle” en forma de pacte PP-PSOE, o amb la col·laboració “celestial” del PNB. Tota la resta és xerrameca tòxica per emplenar diaris, digitals o tertúlies.
Digueu-me ingenu, sobretot per l’ara ja molt llarga (qüestió d’edat) concordança amb l’independentisme d’esquerres als PPCC, però crec que el compromís plantejat pel MHP Puigdemont és valent i bàsicament encertat i adequat al moment actual. I espero que ell (i Junts) el compleixin fil per randa, passi el que passi i es prevegi el que es prevegi si hi ha noves eleccions. Qualsevol altra cosa seria, com ja he dit, dilapidar tot el seu capital polític i una enorme decepció per a molts independentistes.
