Des de l’esclat de la bombolla immobiliària, “l’habitatge ha estat conquerit pel capital financer global” i ha anat perdent el seu “sentit concret i material de suport a la vida”, adverteix l’arquitecta i urbanista brasilera Raquel Rolnik. No obstant això, la que també va ser relatora especial de les Nacions Unides pel dret a l’habitatge considera les cooperatives una esperança. Rolnik lluita des de fa dècades per reivindicar l’habitatge com a dret i no com a mercaderia. Entre 2003 i 2007, va impulsar importants polítiques d’habitatge popular durant el primer mandat de l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva al Brasil. Una vegada més ha visitat Barcelona, aquest cop per participar com a ponent al congrés d’habitatge ENHR 2022, que l’Ajuntament de Barcelona i l’institut internacional European Network for Housing Research van organitzar la setmana passada. També va voler conèixer experiències i projectes com l’habitatge cooperatiu Cirerers, al barri de Roquetes, on va compartir amb les seves inquilines les llums i ombres de la crisi de l’habitatge que tan bé analitza.
Malgrat les mesures impulsades en els últims anys, a l’Estat espanyol el pes del cost de l’habitatge sobre les economies de les famílies no para d’augmentar. De fet, Barcelona és la capital que encapçala aquest trist rànquing. És això la “financerització de l’habitatge” de la qual parles als teus escrits?
La financerització és la transformació de l’habitatge, d’un dret que forma part de la socialització bàsica de la vida a un actiu financer. Això vol dir que l’habitatge ha estat conquerit pel capital financer global, de manera que ha passat simplement a ser un vehicle per on circulen els capitals financers i a través del qual poden extreure rendibilitat. Ha perdut totalment el sentit concret i material de suport a la vida. Ni tan sols és important que existeixi gent vivint en aquest espai, perquè l’espai ha passat a ser un actiu registrat en els llibres comptables. Què significa això? Que un fons d’inversió financer que té una gran quantitat d’habitatges té més capacitat d’atreure més finances; perquè utilitza aquest actiu financer com a garantia per a obtenir més capital financer, per a poder ser més gran. L’habitatge, doncs, es troba totalment sotmès a la lògica del món financer. I aquests grans fons tindran sempre una capacitat més gran de pagar pel sòl i per l’espai construït respecte a les veïnes i els veïns, que depenen dels seus sous i estalvis.
Els grans fons d’inversió tindran sempre una capacitat més gran de pagar pel sòl i per l’espai construït respecte a les veïnes i els veïns, que depenen dels seus sous i estalvis
Va haver-hi una primera onada de financerització de l’habitatge durant la coneguda bombolla immobiliària a Espanya. La financerització de la producció massiva d’habitatge en propietat a la qual es va accedir via crèdits hipotecaris. Amb les expectatives que l’habitatge guanyaria més i més valor, aquests crèdits hipotecaris van ser venuts a altres inversors empaquetats amb altres instruments financers. I quan es va produir l’esclat de la bombolla la gent no va poder pagar més el seu deute, es va quedar endeutada, va perdre el seu pis i es va quedar sense diners, sense estalvis i sense habitatge. El que ja coneixem. Aquesta primera onada va colpejar durament a Espanya però també a Irlanda, als Estats Units i altres parts del món.
I des d’aleshores, quin ha estat el paper dels governs per fer front a aquesta crisi, o preveure’n les següents?
És molt important assenyalar que aquesta bombolla no és un procés que va tenir lloc al marge de l’acció dels estats i dels seus governs. Més aviat a l’inrevés: els governs han promogut molt fortament que la gent s’endeutés, adoptant mesures que afavorien aquesta dinàmica. Entre elles, fent el lloguer menys segur o minvant drets als inquilins, com va passar aquí. També va passar a països on hi havia una promoció d’habitatge social massiu, com el Regne Unit, Holanda o Suècia, on es va privatitzar tot aquest habitatge social i es va desmantellar. De manera que l’única alternativa per a la gent va ser entrar a comprar un pis en propietat i endeutar-se. Així que quan després la gent endeutada va perdre el seu pis, no hi havia polítiques d’habitatge per a ajudar-les. I aquí va venir la segona onada de financerització, en la qual estem ara: la del lloguer.
Grans inversors globals van comprar part de l’estoc construït que estava buit perquè va ser molta la gent que va perdre el seu pis i no es va vendre. El govern i els bancs van crear instruments específics perquè fossin possibles els fons d’inversió, que després van comprar aquest estoc. Aquests països també van vendre part de l’estoc públic que encara existia, a partir de tota una nova forma de gestió del capital. A través de la digitalització, han pogut generar el que es diu els propietaris corporatius, que tenen centenars de milers de pisos en diferents ciutats, en diferents països, i els gestionen amb una perspectiva que només contempla l’extracció de renda.
També es va donar un nou fenomen, que són les plataformes digitals, la famosa economia compartida, que de compartida no té res perquè és pura explotació financera, com Airbnb. Són plataformes on la gent posa una part, posa el seu patrimoni i el seu treball per extreure renda de lloguers de curtíssima durada, i també molts grans inversors promouen el lloguer de pisos, especialment en llocs turístics com Barcelona, on s’han combinat els dos fenòmens alhora, el que ha generat, després de la crisi de l’habitatge, la crisi del lloguer. El lloguer apuja i la gent no té on viure.
Quines són les alternatives per a grans ciutats com Barcelona davant l’emergència de l’habitatge?
En els últims anys s’ha generat, i crec que això és molt important, molta resistència i moviments entorn de l’habitatge, com els sindicats d’inquilines que lluiten per la regulació del lloguer. Però també han sorgit demandes de política pública d’habitatge, i aquí reneix un moviment important al voltant de les cooperatives d’habitatge. La lògica d’aquestes cooperatives és bloquejar una part de l’estoc construït d’habitatge i arrabassar-li a la colonització de les finances en la mesura en què, com és de propietat col·lectiva, és un embolic que passi ràpidament a mans dels grups financers. Les cooperatives d’habitatge són una manera d’organitzar l’espai i el territori que impedeix la financerització de l’habitatge. No obstant això, no es tracta només de construir parets i sostres, sinó de construir vida comunitària a la ciutat.
A escala global, quins reptes i alternatives ha d’afrontar aquest moviment en defensa del dret a l’habitatge?
És important entendre que és fonamental una acció macroeconòmica, perquè el fil que sotmet l’espai construït a les finances és el complex immobiliari financer. No es pot parlar d’un sector immobiliari per una banda i un sector financer per l’altra. Són una sola cosa. I aquest fil del qual parlem està bastant definit per les polítiques macroeconòmiques dels estats. La forma com es pren i colonitza l’espai és una decisió de la política macroeconòmica del país. Estem parlant d’un fenomen global subjecte a una pressió increïble que és bastant difícil de maniobrar. Hem escoltat molt l’expressió “el mercat està nerviós” cada vegada que un govern intenta introduir mecanismes de control.
Una de les alternatives és l’habitatge cooperatiu, però n’hi ha d’altres, com l’habitatge públic, l’habitatge de lloguer o l’habitatge en propietat. Perquè no tothom està preparat per a viure en comunitat en un habitatge cooperatiu
Però què és el mercat? Són els grups financers que volen llibertat total per a entrar i sortir del territori i extreure la seva rendibilitat sense fre i sense regulacions. Aleshores, el que cal fer és regular. Regular lloguers, regular la possibilitat d’entrar i sortir de capitals de l’espai construït, desfer instruments com els fons immobiliaris i promoure massivament habitatge social sota diferents formes. Una de les formes és l’habitatge cooperatiu, però hi ha altres com l’habitatge públic, l’habitatge de lloguer o l’habitatge en propietat. Perquè no tothom està preparat per a viure en comunitat en un habitatge cooperatiu. Els governs de les comunitats autònomes i els municipis han d’actuar i competir en el mercat amb una oferta totalment diferent. Aquest repte és en el qual estem.
A Barcelona, l’Ajuntament està clarament decidit a fer possible aquesta oferta. Però sense tenir del seu costat la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol –que hauria de, finalment, portar a votació la llei d’habitatge per frenar tota aquesta situació– és molt difícil enfrontar-se als actors financers. Parlem d’actors que tenen molt poder, i un poder totalment paraestatal.
Les cures i el feminisme estan cada vegada més presents en el dia a dia de la construcció d’alternatives, també d’habitatge. Com es reflecteix la mirada feminista en els projectes d’habitatge cooperatiu?
La mirada feminista té a veure amb la cura i la protecció a la vida com a eix central. És la cura de la gent, la cura del cos, del medi ambient, del futur… i això significa que en dibuixar els projectes s’estableixen consignes de disseny, d’organització de l’espai, que impliquen coses que jo veig en aquesta mena de cooperatives. Per exemple, l’espai on rentem la roba, generalment, està situat en un lloc ocult, marginal de les cases. Aleshores, posar-ho en el lloc més important de l’edifici per a mi respon a una mirada feminista. Com a Cirerers, que està situat en els replans de cada planta, espai de trobada del veïnat. Això significa que es considera que rentar la roba és essencial per a la cura, no importa si ho fan dones o homes. I fer-ho en un espai privilegiat fa que quan estem rentant la roba també estem en un lloc bonic, gaudint de les vistes del barri i la muntanya, parlant amb altres veïnes, rodejades de plantes i verd. I això canvia totalment alguns aspectes de la vida.
Una altra cosa que m’ha semblat també significativa a Cirerers és quan l’espai comunitari s’obre a la plaça, a la planta baixa. Significa que s’estarà al costat de qui l’habita: infants, adolescents, persones grans. Significa que els oferim també un espai, que encara que sigui propietat col·lectiva (que no és pública), no està aïllada per un mur, vigilada per una càmera o envoltada per una tanca. Això és totalment diferent, és una afirmació que respon a una altra relació amb l’entorn.
Les cooperatives d’habitatge poden ser una alternativa a la crisi de l’habitatge? Quins passos caldria seguir per fer-ho possible?
Sí, crec que el repte més important és tenir cooperatives altament subvencionades, perquè el problema de l’aportació inicial, fins i tot del pagament de la quota d’ús, bloqueja que gent de baixos ingressos pugui formar part d’aquests projectes. I aquí no hi ha una altra opció: es necessita subvenció pública. En aquest sentit, cal promoure i lluitar perquè les cooperatives siguin part de les polítiques públiques i tinguin major incidència. Aquestes experiències no hi són només a Barcelona, n’hi ha a moltes altres ciutats d’Europa, d’Amèrica Llatina o dels Estats Units. Existeix tot un moviment. Ara bé, és minoritari? Sí. És avui contrahegemònic? Sí, totalment. És una excepció tenint en compte que la regla és la financerització. Però jo em pregunto: com van començar els canvis en el planeta sinó amb petits moviments contrahegemònics? Això, en algun moment, també pot guanyar escala. El fet que s’hagi concretat i que sigui una part de la ciutat apropiada d’una altra forma, i no part d’una agenda que es vagi a disputar en futures eleccions, és tot un canvi. Experiències com aquestes formen part de la diferència entre les lluites actuals i les lluites històriques dels moviments socials del segle XIX i XX. Avui les lluites demanen fer agroecologia, fer permacultura, fer habitatge cooperatiu, organitzar la vida d’una altra manera des de la pràctica. Són lluites noves que neixen al final del segle XX i principis del XXI com a resposta a les crisis que estem vivint: crisi ambiental, crisi financera, crisi econòmica, crisi política… I es concreten en un nou moviment amb possibilitats realment transformadores.
En el teu llibre La guerra de los lugares utilitzes el concepte de “colonialitat del poder” i el vincules al tema de l’habitatge. Ens podries explicar una mica aquesta idea.
Crec que hi ha idees importants que venen d’Amèrica Llatina que ens ajuden a entendre algunes coses. El colonialisme no és un moment de la història que ja va passar, sinó que és la manera a través de la qual es va difondre per tot el planeta un model únic d’organització del territori i de la vida que respon a una lògica capitalista. Un model que està basat en la propietat privada individual registrada i que s’ha transformat en hegemònic. Amb la qual cosa, qualsevol altra forma de vincle entre la gent i el territori ha estat criminalitzada, residualitzada, infantilitzada per mitjà d’operacions de despossessió i desterritorialització que van imposar un model extractiu, l’únic objectiu del qual és produir més per a consumir més, en un cercle que semblés no tenir límits. El socialisme també va entrar en aquesta utopia productivista i ara el que estem veient és el límit del planeta.
El moviment de renaturalització de les ciutats, d’horts urbans, de fer reviure els rius, d’establir un altre tipus de relacions, d’alguna manera va en contra de la colonialitat capitalista, racista i patriarcal
Avui, mentre conversem amb aquesta calor horrorosa, sabem que això no és excepcional, sinó que és una expressió de la crisi climàtica producte d’aquestes lògiques, el model de ciutat de les quals ha estat formulat fonamentalment per homes blancs europeus. Llavors, la pregunta és: per què no donar lloc a altres epistemologies, altres maneres de pensar la relació entre les persones i la naturalesa, a altres maneres d’organització de les ciutats? Tot el moviment que veiem avui de renaturalització de les ciutats, d’horts urbans, de fer reviure els rius, d’establir un altre tipus de relacions, d’alguna manera respon a aquesta pregunta. Són pràctiques que van en contra d’aquest colonialisme que és capitalista, però també racista i patriarcal. Un model fet perquè els homes blancs explotin tota la resta del planeta.
