Els éssers humans necessitem les cures per viure. No és una opció, és una necessitat. Els nens i nenes no poden sobreviure sense cures, i totes les persones, al llarg de la nostra vida, envellirem i/o emmalaltirem i necessitarem ser cuidades. Sense cures la vida no és possible; la diferència entre qui té accés a les cures i qui no és una de les diferències socials més profundes i, al mateix temps, més invisibilitzades. Al llarg de la història, les dones han estat les encarregades de cuidar sense que aquest treball els conferís poder ni autonomia sobre si mateixes. Amb l’arribada del capitalisme, les dones es van anar incorporant al mercat laboral –sempre en condicions d’enorme desigualtat amb els homes. El feminisme també va contribuir a la idea que la incorporació a aquest mercat fos vista com un objectiu desitjable per a les dones, però aquesta incorporació no va portar una democratització de l’espai privat ni una redistribució justa de les cures.
El capitalisme exigeix treballadores i treballadors sans, amb les necessitats bàsiques cobertes i disposats a produir, i aquest treball bàsic el continuen fent les dones de manera gratuïta, invisible i no valorada, a més d’haver de fer-se càrrec ara del treball remunerat. La impossibilitat de mantenir el treball remunerat i el no remunerat es va resoldre de dues maneres. Una part de les dones dels països rics va començar a subcontractar-lo a dones més pobres, en els últims anys procedents de països empobrits. Això vol dir que continua privatitzat, que cada família busca una solució particular, i que s’explota altres dones per deslliurar-se d’un treball que és una necessitat social. També significa que, als països d’origen de les dones migrants, ningú cuidi els nens i nenes o les persones grans. Es produeix el que les economistes han anomenat crisi de les cures.
En una societat no capitalista, aquest treball seria considerat una necessitat social que hauria d’oferir-se des de l’àmbit públic i en condicions d’igualtat i qualitat
Una altra part d’aquest treball es va posar al mercat, però es va fer en condicions neoliberals; és a dir, o molt car per a qui pot pagar-ho o de molt baixa qualitat. Per a les treballadores, es tracta d’un treball mal pagat i no valorat que, a més, no resol el problema. Qui cuida aquestes dones que cuiden? El que es fa és anar baixant el problema en l’escala social fins a les espatlles de les qui menys tenen. A més, el treball domèstic –que obliga moltes dones a viure a les cases de les contractants– es converteix en un treball singular en condicions de servitud. Sense drets, invisible, sense horaris, sense privacitat.
En una societat no capitalista, aquest treball seria considerat una necessitat social que hauria d’oferir-se des de l’àmbit públic i en condicions d’igualtat i qualitat. En entendre’s com un dret de totes les persones, no pot fer-se dependre de solucions privades, sinó que ha de ser l’estat qui ofereixi aquesta cura a qui la necessiti, en les condicions que la necessiti, el temps necessari i en condicions laborals dignes per a les treballadores i els treballadors. Així, en aquestes condicions, es desgeneralitzaria i deixaria de ser un treball associat a les dones, es desprivatitzaria (tothom hi tindria accés com un dret i un servei públic) i contribuiria a garantir una vida digna per a totes les persones des del naixement fins a la mort.
