Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Johann Hari, escriptor i periodista

"La solució a la depressió és fugir de l'individualisme"

/ Kathrin Baumbach

“Durant divuit anys vaig pensar que la meva depressió era deguda a un problema cerebral”. Així va assegurar-li el metge, que, seguint el Manual diagnòstic i estadístic (DSM, per les sigles en anglès) a què recorren la majoria de facultatius, va receptar a Hari un fàrmac per solucionar aquell suposat desequilibri químic. Però el tractament no donava resultats, i aleshores aquest jove escriptor va decidir parlar amb diferents persones expertes fins a descobrir que el seu malestar tenia relació amb els abusos que havia sofert a la infància. “Aquell trauma va fer que esclatés la depressió”, explica. Entendre el seu patiment va llançar Johann Hari (Glasgow, 1979) a analitzar una malaltia que s’alimenta de la solitud i la inseguretat econòmica a què ens aboca l’actual societat de consum. A Tras el grito (Paidós, 2015) i, més recentment, a Conexiones perdidas (Capitán Swing, 2019), Hari ens aproxima a la base teòrica que aposta per un abordatge holístic de la depressió, alhora que desvetlla la manera com va afrontar les doloroses vivències del passat.


Quan vas indagar l’origen de la teva depressió?

Va ser després de prendre Paxil, un medicament que el metge em va receptar per guarir-me d’una tristesa que, segons ell, era causada per un desequilibri químic en el cervell. El vaig prendre durant tretze anys, cada vegada amb dosis més elevades, fins que vaig voler esbrinar el motiu d’aquell dolor.


Què vas descobrir?

Diversos científics em van explicar que la depressió i l’ansietat no són provocades per cap factor biològic (dèficit de serotonina), sinó per raons socials i psicològiques. Per exemple: si ets solitari i no interactues amb el teu entorn natural, és probable que et deprimeixis. I també si ets objecte d’un estricte control laboral o has viscut una situació estressant o algun trauma –com em va passar a mi, que de petit vaig ser víctima de maltractaments.


En el teu darrer llibre, ‘Conexiones perdidas’, destaques el plantejament del doctor Tim Kasser. Què aporta en aquest camp?

Diu que la depressió apareix en resposta al sentiment que no complim amb la idea que la felicitat es mesura amb tenir diners, quan en el fons es tracta d’un objectiu creat artificialment. Per demostrar-ho, va reunir diverses persones deprimides perquè parlessin sobre els instants en què havien trobat un sentit a les seves vides. Doncs bé, la majoria no va anomenar cap conquesta econòmica, sinó escoltar música o córrer amb els fills per la platja.


Afirmes que bona part dels antidepressius tenen un efecte placebo. Està comprovat?

“Un estudi diu que al 87% de la gent deprimida no li agrada la seva feina o s’hi sent menystinguda”

A algunes persones els proporcionen alleujament, és cert, però a llarg termini no resolen el problema. En posaré un exemple: Sam Everington, un metge de l’est de Londres, em va explicar el cas de Lisa Cunningham, una pacient que havia estat tancada set anys a casa amb depressió i ansietat. Després de rebre-la, li va prescriure antidepressius però també va proposar-li que es trobés amb altres persones deprimides en un parc situat al costat de la consulta. Unes setmanes més tard, la Lisa va començar a relacionar-s’hi i van decidir construir un jardí entre tots.


I què va passar després?

Van fer una cosa encara més important: preocupar-se els uns dels altres. Un dia, la Lisa va dir al doctor: “Hem començat a florir”. Everington anomena aquest enfocament prescripció social, en què la solució és fugir de l’individualisme per sentir-te part d’un col·lectiu.


Cal trobar estímuls per tirar endavant?

Un dels estudis assenyala que al 87% de la gent deprimida no li agrada la seva feina o s’hi sent menystinguda. Per això necessitem democratitzar els llocs de treball, per permetre que els treballadors controlin què hi passa i vegin que la seva activitat té raó de ser.


La depressió és hereditària?

El gen H5N1 et fa vulnerable, és cert. Però, com afirma el professor Avshalom Caspi, és més determinant haver patit solitud o maltractament.


La psiquiatria hauria de canviar el prisma i atendre a aquests factors?

Tota la societat hauria de fer-ho. L’Organització Mundial de la Salut va advertir el 2011 que “la presència o absència de salut mental és sobretot un indicador social”, mentre que les Nacions Unides han reclamat que s’abandoni la narració biomèdica de la depressió per centrar-nos en els “desequilibris en el poder”. D’alguna manera venen a dir que, si continuem fomentant l’individualisme, la inseguretat i la manca de relacions comunitàries, hi haurà molta depressió, i això no ho curarà la ingesta de pastilles.


Quines conclusions has tret de la teva recerca?

Em remeto a la doctora Brett Ford, segons la qual si fem alguna cosa per als altres –sigui la família, els amics o la comunitat– podrem reconduir els sentiments dolorosos. En el meu cas, això ha tingut un efecte alliberador.

Article publicat al número 498 publicación número 498 de la Directa