Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les cures, l'antídot més humà contra la soledat no volguda

Repassem amb diverses expertes i professionals els efectes de la soledat no desitjada i algunes iniciatives i estratègies per pal·liar aquesta realitat cada vegada més present entre la gent gran

/ Ribes Cooked

Aïllament social no desitjat, soledat no escollida. En un planeta superpoblat com el que habitem sembla gairebé una contradicció que la gent pugui sentir-se o viure sola de forma involuntària. Les xifres parlen per si soles: de les gairebé 7.450.000 persones censades l’1 de gener de l’any 2017 a Catalunya, segons dades de l’Idescat, l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses n’ha identificat 1.900.000 de més de 65 anys que viuen soles. D’aquestes, 1.400.000 són dones –1.000.000 són dones vídues– i 500.000 són homes. A Barcelona ciutat 42.800 persones majors de 80 anys viuen soles i 214 que en tenen més de 100 també ho fan.

La problemàtica és una realitat global. Al Regne Unit i d’acord amb les dades extretes dun informe de l’any 2017, publicat per la Joe Cox Comission on Loneliness, més de nou milions de persones se senten soles sovint o sempre. Fins i tot, 200.000 adultes majors no han establert una conversa amb una amiga en més d’un mes. De fet, la soledat és assumpte d’estat des del mes de gener passat, ja que per primera vegada arreu del món s’ha creat un ministeri dedicat a ella. També al Japó, el fet que les ciutadanes morin soles i sense que ningú les reclami, comença a ser molt comú, tant que hi ha un mot específic per referir-se a la mort en soledat: Kodokushi.


Algunes iniciatives arreu del país

Dins del territori català trobem algunes iniciatives creades per tal d’apaivagar els efectes de la soledat no desitjada. El Projecte Radars de l’Ajuntament de Barcelona n’és una i es duu a terme amb el propòsit de tornar a les arrels comunitàries, reeducar la capacitat d’empatia per l’altra que viu al mateix replà, carrer o barri que jo. Es vol implicar la comunitat de veïnatge, casals i centres cívics, centres de salut, establiments comercials, etc. en la tasca d’identificar persones grans vulnerables que pateixen soledat i així evitar-ne l’aïllament.

Altres programes adreçats a la gent gran es despleguen a més poblacions catalanes. Terrassa n’és un exemple. Una de les institucions que treballa per la gent gran és la Creu Roja. Candy Guerrero, tècnica d’intervenció social de Gent Gran, Salut i Capacitats diverses, ens presenta el programa en què treballen: “des de l’àrea de gent gran de Creu Roja de Terrassa vam atendre unes 1.088 persones l’any 2017. Les activitats que realitzem són teleassistència domiciliària, tallers d’estimulació cognitiva, visites de seguiment, centre de contacte, xerrades de salut… “.

Ciutats de la resta de Catalunya i l’Estat Espanyol s’estan ajuntant i constituint com a Xarxa d’Experiències de Comunitats Cuidadores. La ciutat pionera és Vic, però s’hi estan afegint Manresa, Girona, Madrid, Santurtzi i Vitòria-Gasteiz

Guerrero destaca que la soledat és quelcom no buscat, “són molt poques les persones que manifesten que els agrada viure soles i independents”. Per això, posen molt d’èmfasi a promoure l’esfera social de cadascuna: “millorar les seves xarxes socials i potenciar les relacions. A través dels tallers, per exemple, aconseguim que surtin de casa seva, que es relacionin amb el seu entorn, que tornin a guanyar confiança i així puguin construir nous vincles… sense comptar totes les millores que comporta treballar les funcions cognitives”.

Ciutats de la resta de Catalunya i l’Estat Espanyol s’estan ajuntant i constituint com a Xarxa d’Experiències de Comunitats Cuidadores. La ciutat pionera és Vic, però s’hi estan afegint Manresa, Girona, Madrid, Santurtzi i Vitòria-Gasteiz. Carme Casas, treballadora social i postgrau en bioètica, que compta amb més de 25 anys d’experiència en l’acompanyament en cures pal·liatives i que coneix de prop els inicis de Vic com a ciutat cuidadora, afirma que el projecte “és una de les esquerdes d’esperança que ens queda per a recuperar la idea de la comunitat com a centre de la vida”. Casas destaca que l’objectiu principal de les ciutats cuidadores és que administració, entitats, persones individuals i moviments associatius “treballin conjuntament per fer un canvi de paradigma social i cultural i puguem donar resposta i acompanyar qualsevol situació de soledat, envelliment, final de vida o malaltia. Que ajudin a fer valdre la mirada comunitària per damunt de la individualista que predomina a la nostra societat. Un dels objectius de les ciutats cuidadores és entendre que totes ens necessitem i que l’altra ens importa”.

Molt recentment, s’està començant a parlar del cohabitatge sènior. Això és agrupar-se per viure en comunitat, amb interessos compartits i reservant uns espais privats per a cadascuna, a la vegada que es disposen d’un seguit d’espais comuns on totes les membres participen en activitats i cures. Així es podria fer front a la soledat i aïllament en la gent gran, ja que a banda que en l’àmbit local i europeu s’hagin plantejat iniciatives per mitigar-ne les conseqüències, cal una anàlisi profunda, integral i transversal dins la societat per tal de trobar una solució sostenible en el temps i en l’espai.


Quan cuidar és una tasca invisible

No ho tenim gens fàcil. El sistema hegemònic, capitalista, patriarcal i blanc ha desplaçat les necessitats humanes del focus d’atenció per prioritzar el mercat i els beneficis. Casas, des de l’àmbit específic de les cures pal·liatives, ho corrobora: “hem anat abandonant la comunitat, el veïnatge, els espais comuns i el bé comú. Aquest abandó ha generat escenaris de soledat de tota mena, física, emocional i existencial”.

Per a la Matilde López, treballadora social de Terrassa, jubilada i principal cuidadora de la seva mare de 95 anys, “hem crescut en una societat on els individus estem desvinculats emocionalment; és urgent recuperar la profunda humanitat”

Per a la Matilde López, treballadora social de Terrassa, jubilada i principal cuidadora de la seva mare de 95 anys, “hem crescut en una societat on els individus estem desvinculats emocionalment; és urgent recuperar la profunda humanitat”. És evident que existeix un conflicte latent entre la lògica d’acumulació i la lògica de les cures de la vida. La primera és la que organitza la producció, els espais i els temps. La segona és la que queda relegada, encara que el fet de cuidar sigui en realitat l’eix principal de l’economia. Si no tenim algú que ens cuidi o no tenim els recursos necessaris (materials i no materials) per autocurar-nos, no podem inserir-nos eficientment en el mercat de treball.

Tal com apunta la feminista Sira del Río, membre de la Comissió Confederal contra la precarietat del sindicat CGT i autora de La crisis de los cuidadosprecariedad a flor de piel existeixen unes “zones invisibilitzades” a la nostra societat, precisament totes aquelles vinculades a la tasca de cuidar. Poden ser materials: donar aixopluc, menjar i roba; o immaterials: afectes, relacions socials, drets socials i suport emocional. Tant unes com les altres han de ser cobertes perquè puguem gaudir de salut mental i física, sigui com a individu o com a comunitat.

Així doncs, per què les tasques referides a les cures s’invisibilitzen? Una de les primeres causes per respondre aquesta pregunta rau en el fet que històricament les cures han format part de l’àmbit privat. Les necessitats humanes primàries es cobreixen al nucli familiar i, per tant, aquest hauria de donar resposta. A més, cuidar ha estat associat com a rol principal i únic de la dona. Ella n’era, i en molts contextos continua sent, la màxima responsable. També està comprovat que s’estableix un nexe essencial entre cures i precarietat quan passen a l’àmbit públic, àmbit privat i dona: la feminització de cuidar.

Quan la dona comença a accedir de forma massiva al mercat de treball fora de l’àmbit domèstic, la consecució de les cures comença a trontollar i/o a crear tal sobrecàrrega a la població femenina que repercuteixen en el seu benestar físic i psicològic

En el moment en el qual la dona comença a accedir de forma massiva al mercat de treball fora de l’àmbit domèstic, la consecució de les cures comença a trontollar i/o a crear tal sobrecàrrega a la població femenina –per les dobles interminables jornades– que repercuteixen en el seu benestar físic, psicològic i de retruc afecten de forma negativa a tot el nucli familiar. Són les dones qui resten obligades a fer mans i mànigues per harmonitzar la feina privada de cuidar –no remunerada– amb la feina remunerada pública, sense cap mena d’acompanyament real que ajudi a conciliar. Són elles qui majoritàriament carreguen amb les cures generació rere generació. Ho corrobora la Matilde López, quan parla de la seva experiència: “la meva mare em va predestinar a ser la seva cuidadora. He hagut de batallar molt per a trencar aquesta etiqueta i implicar-hi el meu germà. Assumir que la cuido perquè jo la vull cuidar, perquè l’estimo; no pas perquè sóc la filla de casa”.

A més a més, si partim de la base que el mercat de treball públic és el més valorat en l’actualitat, les cures s’acostumen a menystenir precisament perquè es conceben com un assumpte privat i, en conseqüència, resten invisibles i poc valuoses als ulls de la societat. Si en cap moment es fan visibles, es duen a terme de la forma més precària possible: subcontractacions, salaris molt baixos, temporalitat, etc. La precarietat comporta un dèficit en drets i en recursos i les polítiques socials actuals respecte de les cures són “anecdòtiques” en l’opinió de Casas, que ha publicat el darrer mes d’abril el recull de contes La poesia del cuidar: “L’esforç cuidador passa desapercebut, és invisible, malgrat que hi ha estudis que ens recorden que tenir cura d’una persona depenent més de 25 hores a la setmana genera un impacte sever en la salut de les persones que la cuiden, tant en l’àmbit físic com emocional”.

Pel que fa a la Llei de Dependència, aquesta treballadora social considera que els canvis dels darrers anys “han estat en detriment de la persona amb dependència i de qui la cuida”. Posa com a exemples l’obligatorietat de convivència en el mateix domicili que la persona cuidada, per poder sol·licitar l’ajuda econòmica com a cuidador no professional, o bé que la demora per rebre-la sigui de quasi dos anys, així com que s’hagi deixat de contemplar la possibilitat que la persona cuidadora pugui cotitzar a la seguretat social assumint una part d’aquesta cotització l’administració. “Hem burocratitzat la vulnerabilitat”, assegura.

“Com a societat no hem contemplat una baixa laboral per cuidar un familiar en situació final de vida”, explica Casas, que critica que la persona que cuida hagi de demostrar que emmalalteix, sense reconèixer com a motiu de baixa un rol com és atendre un familiar de qui ens hem d’acomiadar

Podríem continuar, explica Casas, amb la reflexió al voltant de les baixes mèdiques: “Quan algú cuida un familiar en una etapa final de vida i aquest cuidar és incompatible amb la feina pot demanar una baixa que, probablement, contempla com a diagnòstic l’ansietat o depressió de la persona que cuida, però com a societat no hem contemplat una baixa laboral que tingui com a motiu d’aquesta cuidar d’un familiar en situació final de vida”, clou. De nou, posem el focus en un diagnòstic. La persona que cuida ens ha de demostrar que emmalalteix, sense reconèixer com a motiu de baixa un rol tan humà com és atendre un familiar de qui ens hem d’acomiadar.

Guerrero coincideix a subratllar que encara manquen recursos per atendre la gent gran i que el motor del programa de la Gent Gran a Creu Roja Terrassa “resideix en el gran equip humà de les 103 persones voluntàries que s’hi integren actualment”. A banda d’això, apareix un altre obstacle i és, com destaca Casas, el sobre envelliment de la població: “Ens trobem amb familiars cuidadores ja en edats molt avançades, amb l’evident esgotament físic, mental i emocional que cuidar els comporta”. La Matilde López comenta que cuidar no és fàcil i que l’autocura és important, així com prendre consciència que la cuidadora també necessita alguna altra persona que la cuidi. A Terrassa, en aquest sentit, es compta amb el programa Usos del Temps, promogut per l’Ajuntament i concebut com una ajuda per a les persones dependents i les seves cuidadores, que reben suport emocional, formació en tècniques de cura i suport en les tasques domèstiques, entre altres.

En definitiva, ens trobem davant d’un context que brinda molts reptes però també oportunitats. Com posar les cures al centre de la societat? Totes les veus fan palès que el canvi ha de ser holístic i que cal transmutar l’individualisme en aprenentatge col·lectiu. Com Casas subratlla, “fer les coses sentint que el valor afegit és col·lectiu. Tenir cura d’un mateix, tenir cura de l’altre i tenir cura del món és entendre que compartim ànima…”. Des del prisma de la col·lectivitat i la comunitat seguir eixamplant les xarxes de ciutats cuidadores, reivindicar unes lleis que dignifiquin la persona i cuidar-nos de forma creativa en aquests temps d’emergència i de crisi civilitzatòria, tal com escriu la filòsofa Marina Garcés: “L’acció col·lectiva ja és una operació de salvació, de rescat”.

Guerrero aposta per basar la societat en les relacions intergeneracionals: “El futur és la gent gran. Si no potenciem un envelliment saludable i actiu on les relacions intergeneracionals siguin un dels pilars de la societat tindrem un problema”

En el cas de les persones grans, Guerrero aposta per basar la societat en les relacions intergeneracionals: “El futur és la gent gran. Si no potenciem un envelliment saludable i actiu on les relacions intergeneracionals siguin un dels pilars de la societat tindrem un problema. Hem de mirar de fer front als canvis i tractar que la gent gran assumeixi un paper actiu a la nostra societat. Es podrien facilitar recursos per a la creació de centres integrals on joves i persones grans interaccionin. S’ha d’incloure la gent gran a la nostra ciutat”.

Com reivindica Silvia Rivera Cusicanqui, sociòloga boliviana, “una política dels afectes i de les cures és avui una forma de fer política, és una crida a repolititzar la vida quotidiana”. Posar les cures en l’epicentre de les polítiques socials com a part intrínseca de la vida.