Alva Gotby ha escrit Ellos lo llaman amor (2024), editat per Verso, una editorial que va néixer l’any passat amb l’objectiu de difondre debats del nostre temps. Amb el treball reproductiu i les emocions com a una part més de l’explotació de les dones dins del sistema capitalista, Gotby ens planteja com les cures han estat sempre un mecanisme domèstic opressiu. Tenir cura d’altres és una responsabilitat, una feina que no s’ha quantificat en termes econòmics perquè si aquesta activitat desapareix, el sistema capitalista entraria en col·lapse. Sí que trobem dones, la major part de les vegades, assalariades, racialitzades i vivint, en molts casos, en situacions d’esclavatge. Gotby planteja la reproducció emocional com un concepte a explorar, polèmic, ja que recau sobre les dones perquè: qui s’encarrega de consolar als amics? Qui es fa càrrec del malestar de les persones malaltes? Qui sosté les emocions? Parlem amb ella per a mostrar un tast del seu llibre.
En quin moment et vas plantejar fer una investigació sobre les emocions i sobre el treball reproductiu?
Al principi vaig investigar sobre la reproducció de forma més ampla i després vaig llegir moltes teòriques feministes que escrivien sobre la reproducció de les societats capitalistes. Em vaig fixar en el fet que hi havia teories sobre el paper de les emocions en tota aquesta reproducció, però mai ocupava un espai central. Llavors, el que em vaig plantejar era treballar aquest aspecte de la reproducció emocional dins del nostre sistema i explicar-ho.
Creus que la divisió sexual del treball continua sent desigual si parlem de cures?
Sí, definitivament. Ho podem veure en els diferents tipus de feines. Dins del treball assalariat trobem feines com la infermeria, la criança de nens petits a les llars d’infants o la cura de la gent gran, sectors altament feminitzats, i veiem també com existeix aquesta desigualtat a les llars. Aquesta situació no ha canviat molt, només hi ha canvis lleugers, sobretot en les cases de les parelles heterosexuals, en què els homes agafen una mica més de responsabilitat, però la responsabilitat global sempre recau en la dona.
Al llibre dius que ens trobem amb un repte sobre reorganitzar les cures a l’esfera domèstica i dius que hi ha un biaix heteronormatiu en la desigualtat.
“Existeix una desigualtat a les llars que no ha canviat molt. Els homes agafen una mica més de responsabilitat, però la responsabilitat global sempre recau en la dona”
És un gran desafiament perquè és molt difícil respondre això a escala individual o tractar-ho en una parella. Però, crec que es pot abordar de manera estructural, aconseguint que les persones treballin conjuntament i col·laborin, de manera comunitària, i això s’ha de fer més visible. Així, seria més fàcil redistribuir el treball i evitar que hi hagi una càrrega enorme de treball sobre una persona, que la major part de les vegades són les dones.
Quins recursos hauria de destinar l’Estat per a resoldre aquesta situació? A vegades necessitem mesures que vinguin des de la política institucional per a pal·liar aquestes desigualtats?
Sí, l’Estat té un rol important proporcionant serveis públics com la salut, l’habitatge o l’educació. Així i tot, crec que no és suficient, perquè si tenim serveis, però no tenim les persones treballadores amb uns drets garantits per a exercir aquestes tasques, la usuària no tindrà un control sobre ells i tampoc la treballadora, perquè no sabrà com es gestionen. Hem de fer més democràtic aquests tipus de serveis, tant l’accés com la gestió des de dins.
A l’Estat espanyol la majoria de les tasques que tenen a veure amb la cura són externalitzades. I en moltes ocasions, aquests tipus de feines, les ocupen persones migrants que no gaudeixen dels mateixos drets que les persones blanques contractants.
“Sense l’entrada de persones migrants pobres, les dones de classe mitjana no hagueren pogut accedir al món laboral”
Crec que al llarg d’Europa hi ha un problema amb la classe mitjana blanca que va entrar al món laboral a mitjans dels anys 60 o 70, perquè els llocs de treball més devaluats els han ocupat les dones migrants amb salaris baixos i condicions nefastes. Sense l’entrada de persones migrants pobres, les dones de classe mitjana no hagueren pogut accedir al món laboral. No tenim resoltes moltes qüestions perquè hem explotat altre grup poblacional per a resoldre les necessitats d’altres. No hem buscat una manera de satisfer necessitats sense reproduir aquest tipus d’opressions.
Dius que mitjançant la privatització de la reproducció emocional les emocions negatives s’individualitzen.
La privatització de la reproducció emocional vol dir que la responsabilització de les cures a les llars no s’està observant com una responsabilitat social, sinó privada. I a més crec que no estem intervenint per acabar amb l’explotació de les treballadores domèstiques migrants perquè no estem disposats a entrar en un àmbit que entenem privat, ho entenem com una responsabilitat personal perquè té a veure amb la família nuclear o la família normativa. La societat actual està demostrant que qui té cura de la gent gran, dels infants, pertanyen a l’esfera privatitzada. La responsabilitat es posa en mans dels individus i això fa més difícil la regularització i el seguiment d’aquest sector.
Tu dius al llibre que les dones blanques participen activament en la “reproducció continua basada en el gènere”.
Aquesta societat basada en el gènere no és totalment imposada sobre les dones, no és només un marc repressiu, perquè nosaltres estem activament reproduint la societat, no escollim participar, però hem de ser conscients que ho fem.
Per què l’afecte i l’emoció estan tan valorats a les societats occidentals?
“Les cures s’organitzen al voltant d’un tipus de maternitat que es basa en una idea glorificada i natural”
Al llibre parlo de la figura de la mare, que en la societat blanca occidental està molt valorada. Aquest amor maternal està ben valorat, però aquesta cura, aquest amor, no s’entén com un treball emocional, es considera com un sentiment o una emoció inherent. Les cures s’organitzen al voltant d’un tipus de maternitat que es basa en una idea glorificada i natural; i crec que moltes dones blanques de classe mitjana tenen molta pressió per arribar a aquest ideal de mare perfecta, curosa i entregada. I per arribar a aquest “gold standard” molta gent se sent marginalitzada i han de treballar moltíssim per aconseguir aquesta imatge. Una altra gent necessita explotar altres dones o persones per a mantenir la imatge de la mare perfecta.
Quines conseqüències té aquest tipus de maternitat?
La maternitat burgesa respon a les necessitats individualitzades dels infants i els ensenya quines necessitats són importants. La idea sobre que la satisfacció emocional dels infants deu tenir prioritat sobre la dels adults provoca una infància amb una gran intensitat emocional. La construcció social dels infants com altament necessitats emocionalment s’ha utilitzat per a extreure més treball emocional i físic de les mares. La maternitat intensiva és una manera de traslladar la lògica del mercat a l’àmbit de família nuclear.
Si es comptabilitzés el treball de les cures quin problema trobaria el sistema capitalista?
S’ha intentat mesurar el treball global que es dedica a la cura i s’entén que es paga poc per aquesta feina. El meu argument al llibre és que el treball emocional és impossible quantificar-ho perquè hi ha sentiments no mesurables.
“La gent ha de tenir accés a les cures sense que hi hagi una dependència del capitalisme”
Crec que perquè el treball de les cures i de les emocions estigui reconegut i ben valorat, perquè les persones tenim diferents necessitats al llarg de la nostra vida; la cura ha de ser entesa i sostinguda de manera col·lectiva i comunitària. Al final del llibre parlo de com podem organitzar la cura d’una manera diferent i assegurar que qualsevol individu pugui tenir les seves necessitats cobertes i sobretot que tothom tingui accés a la cura i no només les persones privilegiades. La gent ha de tenir accés a les cures sense que hi hagi una dependència del capitalisme. La cura dels infants o la cura de la gent gran està enfocada a generar llocs de feina, però el que seria interessant és educar a la gent en la cura i no fer d’això una qüestió ocupable.
Hem d’universalitzar els afectes com deia Aleksandra Kolontái o Rosemary Hennessy?
Aleksandra Kolontái va intentar rescatar l’amor utòpic de les limitacions i les necessitats capitalistes. Crec que hem d’anar més enllà i mirar la universalització dels afectes d’una manera global, hem d’observar quines són les condicions materials per a viure les utopies i hem de combinar el canvi de les relacions interpersonals i les condicions materials que es necessiten per a dur-les a terme. No podem quedar-nos tampoc en una visió individualista, hem de canviar la manera de relacionar-nos, de fer-nos càrrec de les emocions i així canviar estructuralment el sistema. Hennessy, autora marxista queer, ha suggerit que el concepte d’amor hauria de ser recuperar “una cultura afectiva de col·laboració i raó apassionada que acompanya a la conversió del treball viu en resistència organitzada”. El que Hennessy vol dir és que hem de rearticular l’amor com una pràctica política col·lectiva, però jo crec que hem de defensar una política on els sentiments negatius no s’entenguin necessàriament com una reducció de la capacitat, sinó com emocions que hem de reclamar i gestionar entre tots. L’emoció de l’amor està sobrecarregada de significats d’intimitat i exclusivitat romàntica i familiar i això fa difícil que sigui un projecte col·lectiu.
