Si fos una persona ordenada i meticulosa tindria un reguitzell de llibretes on m’apuntaria les coses importants que veuria i que passarien al voltant del meu ésser. No pas un dietari que coctelegés memòria, assaig i confessió sinó una cosa més aviat tirant al vessant científic i una mica històric, metodològic però simple, molt simple.
A les llibretes ideals no hi faltaria any rere any l’arribada de les orenetes. Avui dia, aquest mes, ja no és novetat que ja són aquí i potser per això ja ningú les celebra, però jo tinc un buit vital perquè enguany al terrat de casa no hi han tornat. Dels quatre nius que tenien –de veritat tres perquè un no ha acabat mai de ser funcional– dos s’han anat destruint a poc a poc, no sé si per alguna pluja en aquest cas mal caiguda o si només és un efecte col·lateral del pas del temps. El que quedava roman buit, com si sense comunitat ni veïnatge no tingués sentit ocupar-lo.
M’agradava sortir al balcó i treure el cap al mateix temps que les petites orenetes també ho feien. Mos miràvem i jo constatava que allà la vida hi feia el seu curs, i ves a saber què pensaven les bestioletes. Després mirava cap a baix i hi veia els gats ocupant los seus dominis, i segons el lloc on jeien i la posició en què estaven sabia si la calor era considerable o suportable.
M’agradava sortir al balcó i treure el cap al mateix temps que les petites orenetes també ho feien. Mos miràvem i jo constatava que allà la vida hi feia el seu curs
La vida petita em té ocupada i em fascina, és una dèria constant que sempre tinc ganes de reivindicar, celebrar, explicar o mostrar. Si algun dia se’m gira el cap i l’humor i em començo a maleir l’existència i la solitud planyent-me per tot allò que no va com m’agradaria, sigui individual o del món caòtic i cruel en què vivim, intento pensar en tot el que ens envolta i que cohabita el mateix tros de món i de temps. I si hi ha sort, tot plegat es fa més fàcil d’assumir i relativitzar.
El dubte, però, em persegueix. No puc deixar de pensar que la vida petita és massa petita per ocupar depèn de quins espais. Dubto si caic en una romantització de la vida, si faig un bucolisme mal portat a la pràctica, si perdo un espai preciós que hauria de ser ocupat de manera més contundent i punyent.
El dubte del dubte és si aquest pensament apareix perquè no ens han ensenyat o permès parlar de la vida petita perquè la menyspreem com a insignificant o la ignorem perquè no la veiem. Davant la possibilitat que sigui així se m’obre una escletxa per posar-hi el peu i fer-hi lloc i fer-la gran.
No ens han ensenyat o permès parlar de la vida petita perquè la menyspreem com a insignificant o la ignorem perquè no la veiem
La meva condició vital de viure a la ruralia i treballar al tros fa que la vida petita tingui tot el sentit del món, que sigui una constant canviant, que quasi cada dia m’apareguin noves preguntes de coses que no conec i que sempre hi són. Les respostes a vegades les porta l’experiència dels que fa anys que hi conviuen i altres cops dels interessats en la matèria, i altres cops les qüestions queden a l’aire i se les emporta el vent fins a nou avís.
El dilema de si val la pena posar per escrit tanta vida petita em talla les ales a una verborrea que ompliria pàgines i potser sí que en aquest cas acabaria semblant un dietari.
Per exemple, ara mateix m’afloren les ganes de parlar dels nius petits de terra d’alguns artròpodes d’una rodonesa perfecta i suau i allisada que surten en fer clots –clotets, de fet– per replantar ceps, o del cuc gros i fastigós que s’alimentava de les arrels podrides d’un cep mort que vam retirar ves a saber quin dia, o de l’eruga que aviat serà papallona que habita els pèsols moribunds. Parlaria també de com a l’espai que primer ocupaven les ravenisses ara l’han conquerit els llicsons i que ja apareixen les primeres roelles, que les malves són sempre presents, que en algun rogle hi ha aquella sàlvia salvatge que m’enamora la seva olor i que la secanella torna a treure pit, i que estic guardant sense desbrossar tots els espernallacs que em trobo per esperar-ne la florida i collir-los quan sigui l’hora i fer un rebost d’herbes pròpies i curatives.
La meva condició vital de viure a la ruralia i treballar al tros fa que la vida petita tingui tot el sentit del món, que sigui una constant canviant, que quasi cada dia m’apareguin noves preguntes
Com encabir les planes del que és notícia, del que és actualitat o tendència tot això? Val la pena? I al mateix temps, per què no? Potser tot plegat s’acostaria massa a una cosa semblant a literària i es llegiria d’una forma diferent, més relacionada amb el gaudi i el passa-temps i a la lleugeresa que no pas a la vigència i a l’interès general. O potser fregaria la cosa científica i quedaria com les notes d’algun aficionat a la botànica o a les microbèsties.
Hi hauria d’haver una cruïlla on se trobessin les maneres diferents d’explicar, llegir i comprendre la vida petita; una cruïlla que no fos en un camí perdut sinó que fos fàcil de trobar, que es repetís en diferents llocs.
Em sembla que seria interessant que la vida petita ocupés uns espais on ara no té cabuda. Seria una manera d’aproximar-se al detall, a la quotidianitat, a fer visible i entenedor el que sovint s’explica i es tracta des de diversos camps concrets o en jornades i tallers puntuals. Mos aniria bé aterrar la teoria, la ciència i una mena de literatura campestre. Trauríem pes a etiquetes com ara totes les derivades d'”eco” i prendríem consciència que hi ha vida més enllà de lo humà i que els humans som un ésser viu més de tots els que conviuen. I seria relaxant i bonic, tot i que sabríem que al món la competència i la crueltat no són només patrimoni de les persones.
Avui és un nou dia i demà en serà un altre. La vida petita fa girar lo món mentre ens omplim de tantes coses que ens distreuen de l’observació i la contemplació. Tot i que sembli mentida hi ha temps per a tot. Mos hi posem?
