A tot el Pròxim Orient, milers de famílies esperen una trucada que sembla no arribar mai. Totes l’han esperada col·lectivament durant més d’un milió d’anys, segons el càlcul que es fa en un recent informe d’Amnistia Internacional. Volen escoltar una veu familiar, sigui la del seu fill o filla, marit, pare, cosí, germà o germana. L’anhel per saber les desperta cada matí i les inspira a continuar lluitant. Durant el Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades, algunes de les líders de la lluita, algunes mares, es van reunir a Beirut per reclamar justícia.
Wadad Halwani fa més de quaranta anys que busca el seu marit. Durant la guerra civil del Líban, Adnan Musbah Halwani va ser segrestat a casa seva a Beirut el setembre de 1982. Mentre criava sola els seus dos fills petits durant el conflicte, va fundar el Comitè de Famílies dels Segrestats i Desapareguts al Líban (CFKDL, per les sigles en anglès) amb altres esposes, mares, germanes i filles que volien saber el destí dels seus éssers estimats.
A Síria, Fadwa Mahmoud va fundar l’organització Famílies per la Llibertat després que el seu fill Maher Tahan i el seu marit, l’opositor Abdel Aziz el Khayyer, desapareguessin
Durant un esdeveniment organitzat per Amnistia Internacional a Beirut amb motiu del Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades, Halwani va reivindicar “el seu dret a un enterrament digne”. “Tenim dret a veure les restes dels nostres éssers estimats”, afirmava. Però ella no està sola. En travessar la frontera libanesa, la lluita de Halwani en va inspirar d’altres. A Síria, Fadwa Mahmoud va fundar l’organització Famílies per la Llibertat després que el seu fill Maher Tahan i el seu marit, l’opositor Abdel Aziz el Khayyer, desapareguessin durant les protestes del 2011. “Vam pagar un preu molt alt per la revolució”, explicava Mahmoud. “No sé res sobre el meu fill i el meu marit des de llavors perquè si pregunto, m’arrestarien i tinc un altre fill”, confessava.
Les organitzacions de drets humans estimen que el nombre de persones desaparegudes o segrestades a Síria ronda els 100.000. “M’atreviria a dir que al voltant del 95% de les famílies del país tenen algun dels seus membres detingut”, afegia. Dotze anys després de l’inici de la guerra, les presons de Bashar al-Assad continuen plenes però ningú no sap amb seguretat qui és a dins.
A conseqüència del moviment de protesta iniciat durant la Primavera Àrab, les iemenites també pateixen una guerra civil des del 2014. En aquell moment, el cosí de Najla’a Fadhel va desaparèixer i la seva vida va canviar en convertir-se en una de les 1.547 famílies que buscaven les seves familiars. “Em vaig reunir amb altres dones que buscaven els seus éssers estimats i vam crear l’Associació de Mares de Desapareguts el 2016”, deia. “No volíem recórrer a tercers que s’aprofitessin de nosaltres”, afegia Fadhel.
Un dia del 2006, Wadad Chammari va passar de ser mare a convertir-se en activista. Aquell dia va desaparèixer el seu fill de vint-i-tres anys. “Cercar els desapareguts a l’Iraq és gairebé impossible, ja que algunes milícies compten amb el suport de l’Estat i la ciutadania no pot obtenir els seus drets simplement demanant-los”, afirmava. Com a part de la Fundació Al Haq per als Drets Humans, s’han enfrontat als diferents actors involucrats en les desaparicions forçades, especialment les milícies.
A l’Iraq, les xifres estimades van de 250.000 a 1.000.000 desaparegudes. “La majoria de les famílies de les desaparegudes no treballaven de manera organitzada perquè eren majoritàriament dones rurals que lluitaven als seus llocs d’origen i no s’atrevien a alçar la veu”, explicava Chammari.
“Com a dones, ens enfrontem a molts obstacles al Iemen”, afirma Najla’a Fadhel. “No ens podem moure d’un lloc a l’altre sense tenir un company home amb nosaltres”, afegeix
El que Halwani, Mahmoud, Fadhel i Chammari tenen en comú no és només el seu coratge per desafiar tota mena d’autoritats per conèixer el destí dels seus éssers estimats. Totes quatre són dones i han liderat aquesta lluita malgrat les dificultats afegides que sol patir el seu gènere. “Com a dones, ens enfrontem a molts obstacles al Iemen”, afirmava Fadhel. “No ens podem moure d’un lloc a l’altre sense tenir un company home amb nosaltres”, afegia, després de reconèixer que va trigar dos dies a arribar a Beirut des del seu país d’origen.
No tothom pot continuar la lluita des de dins del país. Per a la siriana Fadwa Mahmoud, preguntar pels seus familiars podria ser la sentència de mort. Ja va estar a la presó durant dos anys sota el govern d’Hafiz al-Assad. “Quan vam començar, érem només cinc dones i ara som 250 famílies”, deia la cofundadora de Famílies per la Llibertat. Amb una sucursal a Europa i una altra a Turquia, han estat treballant per aconseguir el suport de la comunitat internacional per retornar els seus éssers estimats a casa.
Aquest any, les sirianes han obtingut un dels seus èxits més importants. El juny passat, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una resolució que establirà un organisme independent per determinar què va passar amb totes les segrestades, desaparegudes i arrestades a Síria. “No ens va sorprendre veure que els països àrabs no ens recolzaven, malgrat que el Líban té centenars de desaparegudes només a Síria”, afirmava Mahmoud.
Nacions Unides ha aprovat una resolució per establir un organisme independent que determini què va passar amb totes les segrestades, desaparegudes i arrestades a Síria
Les libaneses van viure aquest entusiasme el 2018, quan es va promulgar la Llei 105. Aquesta nova legislació va permetre l’establiment de la Comissió Nacional per a les Persones Desaparegudes i Desaparegudes Forçadament amb el mandat d’investigar casos individuals dels 17.415 oficials, localitzar i exhumar fosses comunes i permetre un procés de cerca.
“El comitè va ser creat el 2020 amb un mandat de cinc anys; n’han passat tres i encara no té els recursos lògics i financers per fer la seva feina”, denunciava la presidenta de CFKDL, Wadad Halwani. La llei no tipifica com a delicte la desaparició forçada i no ofereix cap via per responsabilitzar els sospitosos de desaparició forçada.
A l’Iraq, el govern va acordar ratificar el tractat de les desaparegudes. “Però sobre el terreny no va canviar res realment”, deia Chammani. “El govern iraquià diu que no té recursos suficients per obrir les nombroses fosses comunes conegudes al país perquè puguem conèixer el destí dels nostres fills i marits”, lamentava. La iemenita Najla’a Fadhel és l’única que ha pogut tornar a abraçar el seu familiar desaparegut. “Al meu cosí el van alliberar però nosaltres, l’Associació de Mares de Desapareguts, continuem lluitant”, conclogué.
*Aquest article forma part d’una col·laboració entre la ‘Directa‘ i /zaura/ podcast, un projecte periodístic sobre les lluites socials que tenen lloc a l’Orient Mitjà produït des de Beirut per les periodistes Andrea López-Tomàs i Joan Cabasés Vega.
