El 20 d’agost de 1940,Winston Churchill va dir: “Mai en el camp del conflicte humà tants han degut tant a tan pocs”, referint-se al deute moral del poble britànic respecte el personal de la Royal Air Force (RAF) que va lluitar a la batalla d’Anglaterra. Si aquesta frase del Primer Ministre anglès l’haguéssim de traslladar a la Guerra Civil espanyola del 36-39 seria, tal com exposa l’historiador de la Universitat de Barcelona David Iñíguez en el seu llibre La guerra aèria a Catalunya: “Mai tants han estat tan oblidats”.
La historiografia del conflicte espanyol s’ha basat principalment en la recerca de la vida de les persones que combatien al front, l’impacte bèl·lic a la rereguarda i l’estudi de la repressió franquista després de la guerra però, en termes d’aviació, són ben poques les persones que s’han interessat per l’exèrcit de l’aire republicà.
Qui més qui menys sap que els feixistes van gaudir de la col·laboració d’Alemanya i Itàlia en aspectes aeronàutics (de fet, qui va bombardejar Barcelona, Reus, Vilafranca del Penedès, Badalona i Martorell entre altres municipis catalans van ser italians de l’Aviazzione Legionaria i voluntaris alemanys de la Legió Còndor) i no és d’estranyar; la intervenció feixista va constar principalment de mitjans aeris.
Així doncs, el cas republicà és, en més o menys mesura, desconegut. La societat recorda els bombardeigs del març del 38 a Barcelona de la mà de feixistes italians mentre oblida que, al mateix temps, hi havia una gran quantitat de pilots fidels a la República que lluitaven en una inferioritat inimaginable. Pilots amb una formació de sis mesos i avions (molts d’ells biplans) amb mancances tècniques palpables es batien contra voluntaris de la Luftwaffe, amb una formació de dos anys pilotant l’avió de combat que dominaria el cel durant gran part de la Segona Guerra Mundial: el Messerschmit Bf-109.
Però l’article d’avui no és per evidenciar l’heroïcitat dels aviadors republicans (que també), sinó per recordar a dues dones que van participar d’aquest fet. Avui volem recordar a les dues aviadores catalanes de l’exèrcit de l’aire republicà, altrament anomenat La Gloriosa: Mari Pepa Colomer i Dolors Vives.
Al context d’aviació espanyola són pocs els casos d’aviadores conegudes: María de la Salud Bernaldo, África Llamas i Raimunda Elias són algunes d’elles
Tant Colomer com Vives havien obtingut la llicència de pilot anys abans del conflicte, concretament al gener i l’abril de 1931 respectivament. Tot i que la República va permetre a les dones poder participar de certes esferes socials (sobretot en termes de militància sindical i política), seguia existint un sostre de vidre latent. Al context d’aviació espanyola són pocs els casos d’aviadores conegudes (María de la Salud Bernaldo, África Llamas i Raimunda Elias són algunes d’elles, a banda de les protagonistes d’avui). L’aviació havia aparegut l’any 1903 amb els germans Wright i no havia arribat a Espanya fins al 1910 amb la primera exhibició de vol a motor a Barcelona, per tant, el fenomen aeronàutic no era quelcom a l’abast de tothom a causa de la seva curta trajectòria.
Si bé des de la seva aparició a Catalunya l’aviació havia estat un àmbit restringit, a partir de l’inici de la guerra civil apareix al país l’escola de vol anarquista de Barcelona, des d’on es volia formar a una nova lleva de pilots per fer front a la manca d’aviadors fidels a la República. I no solament per fer front a aquesta manca, sinó per fer de l’aviació quelcom democràtic; quelcom a l’abast de tothom.
Maria Josep Colomer i Luque va néixer el 31 de març de 1913 a Barcelona. Filla d’un industrial tèxtil de Sabadell, des de ben petita s’aficionà a l’aviació gràcies a la figura d’Amèlia Earhart, fins al punt que (segons diu una llegenda exagerada i més que segurament incerta), amb set anys, es va llençar daltabaix d’un segon pis aferrada a un paraigua obert; qui sap si Pamela Lyndon Travers es va inspirar en Colomer per escriure Mary Poppins.
A causa de la seva procedència de la petita burgesia, els seus pares la van matricular a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona per tal que pogués aprendre un ofici; i tenint en compte quina era la seva afició es va decantar per la mecànica. El seu pare, en veure la determinació de la seva filla per dedicar-se a l’aviació, va aconseguir convèncer al rector de l’Aeròdrom Canudas, Josep Canudas, per instruir com a pilot a Colomer. Finalment, al 19 de gener de 1931, amb 17 anys, va obtenir la llicència de pilot. En ser la primera pilot d’avió a Catalunya, el dijous 22 de gener va aparèixer a la portada de La Vanguardia.
Per tal de guanyar experiència i, sobretot, el respecte de la resta pilots homes, Colomer va participar en diversos concursos amateurs d’aeronàutica civil, entre aquests el II Concurs d’Aviació de Cardadeu el qual va aconseguir guanyar
Per tal de guanyar experiència i, sobretot, el respecte de la resta de pilots homes va participar en diversos concursos amateurs d’aeronàutica civil, entre aquests el II Concurs d’Aviació de Cardedeu el qual va aconseguir guanyar. Tot i que aquest concurs era un dels esdeveniments amb més ressò en l’àmbit aeronàutic, el que realment la va fer destacar va ser aconseguir aterrar un dirigible a l’Aeròdrom de Barcelona l’octubre de 1932. Posteriorment, la premsa de l’època va resseguir les seves aventures com sobrevolar el desert del Sàhara en solitari o bé fer un viatge d’anada i tornada a les Illes Canàries.
Anys després que guanyés el concurs de Cardedeu, concretament l’any 1935 va obtenir la llicència d’instructora de vol convertint-se així en la primera instructora de vol a l’Estat espanyol. L’any següent i prèviament al cop d’Estat del 18 de juliol de 1936, juntament amb altres col·legues de l’aviació va fundar la Cooperativa de Treballs Aeris de Catalunya i l’Escola Catalana d’Aviació on, també, exerciria com instructora de vol.
Finalment arribà el conflicte. El 18 de juliol de 1936, el General Franco se sublevava amb l’Exèrcit de l’Àfrica i comença així la Guerra Civil Espanyola, la quarta guerra civil en menys de dos segles. Mari Pepa Colomer, en veure aquest alçament militar s’allistà a La Gloriosa i comença a servir com instructora de vol a l’Escola de Pilots de la Generalitat de Catalunya, amb el grau militar d’Auxiliar de Primera Categoria del Servei Aeronàutic. Un mes després de l’alçament, el dia 2 d’agost, realitzà el seu primer vol militar; un vol acrobàtic sobre el cel de la Ciutat Comtal on deixà caure fulletons de propaganda antifeixista.
La seva carrera militar no va ser ni molt menys la que van tenir reconegudes pilots soviètiques durant la Segona Guerra Mundial, ja que no va estar destinada al front. Tot i que coneixem els relats de milicianes al front de Madrid, Aragó o Mallorca combatent activament contra l’exèrcit sublevat, no es té constància de cap combat entaulat per Colomer o Vives, de qui parlarem més endavant.
L’octubre de 1936, en concret el dia 4, va ser mobilitzada finament com a pilot a l’Aeròdrom del Prat sense ser-li atorgada cap graduació militar tot i que, posteriorment, seria nomenada Oficial de l’Exèrcit. Durant l’estada al Prat desenvolupa missions logístiques com vols d’enllaç, distribució de propaganda i pagadoria però, també, servint en vols de patrulla costanera i ambulància sense deixar de banda les classes de vol als futurs pilots.
És durant els primers mesos del conflicte que Colomer i Vives serveixen juntes a l’Aeròdrom del Prat.
La història de Dolors Vives i Rodón és la que, per desgràcia, va quedar oblidada amb la derrota de la República. Vives neix el 15 d’agost de 1909 a Valls. Filla d’un advocat d’ideals liberals i republicans, amb 12 anys es traslladà a viure a Barcelona on, amb el temps, aconseguirà guanyar-se la vida com a professora de piano. Però alhora va desenvolupar una afició molt sòlida cap a l’aeronàutica.
Segurament recordin que, línies enrere, dèiem que Mari Pepa Colomer va aconseguir aterrar un dirigible a l’Aeròdrom de Barcelona l’octubre de 1932. Doncs una de les espectadores que hi havia en aquella exhibició era Dolors Vives. A partir d’aquell moment, Vives es va decidir a obtenir la llicència de vol igual que Colomer.
Vives i Rodón va aconseguir ser la primera dona que obtenia la llicència de vol sense motor l’any 1936 tot i que, aquesta llicència, no arribarà mai degut a l’esclat de la Guerra Civil
I dit i fet, gràcies al suport de la seva família i a aconseguir l’única beca femenina del Club Aeri de Barcelona, el 31 de maig de 1935 obtenia la llicència de vol. De fet, l’any següent va aconseguir ser la primera dona que obtenia la llicència de vol sense motor tot i que, aquesta llicència, no arribarà mai degut a l’esclat de la Guerra Civil. Mesos després del cop d’estat, el dia 1 d’octubre de 1936 Vives i Rodón va ser mobilitzada amb el rang d’Alferes d’aviació per desenvolupar tasques de patrulla costanera a l’Aeròdrom del Prat. És durant aquesta estada on van coincidir amb Colomer i, també, quan va forjar una forta amistat amb ella.
Amb la progressió de la guerra, el govern central es va veure forçat a traslladar-se de Madrid a la capital del País Valencià. Les dues aviadores també són destinades a València amb la tasca de protegir la capital tot i que, al cap de poc temps, tornen a ser reassignades a un aeròdrom a prop de Barcelona.
L’any 1939, en veure que la guerra ja estava perduda, totes dues van travessar la frontera, tal com ho feien els aviadors: volant. Com recordava Colomer: “Tots els aviadors vam sortir en avió, clar. Des de l’aire vèiem les llargues cues de gent que caminava cap a França”. Un cop a França, Colomer es casà amb Josep Carreras a Tolosa i després van marxar cap a Anglaterra. Allà, Carreras s’enrolarà a la RAF per combatre contra els alemanys a la Batalla d’Anglaterra.
Vives i Rodón no va tenir aquesta sort. Ella es va quedar a Barcelona després que les tropes feixistes entressin a la Ciutat Comtal i, durant la dictadura, volar va quedar fora de l’abast de les dones. Es va casar, va formar una família amb deu fills i va tornar a dedicar-se a la seva antiga feina: les classes de piano. El seu llegat va quedar oblidat fins que, anys abans de morir, es va redescobrir la seva història.
Colomer, finalment, va morir l’any 2004 a Anglaterra, ja que mai va voler tornar a Barcelona tot i que Franco havia mort. Vives, va recordar sempre aquells anys de llibertat al cel dient: “Van ser uns anys que no canviaria per res”. Va morir a Barcelona l’any 2005.
