Perifèria
01 2 f. [LC] Contorn o superfície exterior d’un cos.
2 f. [GG] Extrems o marges d’una entitat geogràfica. La perifèria del continent.
No sé exactament quan vaig prendre consciència de la meua condició de perifèrica. O més ben dit, no sé exactament quan vaig decidir que havia de prendre consciència que el meu entorn social, geogràfic, familiar me posicionava permanentment com un satèl·lit d’algú o d’alguna cosa.
Segurament aquesta condició de perifèrica no portava aquest nom en un inici. Anava embolcallada amb força ràbia. I sobretot, amb feminisme radical, en el sentit primer de la paraula. “Ets la filla de…, oi ?”, m’han dit un munt de vegades. Tant feia que estigués en un concert, en una assemblea o a punt de parlar en una ràdio com a portaveu d’una plataforma. Jo només era identificada com la filla del meu pare. I no de la meua mare, evidentment. Associava aquest fet a un masclisme barroer bàsic. Contestava amb força ímpetu i m’escandalitzava. I com totes, he anat construint el meu llistat intern de fets i greuges que alimenta la necessitat imperiosa de posar el feminisme com a fil conductor de les nostres vides.
Tot i que cada cop se té més clar que la imatge d’una dona perifèrica del seu marit gestionant-li la cartera és (se suposa) d’uns altres temps, no deixem de pensar-hi, perquè regularment rebem una clatellada que ens torna a posar com a satèl·lit
Com una evidència, la qüestió del feminisme ens porta a lluitar perquè siguem nosaltres les que estem al centre de les nostres vides. I tot i que cada cop se té més clar que la imatge d’una dona perifèrica del seu marit gestionant-li la cartera és (se suposa) d’uns altres temps, no deixem de pensar-hi, perquè regularment rebem una clatellada que ens torna a posar com a satèl·lit. Dona de, filla de, mare de, cuidadora de… I no només des d’un punt de vista vivencial. Fins i tot sembla que, de vegades, les ciències més racionals nos estudien com si fóssim satèl·lits dels homes. Com la medecina, per exemple, que ens acompanya en parts i alletaments, que sembla que de vegades s’acontenti, per dibuixar-nos, amb completar l’home de Vitruvi amb quatre gargots que li afegeixen pits i vagina de forma barroera. Perifèriques d’uns homes que hem parit.
Aquesta opinió es podria limitar a això, a aquesta reflexió feminista, si no fos perquè penso que exactament la mateixa cosa se pot aplicar a una infinitat d’altres aspectes de les nostres vides.
Les nostres condicions de perifèriques se poden declinar amb moltes formes i colors. No se tracta de lamentar-se d’una situació d’inferioritat o desigualtat. Sinó de constatar que, tal com nos passa com a dones, no ens sabem o no nos deixen posar al centre de l’acció en un munt d’altres circumstàncies.
I en el meu cas, la consciència de perifèrica m’ha vingut també, i sobretot, des de la territorialitat. La condició de perifèrica des de la territorialitat es concentra principalment en un allunyament flagrant dels llocs de poder. Institucionals o econòmics. Militants o mediàtics. No se n’escapa cap.
La condició de perifèrica des de la territorialitat es concentra principalment en un allunyament flagrant dels llocs de poder. Institucionals o econòmics. Militants o mediàtics. No se n’escapa cap
El més clàssic, el més conegut, és el que oposa camp i ciutat. O millor encara, París i la province com es diu a l’Estat francès. Aquella situació tan surrealista que fa que al matí te despertis sabent quin perifèric de París està col·lapsat o quina línia de metro funciona malament a Barcelona. Les escales geogràfiques se tornen boges per uns instants i en aquest caos de referents incongruents te cal recordar que ni hi ha metro a Perpinyà, ni cap perifèric digne d’aquest nom.
Perquè Perpinyà i Catalunya Nord són perifèriques de tot. És el gran Sud de l’Estat francès. Ben lluny de París i prou lluny de qualsevol capital regional. Prou lluny com perquè les inquietuds territorials, socials o econòmiques no tinguin les forces per anar fins a la porta del responsable administratiu de torn a queixar-se. Quantes professores, infermeres, o agricultores més se manifestarien si enlloc d’haver d’anar a Montpeller, Tolosa o París ho poguessin fer amb la mateixa incidència a Perpinyà?
Però no ens auto-enganyem: Catalunya Nord també és perifèrica del seu Sud, del Principat de Catalunya, dels Països Catalans. Alhora trinxera i rereguarda de lluites. Espai que sempre s’ha justificar de cara a la resta de Països Catalans de la seua catalanitat, del seu nombre de catalanòfons comparant-se amb l’incomparable. I que mentre segueix sent trinxera de lluites, és un satèl·lit del qual l’òrbita varia de forma perillosa a cada instant. Perquè en aquest cas, el satèl·lit orbita al voltant d’un centre amb el qual no té cap lligam institucional i en el qual no es troba cap dels seus centres de decisió.
Per deixar de ser perifèriques tenim menester, doncs, d’empoderar-nos també territorialment i acceptar el que sem. Però també n’hem i n’han d’aprendre els centres de gravetat al voltant dels quals nos veiem obligats a gravitar. El feminisme ens ensenya cada dia la importància de deconstruir privilegis en la nostra quotidianitat. I aquesta deconstrucció ens l’hem d’aplicar totes, en tots els àmbits, acceptant que en funció del dia i del lloc sem centre de gravetat i potser l’endemà, perifèriques. I així treballar per teixir una xarxa de nodes que ens tracti a totes, d’igual a igual.
