“Dona, vida, llibertat”. Aquest lema, universalitzat per la revolució kurda, pot escoltar-se aquests dies als carrers de tot l’Iran, on milers de manifestants han pres els carrers a ciutats i pobles de tot el país. El detonant ha estat la mort sota custòdia policial de la jove kurda de 22 anys Jina Mahsa Amini –Jina és el seu nom kurd, prohibit per les autoritats iranianes–, detinguda a Teheran per no portar el vel “correctament” posat.
Les protestes han estat especialment massives a la capital i a Rojhelat –el Kurdistan iranià–, i la majoria d’elles han estat liderades per dones. La mort de Mahsa és només l’últim episodi repressiu contra les dones de l’estricte règim teocràtic de la República Islàmica de l’Iran, on en els últims anys s’ha vist un fort augment de la violència contra les dones que no compleixen estrictament el codi de vestimenta imposat.
La mort que ha encès les protestes
El 13 de setembre, Jina Mahsa Amini passejava pels carrers de Teheran quan va ser arrestada per agents de paisà de la policia de la moral. El seu delicte era no portar el hijab de forma adequada, deixant visible més cabell del que permet la legislació iraniana. Un cop al cotxe policial que l’havia de traslladar a comissaria per a ser “reeducada”, diferents testimonis visuals asseguren que van començar a colpejar-la. Dos dies després era traslladada a un hospital, on moriria tres dies més tard.
La versió oficial recull que la mort es deu a una “aturada cardíaca” quan es trobava en dependències policials i s’ha reforçat difonent un vídeo on es veu com la jove es desploma de forma sobtada. Aquest, però, presenta diversos talls que han fet augmentar les sospites. El pare de la jove ha declarat que es tracta d’una “mentida”, i que la seva filla va ser “durament colpejada tant al vehicle policial com a comissaria”. A més, assegura que les autoritats iranianes s’han negat fins ara a entregar-li l’autòpsia.
La versió oficial recull que la mort de Jina Mahsa Amini va ser causada per una “aturada cardíaca” quan es trobava en dependències policials
Per la seva banda, el mitjà de notícies Iran International, amb seu a Londres, afirma haver tingut accés als informes mèdics gràcies a un grup de hacktivistes. En aquests hi serien visibles “mostres de fractura òssia, hemorràgies i edema cerebral”, símptomes del tot “compatibles amb la síndrome de dificultat respiratòria aguda a causa d’un trauma cerebral”. Sigui com sigui, més d’una setantena de metges iranians ja han publicat una carta oberta on exigeixen al metge forense que elabori l’autòpsia seguint només “criteris científics”.
La mort d’Amini ha commocionat el país i les mostres de protesta van esclatar només conèixer-se la notícia. Al seu enterrament a Saghez, la seva ciutat natal a Rojhelat, hi van assistir centenars de persones i va acabar amb enfrontaments amb la policia. Durant la cerimònia, un grup nombrós de dones va mostrar el seu rebuig a les autoritats iranianes traient-se el vel, un gest simbòlic que de seguida es va fer viral. Durant els següents dies, les xarxes socials es van omplir d’imatges de dones cremant els seus vels en fogueres improvisades o inclús tallant-se els cabells.
L’estricta moralitat imposada
El cas d’Amini no és un cas aïllat a l’Iran. La instauració d’una república islàmica l’any 1979 va portar aparellat un retrocés en els drets de tota la població, però especialment els de les dones. En tractar-se d’un règim teocràtic, són els clergues els qui governen el país, dictant les lleis segons la seva pròpia interpretació de la xaria. Les autoritats religioses es basen en aquesta per aplicar un estricte codi de moralitat en la vida pública
i privada de les iranianes.
Nazanín Armanian, escriptora i politòloga iraniana i autora de llibres com El Islam sin velo (Del Bronce, 2008) o Iran, la revolución constante (Flor del Viento, 2012), explica en una conversació telefònica que el que manté viu al govern són “les seves fantasies de recuperar el govern de Mahoma” i que la instauració del règim dels aiatol·làs va suposar, en matèria de drets, “un retrocés a l’edat mitjana que les iranianes mai han acceptat”.
Al seu país, les dones necessiten el permís masculí per a estudiar, treballar o viatjar, no tenen dret a l’herència en cas de tenir germans i les nenes poden ser obligades a casar-se a partir dels 10 anys. Tot un conjunt de normes incloses en el Codi Civil i que consagren l’home com a cap de família. Aquest, però, té la potestat de deixar llibertat d’elecció a les dones al seu “càrrec”, el que es compleix sovint demostrant que la societat iraniana és més oberta que els seus governants.
El codi de vestimenta, en canvi, afecta la vida diària de les dones independentment a la seva condició sociofamiliar. Les dones no tenen permès fer visible el seu cabell, portar roba ajustada o anar maquillades en l’espai públic. Els encarregats del seu compliment són els agents de la Gasht-e Ershad, altrament coneguda com a “policia de la moral”. Si una dona no compleix amb el codi, se la trasllada a un “centre d’orientació i assessorament”, on rep un curs intensiu sobre “valors islàmics”. Allà, es compten per centenars els casos de dones que denuncien agressions, vexacions i violència sexual.
L’arribada de l’ultraconservador Ebrahim Raisi a la presidència l’any passat va suposar un pas enrere i un augment de les patrulles de vigilància
Fa pocs anys, un passeig per un parc de Teheran deixava clar que cada cop eren més les dones insubmises a la moralitat que se les imposa. Eren nombroses les que s’atrevien a no portar vel, enfrontant-se si calia als insults o a la possibilitat de ser gravades. En canvi, l’arribada de l’ultraconservador Ebrahim Raisi a la presidència l’any passat va suposar un pas enrere i un augment de les patrulles de vigilància i els actes repressius.
Alhora, es multiplicaven les mostres de protesta, amb diverses campanyes on les dones es gravaven fent onejar els seus vels. Segons Azadeh Dashti, iraniana establerta a Barcelona, el cas de Mahsa Amiri “ens ha recordat que res millora a l’Iran i que això li podria passar a qualsevol dona”. La imposició del vel és vista com un símbol del seu poder per les autoritats iranianes i, per Dashti, “si el hijab deixa de ser obligatori, el règim caurà”.
Enderrocar el règim islàmic
“El vel a soles no pot explicar un aixecament d’aquesta magnitud, es tracta de la gota que ha fet vessar el got”, assegura Armanian, qui considera que les iranianes “ja estem acostumades al fet que ens matin”. El que veiem aquests dies a l’Iran és un “aixecament espontani” on “ja no es demana la retirada de mesures concretes sinó el derrocament del règim islàmic”.
La lluita de les dones lidera les protestes i milers d’elles recorren els carrers i s’enfronten a la policia. A les manifestacions també és visible un cansament generalitzat de la població envers el règim, aplegant les reivindicacions de tots els sectors socials. “Mort al dictador” és una de les proclames més repetides en unes manifestacions on s’apleguen “les lluites dels jubilats o de la classe obrera”, així com les reivindicacions de minories ètniques com la kurda. Això en un país on les vagues i manifestacions estan prohibides, perquè, en paraules d’Armanian, “no és possible protestar contra els enviats de Déu”.
En el moment d’escriure aquest article, l’Associació de Drets Humans d’Iran afirma que el nombre de morts durant les protestes seria ja d’almenys 76. El govern iranià en reconeix 41. És possible que durant els següents dies la xifra augmenti, atès que les manifestants afirmen que no deixaran el carrer mentre el govern augmenta la repressió. Moltes iranianes veuen l’actual aixecament amb molta esperança i opinen, com Armanian, que “el règim ja està liquidat”.
