Sis persones van morir i altres 72 van emmalaltir a causa de la inhalació dels productes químics que s’utilitzaven en fàbriques d’aerografia tèxtil, ubicades a Alcoi, Cocentaina i Muro d’Alcoi, municipis de les Comarques Centrals del País Valencià. La majoria de les treballadores d’aquesta indústria eren dones molt joves, il·lusionades en veure com, amb el seu primer treball, l’anhelada independència econòmica es feia realitat. Amb el pas del temps, però, començaren a notar els primers símptomes d’una greu afecció pulmonar i intestinal, causada per la inhalació de les substàncies, altament tòxiques i cancerígenes, que s’empraven. La síndrome Ardystil -com es va batejar aquesta patologia, en referència a la fàbrica on les conseqüències van ser pitjors- torna a estar d’actualitat, després que la Generalitat Valenciana haja complit, quasi trenta anys després, el compromís de sufragar les despeses jurídiques derivades del cas.
Gemma Martínez va començar a treballar en la fàbrica quan només tenia 16 anys i encara no s’havia encunyat el terme Ardystil. “Al principi, l’empresa es dedicava a la indústria tèxtil i confeccionàvem mantells, cortines…”, recorda. Pocs anys després, a principis dels 90, la propietària, Juana Llácer, qui, una dècada després, seria condemnada a sis anys de presó “per imprudència temerària professional d’extrema gravetat”, va decidir incloure l’aerografia tèxtil. Va separar la nau en dues seccions i les treballadores més joves s’iniciaren en aquesta tasca. “Treballàvem amb una pistola d’aerografia. Féiem els dibuixos en color sobre la tela i, segons el que et tocava dibuixar, agafaves una plantilla o una altra”, conta Carmina Porta, una altra de les afectades pel síndrome Ardystil i qui va començar a treballar en aquesta fàbrica amb 17 anys.
L’economia submergida, però, va impregnar les dinàmiques de vida i treball d’algunes de les treballadores que es dedicaven a l’estampació de teixits mitjançant polvorització, en un context en què l’atur de llarga duració i la precarietat laboral afectaven moltes famílies
El primer torn començava a les sis del matí i acabava a les dues de la vesprada. Les treballadores arribaven, agafaven una peça de tela, omplien les pistoles aerogràfiques i es col·locaven per parelles en les taules de l’interior de la fàbrica. Quan es va iniciar la secció, un químic feia les mescles de pintura i, després, aquest va ensenyar l’encarregada, qui va passar a responsabilitzar-se d’aquesta tasca. Porta i Martínez gaudien del seu treball. “Per a moltes de nosaltres, era la nostra primera feina i estàvem molt contentes, perquè ens agradava el que féiem i vam fer bones amigues”, assegura la primera. En una de les reunions entre Porta, Martínez i dues altres companyes, les germanes Yovana i Soraya González, van proposar el terme Ardystil, una combinació de les paraules art i estil, per a designar la seua nova ocupació. “Juana Llácer ens va animar a crear un nom per a l’empresa i vam buscar un ben bonic, perquè treballàvem a gust i hi havia molt bon rotllo en la fàbrica”, confessa Porta. “No sabíem, però -afegeix Martínez- que estàvem denominant el que seria la nostra malaltia. Temps després, tot el món començaria a parlar d’Ardystil, un nom que havíem encunyat nosaltres, i et senties malament”.
Sílvia Porta, cosina de Carmina, també era molt jove quan va encetar el seu treball en la indústria aerogràfica tèxtil. Amb 16 anys, va signar el seu primer contracte amb les empreses Aerografía Textil SL i Aerotex, “que pertanyien als mateixos propietaris i ens portaven sempre amunt i avall”, relata. Encara que no va ser el cas de Gemma Martínez i Sílvia i Carmina Porta, l’economia submergida, però, va impregnar les dinàmiques de vida i treball d’algunes de les treballadores que es dedicaven a l’estampació de teixits mitjançant polvorització, en un context en què l’atur de llarga duració i la precarietat laboral afectaven moltes famílies i, sobretot, les dones més joves que mai havien exercit cap activitat remunerada.
Els primers símptomes: sagnats nasals, tos, falta d’aire i cansament
En aquestes fàbriques, menudes i amb escassa inversió en infraestructures, no hi havia ventiladors ni extractors i les poques finestres que hi havia romanien la major part del temps tancades. Les treballadores, que no van rebre cap curs de seguretat i riscos laborals, tampoc solien utilitzar mascaretes i les que s’empraven no eren les homologades, amb filtres, “sinó d’un paper molt fi que no feia res”, critica Sílvia Porta. “Nosaltres -continua- vam tindre un poc més de sort, perquè les naus eren més altes que les d’Ardystil, però l’ambient també es carregava molt. Es formava una capa de boirina i convivíem amb ella dia a dia”.
Sagnats nasals, tos, falta d’aire, cansament, pèrdua de pes. Aquests van ser els primers símptomes que les treballadores de l’aerografia tèxtil van començar a sofrir. “Els sagnats no van tardar a aparéixer, però no li vam donar importància. Pensàvem que se’ns ressecava el nas en polvoritzar pintura”, assegura Gemma Martínez. “A més a més, -subratlla- els productes eren de la companyia química Bayer, per tant, no pensàvem que podien ser roïns”. Tot i que les treballadores anaven als centres de salut perquè se’ls diagnostiqués la malaltia, la resposta sempre era la mateixa, un simple constipat, que mai es curava. En el cas de Sílvia, la inhalació de substàncies químiques la va afectar també el sistema digestiu: “No parava de perdre pes i, al cap d’un any treballant a la fàbrica, tenia molts problemes intestinals”.
Després de la primera mort, entre els mesos d’abril i novembre, els ingressos hospitalaris de les treballadores de l’aerografia tèxtil van succeir de manera contínua. Al cap de poc temps dels sagnats nasals, Carmina va començar a sentir que s’ofegava
Isabel Miró, de 28 anys, es va convertir en la primera víctima mortal de la síndrome Ardystil el 15 de febrer de 1992. La presumpta primera causa diagnosticada: tuberculosis. La seua mort va passar desapercebuda per a la Generalitat Valenciana, en aquell moment encapçalada per Joan Lerma i Blasco (PSPV); però no per a Juana Llácer i les treballadores de la indústria d’aerografia tèxtil, que sofrien símptomes molt pareguts als que havia patit Isabel. “La mare d’Isabel ens va advertir que tot era causa de la inhalació dels productes químics de les pintures, però tampoc féiem molt de cas, perquè des de la fàbrica se’ns assegurava que havia mort de tuberculosis i que tot estava correcte”, matisa Gemma Martínez, qui remarca que la propietària no va voler col·laborar en la investigació de la mort de la jove, negant-se a facilitar mostres de la pintura i dels dissolvents que s’empraven. Pocs mesos després, Ardystil va rebre una visita de la Inspecció del Treball, però “l’inspector no va passar de la porta de l’oficina; com sempre, es quedava xerrant i no inspeccionava res”, conta Carmina.
Després de la primera mort, entre els mesos d’abril i novembre, els ingressos hospitalaris de les treballadores de l’aerografia tèxtil van succeir de manera contínua. Al cap de poc temps dels sagnats nasals, Carmina va començar a sentir que s’ofegava. No podia caminar i alçar-se del llit li suposava un esforç enorme. Tanmateix, com acabava de posar fi a la relació amb la seua parella, li van diagnosticar depressió. “Jo no sabia que era la depressió, aleshores, vaig creure el metge, qui l’única prova que em feia era bufar en una bossa per veure si tenia força als pulmons”, conta. A finals d’abril, la van haver d’ingressar en l’hospital la Fe de València, on romandria dos mesos ingressada i una setmana en la Unitat de Cures Intensives (UCI). La seua estança va coincidir amb l’ingrés d’una altra de les seues companyes, Yovana González, qui es convertiria en la segona víctima mortal de la síndrome Ardystil el 8 de maig de 1992.
Just una setmana abans de la mort de Yovana, van començar a realitzar proves mèdiques a les treballadores de la fàbrica Ardystil. En aquest procés, a Gemma Martínez li van confirmar que tenia els pulmons entollats i que havien d’ingressar-la de manera immediata i va marxar a una clínica privada de Pamplona. Al seu torn, Sílvia també va començar a trobar-se cada vegada pitjor i va quedar ingressada a l’Hospital General d’Alacant. “En la nostra fàbrica, vam reivindicar una millora de les condicions laborals, mitjançant l’ús de mascaretes, i poc temps després començaren a acomiadar la gent. L’empresa mai ens va fer cas ni va intentar aturar la situació”, rebla amb rotunditat.
Tres mesos després de la segona víctima, va morir la germana de Yovana, Soraya González, el 14 d’agost de 1992; i en octubre i novembre del mateix any la síndrome Ardystil es va cobrar la vida de les seues tres últimes víctimes, Milagros Lucas Cloquell i Josefa Parra Martínez, treballadores d’Ardystil; i Andrés Méndez Higuero, d’Aeroman SL. El 23 d’octubre de 1992, després que la Direcció General del Treball al País Valencià confirmara que cap de les empreses dedicades a l’estampació de teixits mitjançant polvorització complia amb la legislació laboral i sanitària en el moment en què les treballadores van contreure la malaltia, la Generalitat Valenciana va decretar el desmantellament de nou fàbriques, Ardystil, Aeroman SL, Aerotex, Aeroreig, Aeroalcoy SL, Aerobrix, Boncolor SA, Aerografía Textil SL i Francisco Miquel Laborel.
Les gegants químiques Bayer, Solvay i ICI, absoltes
En 1993, encara a l’espera d’una investigació sobre els agents causants de la patologia, el Ministeri de Treball espanyol reconeixia provisionalment la síndrome Ardystil com una malaltia professional, declaració que permetria a les afectades rebre indemnitzacions més elevades; i es desencadenava un procés judicial que s’allargaria fins al 4 de febrer de l’any 2003, quan va començar la vista oral del judici. En la banqueta dels acusats s’asseien deu empresaris, propietaris de huit empreses d’aerografia tèxtil; i un inspector de Treball, pels delictes d’imprudència temerària i contra la seguretat de les treballadores. Per la seua part, la Fiscalia també declarava responsables civils subsidiàries a les tres empreses químiques que proveïen de productes a les fàbriques, la companyia farmacèutica i química alemanya Bayer, la química belga Solvay i Imperial Chemical Industries (ICI), empresa química britànica; així com a cinc asseguradores.
Després d’un llarg procés judicial, en què també declararen més de 60 persones afectades i una vintena de testimonis, va quedar patent com les fàbriques d’aerografia tèxtil acusades havien sigut un focus de clandestinitat, precarietat laboral, manca de seguretat i de formació química
Després d’un llarg procés judicial, en què també declararen més de 60 persones afectades i una vintena de testimonis, va quedar patent com les fàbriques d’aerografia tèxtil acusades havien sigut un focus de clandestinitat, precarietat laboral, manca de seguretat i de formació química, riscos laborals, així com de lluita i supervivència per a moltes de les seues treballadores. L’Audiència d’Alacant va condemnar Juana Llácer a sis anys de presó i l’inspector de treball a sis mesos “per imprudència temerària”, delicte que el Tribunal Suprem va rebaixar a “imprudència simple”, i pel qual se li va acabar imposant una multa de 500 euros. La sala també va dictar sancions econòmiques, d’entre 3.005 i 600 euros, a altres sis empresaris de les empreses Aeroman SL, Aerotex, Aerografía Textil SL i Aerobrix, i va absoldre uns altres tres.
Les fàbriques i la Generalitat Valenciana, com a responsable civil subsidiària, van ser condemnades a pagar més de 4,13 milions d’euros en concepte d’indemnitzacions a les famílies afectades per la mort de les sis joves, així com a les 26 treballadores d’Ardystil que van sobreviure a la síndrome. La resta només rebria la quantia econòmica derivada de les despeses judicials del cas. “Com Ardystil va ser l’única fàbrica on acudia l’inspector, es va sentenciar que la Generalitat indemnitzaria les afectades d’Ardystil, però no les altres”, explica Sílvia Porta. “En el nostre cas, –critica- ens havien de pagar els mateixos empresaris, però es van declarar insolvents i no hem vist res”. Per a la cosina de Sílvia, el judici del cas Ardystil tampoc es va tancar com esperava: “Van treure caps de turc, però la responsabilitat venia de més amunt. Era evident que les tres grans empreses també eren les culpables, però gràcies al seu poder es van escapar”.
Seqüeles físiques i psicològiques que no s’esborren
Molts anys abans de l’inici de la vista oral, la Generalitat Valenciana es va comprometre a abonar les despeses judicials que van haver d’assumir les afectades. Una promesa que s’ha complit quasi tres dècades més tard, mitjançant l’anunci d’un Decret Llei amb una dotació econòmica de 500.000 euros. Per a Martínez, s’aconsegueix així tancar el cas Ardystil, després “de molts anys de lluita i constància perquè la Generalitat ens escoltara i no caiguérem en l’oblit”. En aquest sentit, “va ser molt important la persistència de Chelo Ragüés, mare de Yovana i Soraya, que va fer tot el possible perquè es fera justícia”, conclou. No obstant això, per a moltes, aquest cas serà impossible de tancar de manera definitiva.
Les seqüeles físiques i psicològiques no s’han esborrat amb el temps i continuen afectant moltes de les supervivents de la síndrome Ardystil. A Sílvia Porta el que més li preocupa és que la síndrome que va sofrir en el seu dia li puga provocar ara tumors, com els que els van ocórrer a algunes de les treballadores, les quals van morir anys després a causa de tumors cerebrals. Amb tot, “les seqüeles psicològiques són les pitjors, perquè continues vivint amb la por i el sofriment que les toxines que es van quedar en el nostre organisme puguen reactivar-se i generar alguna patologia”, confessa. Gemma Martínez, també es mostra intranquil·la pels efectes que es podrien derivar amb el pas del temps, però no està disposada a oblidar la seua història i la de desenes de treballadores que van emmalaltir en el seu lloc de treball. Per això, va decidir publicar el llibre Veinticinco años después. Caso Ardystil, una història de pèrdues, però també de supervivència.
