Un viatge, un trauma del passat, unes masculinitats que no encaixen entre generacions. Aquests són els elements clau de la novel·la gràfica Quan moris serà per a mi, el nou llibre de Michele Rech (Arezzo, 1983), conegut amb el pseudònim artístic de Zerocalcare, publicat en versió catalana per Pol·len Edicions. En aquesta història hi ha una pàgina especialment eloqüent: un moment en què el personatge de Zero—amb les seves entrades pronunciades, els ulls grans i la samarreta negra amb una calavera, icona de la seva imatge pública gràcies als seus llibres precedents i a la seva sèrie d’animació emesa per Netflix—es troba davant d’un mirall. Es mira i el reflex que hi veu no és el de Zero, sinó el de Michele Rech: l’autor, representat amb un dibuix d’un realisme detallat, allunyat del traç habitualment còmic en tots dos sentits de la paraula. Potser aquí s’amaga una de les claus de lectura d’aquesta nova obra, que es configura com una de les més personals —en el sentit d’íntimament biogràfica– que ha publicat fins ara.
En aquesta nova història, Zero emprèn un viatge cap a les Dolomites, al poble d’origen de la família paterna, per resoldre un tràmit relacionat amb una antiga casa familiar. Però tornar-hi també significa enfrontar-se a l’odi ancestral que la gent d’aquest petit llogarret de muntanya ha arrossegat contra la seva família al llarg del temps. Alhora, el viatge es converteix en una confrontació amb els silencis, els no-dits, amb una relació pare-fill en què la masculinitat ja no és la del segle passat, però tampoc acaba de trobar el seu lloc en el present. En un vincle, en definitiva, on la intimitat i la fragilitat no es mostren i l’afecte no sap com expressar-se de manera clara. El pare de Zero, o Progenitor 2, ja havia mostrat les seves dificultats emocionals fins i tot en la manera com projectava la seva presència en els jocs infantils, prenent el paper de Ping Ping de la sèrie Kung Fu Panda. A més, al volum hi ha un misteri per resoldre: desxifrar l’enigma d’un dia de fa trenta-cinc anys, el famós dia de Merman, en què aquest pare es va revelar tant heroic com inabastable.
El protagonista refà no només la història de la seva família, amb conflictes que es remunten fins a la Primera Guerra Mundial, sinó també la biografia d’un pare que, sota una aparença reservada, amaga experiències de lluita i un amor pel fill que mai ha sabut expressar
En un poble de muntanya on no hi ha cobertura—i, per tant, tampoc notificacions, distraccions ni “la dolça melodia dels maldecaps”– Zero refà no només la història de la seva família, amb conflictes que es remunten fins a la Primera Guerra Mundial, sinó també la biografia d’un pare que, sota la seva aparença reservada, amaga experiències de lluita i, sobretot, un amor pel seu fill que mai ha sabut expressar amb paraules, però que es manifesta en gestos subtils i subterranis. Al seu voltant, rednecks venecians, sempre a punt per a la baralla, i la figura de Marla, protectora d’un passat enigmàtic i testimoni d’èpoques llunyanes. El seu pegat a l’ull la converteix de seguida en un personatge gairebé de pel·lícula de David Lynch.
Un estil únic ple de contaminacions
Com és habitual en les obres de Zerocalcare, Quan moris serà per a mi està construït sobre un diàleg constant entre el món exterior i el món interior: el món de les històries que passen als altres i el recorregut més íntim i tortuós de l’autor mateix. En aquesta ocasió, Zero veu la vida adulta com un horitzó inevitable—o potser ja superat—i el seu gran temor és que el mantra “encara no hi ha hagut temps perquè passin altres coses”, més enllà d’aquelles mitificades de la joventut, no sigui més que una mentida per protegir-se de l’estancament. I, tal com passa en el poble muntanyós on “la muntanya no oblida”, desxifrar el passat es converteix en l’única manera de desbloquejar el present, d’escapar dels pensaments intrusius i, en definitiva, d’alliberar-se a si mateix.
Encara que els temes socials i generacionals, tan característics de Zerocalcare, continuïn presents en aquesta obra, aquest sembla el seu llibre més personal fins ara, aquell en què l’autobiografia es torna absoluta i significativa per si mateixa
Encara que els temes socials i generacionals, tan característics de Zerocalcare, continuïn presents en aquesta obra, aquest sembla el seu llibre més personal fins ara, aquell en què l’autobiografia es torna absoluta i significativa per si mateixa. L’autor sembla trobar-se en una cruïlla, i això es fa evident en la seva contínua autoanàlisi, en la ironia sobre els seus propis èxits (la sèrie de Netflix, el marxandatge, les aparicions televisives) i en la seva necessitat constant de demostrar alguna cosa a si mateix. No és casualitat que la força de la història li permeti trencar els seus propis esquemes: aquí, les referències pop habituals en la narrativa de Zerocalcare estan més contingudes, en favor d’un lirisme que deriva cap al drama històric, el thriller i fins i tot l’horror. De fet, aquesta és probablement la seva obra més cinematogràfica.
Això no vol dir que hi falti la ironia marca de la casa. Però, tal com passa entre un pare i un fill que no aconsegueixen comunicar-se, aquest relat es torna més sec, més essencial, com “aquest fil que uneix tots els homes de la meva família. Pares que no parlen amb els fills”. Per això, és més tallant i punyent. L’humor i la tragèdia són aquí eines al servei d’una narrativa que apunta a una altra dimensió, la de l’emoció pura, que esclata de manera commovedora en les últimes pàgines.
Sembla que, llibre rere llibre, Zerocalcare estigui seguint un camí que el porta cada vegada més a prop de la seva veritat més profunda, a un refugi íntim després d’haver-se donat tant al món. I aquí s’entén aquell Zero-Michele tan realista que es reflecteix al mirall. Al cap i a la fi, què són totes les seves obres, i Quan moris serà per a mi en particular, sinó miralls trencats que cal tornar a recompondre?
