Emmanuel Rodríguez (Madrid, 1974) és historiador, sociòleg, assagista, editor del segell Traficantes de Sueños i membre de la Fundació dels Comuns. En el seu últim llibre, ‘El efecto clase media. Crítica y crisis de la paz social’ (Traficantes de Sueños, 2022), estudia els mecanismes de reproducció de la societat de classes mitjanes a l’Estat espanyol des del desenvolupisme franquista fins a la bombolla financera i les polítiques d’austeritat europea. Amb una clara renúncia al determinisme i a les prediccions exactes, el volum assenyala l’avenç cap a una societat dividida, on la classe mitjana perd progressivament el seu paper central i on les persones socialment racialitzades haurien de tindre sempre major pes.
Estudies la classe mitjana des de fa molts anys. Per què? Quina és la importància política de la classe mitjana?
Hui és un problema fer una política de classes o que hi haja una articulació de quelcom semblant al que va ser el moviment obrer, la classe obrera, el proletariat. La gent ja no es defineix com a proletària. Diria que porta definint-se com a classe mitjana des dels anys setanta. Fins i tot en l’època gloriosa del moviment obrer, en la Transició, ja hi havia un percentatge significatiu d’obrers industrials que es definien com “de classe mitjana”, la qual cosa no deixa de ser sorprenent. I des de llavors, això no ha fet més que créixer. A més, aquestes societats del primer món són molt difícils de pensar més enllà del que serien els grans marcs d’integració social que ha construït l’estat del benestar. Em referisc a les societats liberals, les societats de consum, l’extensió de la propietat, etcètera.
La major part de l’esquerra explica la Transició com una etapa de continuïtat amb el franquisme. Per a tu no és així. Per què?
Hi ha una crítica d’esquerres a la transició que és interessant, però que, per mi, no és del tot real. Aquesta crítica afirma que les institucions franquistes van perdurar, no només en l’autoritarisme, sinó també en l’àmbit cultural i amb una sèrie d’institucions que han impedit que aquesta democràcia siga reeixida. Una manifestació d’aquesta herència seria el Tribunal d’Ordre Públic convertit en l’Audiència Nacional. Jo crec que, si tu estudies la història d’Alemanya, les pervivències del nazisme en l’estat posterior són bestials. També la Tercera República Francesa neix de la massacre de la Comuna de París. I així podríem continuar… Crec que el gran element de continuïtat des de la Transició a la democràcia és social. Hi ha un règim liberal que s’imposa amb llibertats i drets formals, que a més són conquestes de les lluites de l’època, com la del moviment obrer o la del moviment veïnal, entre d’altres. Després hi ha un enorme corrent de pervivència i de persistència d’un model social que es construeix en l’interior del franquisme, que és això que anomenem “la societat de classes mitjanes”. Aquest va ser el gran assoliment de la dictadura i això és el gran element de la seua continuïtat en la democràcia. Per descomptat, reconec que hi ha una democràcia formal i que hi ha una ruptura política, amb milers de tripijocs i a través d’un pacte entre les forces polítiques d’aleshores. Però el que no hi ha és cap canvi de les lògiques de distribució social i del poder econòmic, no només el de les elits al poder, sinó també amb la creació d’aquesta classe mitjana com a gran estabilitzador social.
Consideres el diari El País, sobretot en els primers anys, una mena de guia intel·lectual de la classe mitjana. En quin sentit?
“En la Transició hi ha una enorme pervivència d’un model social que es construeix a l’interior del franquisme, que és això que anomenem classes mitjanes”
No soc expert en això, llavors només puc fer aproximacions o apreciacions meues. El País és un projecte que neix del reformisme franquista, no de l’oposició. Hi participa Manuel Fraga, diria que també José María de Areilza –que és una altra gran figura de la transició sorgida del franquisme– i dirigit per Juan Luis Cebrián. Per a mi va ser un projecte modernitzador a partir de les bases i de les premisses que estableix aquest reformisme franquista: continuador en l’àmbit social, reformador en el polític i relativament modernitzant en el cultural. Un gran educador de la societat civil. Les classes mitjanes a penes existien, eren recents i no estaven organitzades, com tampoc els partits. El País va servir per a tota aquesta expansió de la classe mitjana amb nous corrents culturals, moderns, però amb un to sempre molt superficial.
Adolfo Suárez i Felipe González eren representants de dues classes mitjanes diferents?
Diria que de la mateixa classe mitjana. Són elements generacionals molt coincidents; figures joves, figures que representen una modernització del país, que es representen a elles mateixes com una classe mitjana professional. En el cas de Felipe González, com a advocat laboralista. Cap dels dos creix en les estructures franquistes de l’Estat i representen un país que és nou, en certa manera. Però, compte: no el país nou de la Transició, sinó més aviat l’Estat espanyol dels anys seixanta, que s’està construint, encara quan apareixen aquests dos polítics, amb l’expansió de l’educació universitària, l’expansió de l’ocupació professional, l’obertura a nous corrents culturals, i en termes polítics amb una lògica de diàleg construïda des de dalt. Al final dels anys setanta, molta gent es reconeixia més amb ells que amb les velles figures que venen de la Guerra Civil com els Fraga o els Carillo.
Assenyales el 2008 com una data crucial per a la classe mitjana, per què?
Des de la transició fins a la primera dècada del segle XXI es posa de manifest tota aquesta lògica integradora per part de l’estat, en termes socials, cosa que va portar la majoria de gent a reconéixer-se, finalment i de forma molt clara, com a classe mitjana. Aquest efecte classe mitjana ha estat el millor estabilitzant polític de les societats riques als països centrals de l’economia-món fins a la crisi d’aquell any 2008. Quan arriba la crisi immobiliària global en aquestes mateixes societats i, per descomptat, en la societat espanyola, el mecanisme de reproducció de la classe mitjana comença a alentir-se. Això es veu clarament amb les distàncies marcades respecte a la generació política de la Transició. A diferència d’aquesta, la generació posterior no arriba al món en un període d’optimisme econòmic, de politització rampant, d’expansió de les elits tècniques i de l’ocupació pública, que estimula els caràcters forts i ambiciosos, la maduració primerenca en ocupacions i les posicions de “responsabilitat”. Aquesta nova generació, la que serà protagonista del 15M, és una generació condemnada a una postergació de termini indefinit, a una mena de “minoria d’edat” i forçada a adaptar-se a una pròrroga contínua. Aquesta condició social en “suspens” a penes es va sostenir en el període expansiu del cicle immobiliari-financer precedent (1995-2007), per la pluja de les rendes immobiliàries, l’increment general de la riquesa patrimonial i la promesa d’una realització professional que es complia amb comptagotes. La constatació que la crisi política es manifesta, abans de res, com una “crisi generacional” –és a dir, com una crisi del país en conjunt, i no com una crisi social–, en termes de classe, assenyala de nou el protagonisme de la classe mitjana i el seu monopoli sobre l’àmbit polític. En els termes proclamats d’una “generació perduda”, la crisi que obre el 15M s’ha d’entendre inevitablement com una crisi en la reproducció de la classe mitjana.
Pel que dius, si entra en crisi l’estat nació, entra en crisi la classe mitjana?
No és tant l’estat nació, sinó que el que entra en crisi són els mecanismes d’integració de l’estat. I ací tenim una peculiaritat del tot europea. L’estat nació té límits severs, i per això, en certa manera, la Comunitat Europea i després la Unió Europea han tractat de suplir aquests límits. Han tractat de contenir i alhora sostenir les lògiques de l’estat distribuïdor de ferramentes per a la plena integració social de gran part de la població. Això haguera estat impossible per a països perifèrics o del Sud d’Europa sense aquest marc. Si ho pensem és paradoxal, perquè s’ha de considerar que la classe mitjana no es produeix en el mercat. Aquesta extensió bestial de la classe mitjana, no simplement entesa a partir del rang mitjà dels ingressos, es produeix per dispositius d’integració social creats per l’estat nació. És un efecte volgut i pensat, encara que no totalment racionalitzat, per part de la classe política, tant la franquista com la dels anys següents.
Mentre es desenvolupava aquest efecte classe mitjana, sorgien els moviments socials a l’Estat espanyol i arreu d’Europa. Pertanyerien a classe mitjana aquests moviments?
El problema no és que foren classe mitjana. És clar que ho eren. El mateix terme moviments socials és un concepte inventat per la sociologia i és curiós que els mateixos moviments socials s’identifiquen amb aquest concepte impostat externament i que no prové de les tradicions polítiques que reivindiquen històricament. Els mateixos teòrics dels moviments socials ja deien que eren moviments que partien de la classe mitjana, de sectors fortament escolaritzats, de societats en les quals la dinàmica cultural tenia més importància que els elements clàssics de repartiment econòmic o material. La qüestió és com apliques això per a explicar aquesta “nova dinàmica”, per dir-ho en alguna forma. Totes les dinàmiques que venen després del moviment obrer són una altra cosa, perquè reivindiquen una altra cosa.
En una part del llibre analitzes Podem i tots els partits que naixen d’experiències dels moviments socials o que hi estan directament connectats, evidenciant que no són capaços de canviar les coses “des de dintre”…
No és tant que no es puga canviar res des de dins, sinó que la política de la classe mitjana és una política postautònoma, és a dir, postclassista. No hi ha subjectes polítics que s’estiguen constituint al marge de l’estat. Aquesta és la paradoxa de l’assumpte. Podem citar les banlieues franceses o, en el cas dels Estats Units, del que ha succeït quan el moviment de la gent afrodescendent ha desbordat el moviment pels drets civils. Però quan aquests moviments socials construeixen partits com a tal, tenen una lògica d’integració i de reproducció de les mateixes dinàmiques de les quals es queixaven. A més, tendeixen fins i tot a fer-se absorbir molt de pressa pel sistema. Moltes vegades no va haver-hi gairebé transició entre la fase de moviment i la fase d’integració. L’horitzó polític en què ens movem encara, i que més d’hora o més tard s’acabarà o se superarà, continua formulant-se amb el llenguatge polític que coneixem: integració, construcció de drets, un estat que reparteix i que és magnànim. Tot absolutament integrat en els discursos d’aquests subjectes polítics.
L’antipolítica o la crisi de representació és ara part del discurs de la classe mitjana?
“És fonamental trencar la lògica d’aïllament de les classes natives. Anem cap a un món més mestís i és la gent socialment racialitzada la que hauria de ser referent polític”
Emfasitzant que aquestes connexions no són mai automàtiques, diria que aquesta crisi de la representació –amb les típiques frases de “no em reconec en cap polític” o “no em reconec en cap institució”– té a veure amb la crisi social. Perquè cada vegada més, aquestes institucions polítiques són menys capaces de generar marcs d’integració. La verdadera qüestió és que, enfront d’això, no es dona cap alternativa a societats sempre més desarmades, atomitzades o, com a molt, amb una lògica de solucionar problemes en l’àmbit familiar. Enlloc hi ha una elaboració d’aquesta crítica, d’aquest moment negatiu. No hi ha gent que es reunisca i pense: “Quina altra alternativa es pot construir? Quin altre tipus d’espais podem crear?”. Llavors, es tendeix a la bogeria, a dinàmiques molt estranyes de formes de politització que estan basades en passions tristes, en el ressentiment, en l’absència de reconeixement, etcètera. Aquí jo hi veig la grandesa del moviment obrer, que pensava com l’experiència individual podria tornar-se col·lectiva.
Arreu de l’Estat espanyol estan sorgint moviments que parlen de lluita de classe i de classe treballadora des d’una perspectiva clàssica marxista, com Horitzó Socialista als Països Catalans, Gazte Koordinadora Sozialista (GKS) al País Basc, La Purna a Aragó, l’Encuentro por el Proceso Socialista (EPS) a Castella… Són moviments de classe mitjana?
Clarament, són, en gran part, els fills de la classe mitjana. Hi ha elements amb els quals simpatitze prou: una generació nova que té una voluntat molt clara de trencar amb el sistema, de lluitar, i que fa les seues pròpies lectures i renoven el marxisme amb els seus propis termes. Ho fan, a més, amb unes posicions que són molt típiques dels anys vint del segle passat, que tornen com una força de comunisme de consells. Però la seua lectura política té un problema: és anacrònica, no toca exactament la realitat en què estem avui perquè pensen que el procés de proletarització crea automàticament una classe proletària. Trobe que a l’hora d’articular pràctiques i institucions col·lectives es trobaran exactament amb els mateixos problemes que s’ha trobat la gent que va vindre abans que elles. La pregunta és: com construeixes aliances socials que efectivament incloguen subjectes que no pensen exactament com tu? Això és molt complicat.
Llavors, hui som totes classe mitjana? El capitalisme ha guanyat perquè ja no existeixen les classes i la lluita de classe?
Si ho veus amb perspectiva, tot cau a poc a poc, com xicotetes dosis d’Apocalipsi. El 2008 semblava que el món se n’anava en orris. Després va arribar la pandèmia, que va ser brutal, en aquest sentit. Al mateix temps, et trobes amb una Europa que cada vegada és menys capaç de generar lògiques d’integraciói que va gestionar la crisi de 2008 a través de l’austeritat. També hi ha crisis dins de la crisi: vivim en una regió que no serà la més puixant en un futur, amb una crisi demogràfica terrible, i amb la necessitat, si vol mantenir-se econòmicament –no dic créixer, sinó mantenir-se–, de fomentar una emigració cada vegada major. Si a això hi afegim el canvi climàtic i tot el que comporta diria que hi ha molts elements per dir que el capitalisme no ha guanyat. Estem al final d’un cicle on el que s’està produint són processos de desintegració d’aquestes formes antigues de protecció i d’integració social de les majories.
Amb totes aquestes “crisis”, creus que l’efecte classe mitjana es mantindrà?
Algunes consideraran que encara són classe mitjana. D’altres, progressivament, començaran a dir que són una altra cosa. Què són? No sé com s’anomenaran. Per a mi, una qüestió fonamental és trencar la lògica de l’aïllament de les classes natives. És a dir, anem cap a un món més mestís –no en termes culturals, sinó demogràfics– i és aquesta gent, socialment racialitzada, la que hauria de ser el referent polític. Perquè són les que tenen capacitat de treball, capacitat de mobilitat ascendent, que reivindicaran el dret a un futur millor, la part dinàmica de la societat. Aquesta gent ja no podrà ser classe mitjana perquè no hi ha possibilitat que els estats els ajuden. I són proletàries, perquè netegen les cases, cuiden la xicalla, fan els treballs pitjor pagats, consumeixen barat. Generar un mecanisme d’aliança social entre les proletaritzades, per dir-ho així, i les proletàries, és el gran repte polític, per a mi.
