Aquests dos enclavaments de producció intensiva de maduixa ocupen una posició perifèrica en la cadena agroalimentària, controlada per les grans corporacions de desenvolupament de béns de producció i les grans superfícies comercials que imposen preus i condicions de venda. Això fa que la reducció dels costos del treball constitueixi una de les principals estratègies de les empreses, agricultors i agricultores per garantir la rendibilitat del cultiu. El caràcter altament perible de la maduixa, que ha de recórrer milers de quilòmetres fins a la taula dels consumidors i les consumidores del nord d’Europa, accentua la importància d’una mà d’obra abundant i disponible que asseguri la recol·lecció.
Huelva: de les famílies andaluses a la contractació en origen de mares marroquines
A Huelva, el cultiu de la maduixa va començar als anys seixanta i durant els primers anys va recaure sobre el treball de la mà d’obra familiar en petites explotacions d’1 a 2 hectàrees. En l’actualitat, es tracta d’un cultiu que, juntament amb el d’altres fruits vermells, s’estén sobre unes 10.000 hectàrees d’hivernacles que han donat lloc a un mar de plàstic a l’extrem occidental d’Andalusia. Així mateix, s’ha registrat un increment de la grandària mitjana de les explotacions que el 2004 era de 15 hectàrees. Durant els anys noranta, la mà d’obra familiar i les famílies jornaleres andaluses van ser substituïdes per temporers estrangers, principalment homes procedents del Magrib i de l’Àfrica subsahariana. A continuació, les mobilitzacions protagonitzades per aquests treballadors van tenir com a conseqüència la seva substitució per jornaleres estrangeres portades exclusivament per a la temporada a través d’un programa de contractació en origen. Des del principi, els ocupadors [1] van privilegiar el reclutament de mà d’obra femenina, en un primer moment, en països d’Europa de l’Est com Romania o Polònia; a partir de 2006-2007, amb l’entrada d’aquests països a la Unió Europea, els contractes es van redirigir cap al Marroc.
Al Marroc, la patronal de la maduixa espanyola i l’Agència Nacional d’Ocupació marroquina (ANAPEC) van establir la contractació exclusiva de dones casades, divorciades o vídues, amb fills i filles menors de 13 anys a càrrec seu
Al Marroc, la patronal de la maduixa espanyola i l’Agència Nacional d’Ocupació marroquina (ANAPEC) van establir la contractació exclusiva de dones casades, divorciades o vídues, amb fills i filles menors de 13 anys a càrrec seu. Amb això pretenien assegurar-se la tornada d’aquestes dones al seu país en finalitzar la temporada, com està previst al programa. La identificació de les dones com a principals proveïdores del treball de cures en la llar, va portar a ocupadors i institucions a considerar-les com la mà d’obra idònia, és a dir, disponible quan se la necessita i reenviable a les seves responsabilitats familiars quan no és el cas.
Aquest programa ofereix, igualment, una gran flexibilitat a l’hora d’organitzar els fluxos de treballadores. Així, l’Agència Nacional d’Ocupació marroquina respon «just in time» a les demandes de cada explotació agrícola que sol·licita l’arribada de les treballadores en funció de l’evolució de la campanya, independentment de l’estimació que haguessin realitzat al principi. Aquest sistema implica que nombroses treballadores es quedin al Marroc després d’haver fet totes les gestions i preparatius per sortir. Les que finalment viatgen tampoc tenen garantida la continuïtat del treball una vegada a l’estat espanyol. A pesar que l’acord per al contingent indica que s’ha de garantir una activitat contínua fixada a Huelva en un mínim de 18 jornades al mes, es tracta d’una norma poc respectada en el sector. Aquesta situació permet disposar d’una reserva de treballadores a les finques que garanteix la força de treball per als pics de producció, en contra del que els convindria per aprofitar al màxim la seva estada.
Vulnerabilitat jurídica i precarietat laboral
El permís de residència d’aquestes treballadores està condicionat a la vigència del contracte laboral amb el qual van accedir a l’Estat espanyol i la renovació la temporada següent depèn exclusivament de la voluntat de la persona o empresa ocupadora. Això institueix una dependència absoluta de les treballadores davant l’empresariat, col·locant-les en una situació de gran vulnerabilitat. Aquesta situació es veu agreujada pel fet que la gran majoria de les treballadores resideixen en les finques on treballen, la qual cosa limita la interacció amb la població local o l’aprenentatge de la llengua.
En conseqüència, les treballadores posseeixen una capacitat molt limitada per negociar les seves condicions de treball o reivindicar la correcta aplicació del conveni col·lectiu. Així, es veuen obligades a acceptar jornades de treball més llargues o més curtes que les sis hores i mitja reglamentàries i a adaptar-se als intensos ritmes imposats pels capatassos. Així mateix, la falta de separació entre els llocs de residència i els de treball fa que es controli el temps lliure de les jornaleres, per exemple, limitant les seves sortides nocturnes a fi de garantir la seva productivitat o retenint els passaports perquè no abandonin el programa. Això també permet als productors i productores de maduixa ajustar diàriament la grandària de la seva plantilla en funció de les comandes que rebin o de les condicions meteorològiques.
Paradoxalment, malgrat la seva dimensió utilitarista, la precarietat laboral i jurídica que imposa a les treballadores i el caràcter sexista de la selecció, el programa de contractació en origen a Huelva s’ha erigit com a model de “migració ordenada” i ha rebut nombroses subvencions de l’Estat espanyol i de la Comissió Europea per finançar els costos de gestió de mà d’obra que correspondria assumir a la patronal del sector.
D’altra banda, la condició precària de les dones procedents de llars rurals i pobres, on els salaris són molt més baixos, juntament amb la marginació que moltes sofreixen en les seves comunitats per ser divorciades o vídues, fa que les obreres marroquines apreciïn el treball en la maduixa a Huelva i ho concebin com un mitjà per millorar a curt o mitjà termini la seva situació. Per a elles és un treball que els permetrà construir una casa, pagar els estudis dels seus fills i filles o, simplement, garantir la subsistència de la família.
El Marroc: deslocalització productiva i feminització del mercat de treball
El cultiu intensiu de la maduixa comença a desenvolupar-se al Marroc a la fi dels anys vuitanta i els seus orígens estan íntimament relacionats amb la deslocalització d’empreses espanyoles que, amb la seva instal·lació, van exportar el model productiu vigent en aquest moment a Huelva. En l’actualitat, les empreses espanyoles (per citar algunes: Natberry, Felgar, Sol del Sur, Arbagri…) segueixen sent majoritàries en el sector, si bé s’observa una creixent presència de grans grups transnacionals europeus i americans (com Driscoll‘s o Agrana) que troben en la costa nord-occidental del Marroc una excel·lent plataforma per exportar maduixes i altres fruits vermells cap als mercats europeus [2]. Un nombre important de productors marroquins agrícoles —i alguns industrials— s’han incorporat al sector. Es tracta d’un tipus d’agricultura en el qual predomina la mitjana i la gran explotació (el 60% de les explotacions tenen més de 20 hectàrees), a causa de les altes inversions que requereix, i en el qual els productors agrícoles depenen de les empreses exportadores, principalment estrangeres, per poder accedir als mercats internacionals.
El sector dóna treball cada any a més de 20.000 persones, de les quals entorn del 90% són dones. Es tracta principalment de joves rurals, originàries de la regió, que són transportades diàriament en camions o furgonetes entre les seves llars i els llocs de treball. La major part d’aquest transport es realitza sense cap garantia de confort o seguretat i els trajectes poden afegir d’una a quatre hores (no remunerades) a les jornades laborals.
La remuneració és per jornal i els salaris rebuts són iguals o fins i tot inferiors al salari mínim agrícola, que correspon a 6,30 euros al dia, sous que se situen per sota del llindar oficial de pobresa del Marroc
A causa del seu caràcter fora de temporada, en els camps agrícoles el treball s’estén gairebé nou mesos a l’any. Ho duen a terme principalment noies molt joves, solteres, sense estudis o amb estudis primaris que, sovint, comencen a treballar abans dels quinze anys (edat mínima legal per treballar al Marroc). Les jornaleres realitzen la immensa majoria del treball en les finques, la qual cosa inclou labors de plantació, desbrossat i rentat de les plantes, manteniment dels lloms i recol·lecció. Aquesta última tasca és la més intensiva en treball, ja que s’estén entre els mesos de desembre i juny. A pesar que l’aplicació de fitosanitaris es considera un treball masculí, no és rar que ho realitzin també les dones. La remuneració és per jornal i els salaris rebuts són iguals o fins i tot inferiors al salari mínim agrícola, que correspon a 6,30 euros al dia (69,73 dírhams marroquins). Com assenyala un informe de 2015 de l’ONG Fairfood, es tracta de sous que se situen per sota del llindar oficial de pobresa del Marroc.
L’absència de contractes i de declaració a la seguretat social, així com l’eventualitat i l’elasticitat dels horaris, caracteritzen el treball en el sector. Les jornades en els camps oscil·len entre vuit i deu hores al dia i les hores extres no són remunerades. De fet, l’incompliment dels horaris de sortida, juntament amb les condicions de transport i els maltractaments i insults que reben dels capatassos —tots homes— constitueixen els aspectes més criticats per les jornaleres. L’exposició a aquestes violències i les pèssimes condicions fan que, tret d’excepcions, aquest treball no sigui acceptable per a les dones casades, les qui, en canvi, treballaran en els camps de famílies veïnes que conreen patates, cacauets o productes hortícoles d’estiu, o en l’agroindústria de la maduixa, que ofereix ocupació entre quatre i sis mesos a l’any.
En efecte, als magatzems d’envasament i congelació de maduixes, la mitjana d’edat de les treballadores és major. A diferència del salari agrícola, el salari mínim industrial està establert per hora i actualment és d’1,20 euros (13,46 dírhams), si bé no totes les empreses respecten aquesta norma: durant el treball de camp realitzat en 2012 es va constatar que nombroses obreres cobraven l’equivalent a 60 cèntims l’hora. La remuneració per caixa de fruita processada és també habitual. Els contractes i la declaració a la seguretat social són més habituals que en els camps, encara que disten de ser majoritaris. Així, és corrent que en una mateixa empresa coexisteixin, en proporcions variables, treballadores amb contracte i unes altres que treballen de manera irregular.
Als magatzems d’envasament i congelació de maduixes, la mitjana d’edat de les treballadores és major i a diferència del salari agrícola, el salari mínim industrial està establert per hora i actualment és d’1,20 euros, si bé no totes les empreses respecten aquesta norma
La persistència de la vulneració dels drets laborals ha d’entendre’s en un context marcat per una clara voluntat política d’atreure i retenir les inversions estrangeres [3] que es tradueix, a escala local, en la inacció de la inspecció laboral i la connivència de les autoritats locals amb la patronal de la maduixa. Així mateix, el sector es caracteritza per una escassa presència sindical, fet que contrasta amb la realitat d’altres zones agroexportadores del país on les organitzacions sindicals són molt actives, com és el cas del sector del tomàquet i altres hortalisses sota plàstic de la regió de Souss-Massa, al sud del país.
En suma, l’ocupació de dones joves de l’empobrit món rural marroquí [4] i la identificació dels seus treballs com una activitat transitòria fins al matrimoni o un ajut a l’economia familiar (a pesar que sovint els seus salaris constitueixin significatives aportacions al manteniment de la unitat domèstica), permet la construcció d’una mà d’obra que s’adequa a les exigències de disponibilitat i cost buscades per les empreses de producció i exportació de maduixes. Això no implica que les jornaleres acceptin impassibles les condicions que se’ls imposen, molt al contrari, al costat de les estratègies de resistència quotidianes, se succeeixen episodis de protestes col·lectives i aturs de treball, de caràcter més o menys espontani, per reivindicar millores laborals. Ara bé, la falta d’estructura d’aquestes accions fa que la seva capacitat per revertir les condicions d’explotació sigui limitada.
En definitiva, hem vist que la importació de mà d’obra amb contracte i la deslocalització de la producció cap al Sud constitueixen dues estratègies divergents per garantir la rendibilitat del sector de maduixes fora de temporada que utilitzen, al mateix temps que reforcen, les desigualtats de gènere i les territorials, així com la vulnerabilitat de les persones migrants producte d’unes polítiques migratòries utilitaristes i posades al servei del capital. Això deixa clar que l’explotació de la mà d’obra en posicions subalternes, en aquest cas conformada per dones rurals marroquines, apareix com un element fonamental per a l’agricultura intensiva, posant en evidència la insostenibilitat social, a més de l’ambiental, d’aquest model productiu.
[1] L’ús del masculí genèric per referir-nos als ocupadors, productors empresaris del sector al Marroc, es justifica pel fet que, encara que existeix algun cas de finques o empreses dirigides per dones, la immensa majoria estan a càrrec d’homes.
[2] L’any 2016 hi havia plantades aproximadament 3.600 ha de fresa, 1.000 de gerd i gairebé 900 de nabiu. El 75% de la producció s’exporta.
[3]L’actual política agrària marroquina, el Pla el Marroc Verd (2008), compta atreure uns 1000 milions d’euros anuals en inversions privades al sector i constitueix una aposta per l’agricultura intensiva i orientada a l’exportació. No en va, aquest Pla identifica els sectors d’exportació de maduixes i altres verdures fora de temporada com el tomàquet, com a models d’èxit i exemples a reproduir.
[4] El 85% de les persones en situació de pobresa al Marroc resideixen en el mitjà rural.
*L’autora i autor són investigadores postdoctorals LabexMed, Universitat d’Aix-Marsella, CNRS (Estat francès)
**Article publicat originalment a la publicació trimestral d’informació, debat i reflexió Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas
MÉS INFORMACIÓ
>> Nou temporeres de la maduixa a Huelva denuncien abusos sexuals i condicions laborals extremes
