El passat 27 de setembre es van viure manifestacions històriques pel moviment ecologista. Milers de nenes, joves i adultes van prendre els carrers per fer visible que la Terra pateix com mai les conseqüències de l’activitat humana. Entre les participants no només hi havia diferència d’edat, també els eslògans mostraven la multitud d’enfocaments i de sensibilitats que hi ha dins aquesta nova, o sent més precises, revitalitzat corrent de justícia climàtica.
Tanmateix, les veritables protagonistes van ser les joves. Aixoplugades sota el paraigua de Fridays for Future (F4F en endavant) van liderar l’organització de les manifestacions reforçant l’eix joves-adultes, una dimensió força genuïna de la lluita climàtica. A les nostres societats adultocèntriques els costa assumir que la mobilització sigui liderada per les joves i que aquestes ens exigeixin i, fins i tot, ens facin responsables, de la situació actual de crisi climàtica. Mireu si no l’adulació fetitxista d’alguns mitjans pel fenomen Greta Thumberg o les crítiques desmesurades a la seva persona. Són dues cares de la mateixa moneda: deliberadament, no posen el focus en el que hi ha al darrere, un munt de joves que fa dies que s’han emancipat de la Greta, que li agraeixen els serveis prestats però que fan via per elles soles.
A les nostres societats adultocèntriques els costa assumir que la mobilització sigui liderada per les joves i que aquestes ens exigeixin i, fins i tot, ens facin responsables, de la situació actual de crisi climàtica
Ara bé, ser el focus d’atenció no és gratuït. F4F reben una forta pressió. Estan en ple procés de formació política a la vegada que participen en tertúlies a la tele i a la ràdio de mitjans generalistes. Han de respondre preguntes complicades i enfrontar debats intensos. Tenen les portes obertes de les institucions i es poden reunir amb polítiques de primer nivell. Però se les ha de cuidar. No és una frase paternalista: són la punta de llança del moviment i tenen la capacitat de consolidar-lo i multiplicar-lo. Aquí doncs, l’estratègia que decideixin és clau.
Però també hem de comptar amb les organitzacions de llarga trajectòria i els col·lectius de recent creació com ara ClimAcció, Rebel·lió o Extinció, 2020 Rebel·lió pel Clima, Famílies for Future i Barris pel Clima. Aleshores, si es comparteix la idea de crear, entre totes les entitats, un mecanisme ben engreixat amb capacitat d’irrupció i disruptiva en el panorama social, polític i econòmic del Business As Usual, hauríem de repensar-nos, estratègicament.
Què volem dir amb això? El moviment de Justícia Climàtica, sobretot la part de les organitzacions del Nord Global, s’ha caracteritzat per tenir un alt grau de coneixement tècnic i temàtic. Ha estat, en general, un moviment marcat per les agendes oficials i per les grans Cimeres de les Nacions Unides. Fites com la Cimera de la Terra l’any 1992 a Rio de Janeiro, el Protocol de Kyoto l’any 1997, la Cimera de Copenhaguen el 2009 i la Cimera de París el 2015, han estat els espais de referència per centenars d’organitzacions que participaven en esdeveniments alternatius o feien treball de pressió a les representants polítiques.
Grups com Rebel·lió o Extinció, Climacció i la campanya 2020, Rebel·lió pel Clima, posen l’accent en la desobediència civil i l’acció directa no violenta exemplificant aquest canvi de fase
En aquesta escala internacional, són pràcticament trenta anys de treball on s’ha acumulat molta experiència en incidència. Els resultats però, han estat avenços mil·limètrics que poden ser esborrats en una dècima de segon. Fa només deu anys semblava que hi havia lloc per a l’esperança quan el tàndem Equador-Bolívia segellava dos processos constituents que reconeixien els drets de la Mare Terra i els drets dels pobles indígenes, i feien propostes revolucionàries com la del ITT Yasuni. En l’actualitat, s’ha constatat que no només no han resultat alternatives sinó que els governs ara anomenats progressistes, han aprofundit l’extractivisme i, a més, el nou tàndem Trump-Bolsonaro esbomba els seus discursos racistes, masclistes i negacionistes arreu on va.
Vist el panorama internacional i fent valoració d’aquestes tres últimes dècades, constatem que tenim prou evidències científiques de què la crisi climàtica, també la pèrdua de biodiversitat i l’alteració del cicle del nitrogen, són fenòmens antropogènics i que s’ha d’actuar amb urgència per frenar i/o pal·liar els seus efectes negatius. Al mateix temps, hem vist que la classe política no ha fet les passes necessàries per endegar el canvi climàtic i ens ha portat a una situació de crisi. Potser ens toca estar menys obsessionats per comptar molècules de CO₂ i per la incidència política, i sumar més cossos a les accions i mobilitzacions.
Cossos, desobediència, sumar massa crítica i, també, territorialitzar les lluites climàtiques. El moviment de Justícia Climàtica necessita tocar de peus a terra i ser, perquè no, més indigenista i pachamamista
De fet, grups com Rebel·lió o Extinció, Climacció i la campanya 2020, Rebel·lió pel Clima, posen l’accent en la desobediència civil i l’acció directa no violenta exemplificant aquest canvi de fase. I ho fan sabent que representem una porció petita i privilegiada que pot emprar aquestes eines de protesta de la societat civil sense jugar-se la vida. Seria d’una manca de sensibilitat imperdonable no fer menció a les persones que, injustament, han estat empresonades i exiliades a Catalunya en els últims anys per defensar les seves idees pacíficament. Tanmateix, Berta Cáceres, Ken Saro-Wiwa, Chico Mendes i més de 1.500 activistes ambientals han estat assassinades per defensar el medi ambient. També, per totes elles, vagi aquest pas endavant en la lluita socioambiental.
I les joves? Doncs segurament la major potencialitat de les joves és sensibilitzar i mobilitzar altres joves. Les adultes no podem connectar de la mateixa manera. Elles sí. La incidència política, la participació en els mitjans i les accions de lobby, sempre són molt atractives i llamineres però ja n’hem vist els resultats.
Res com l’ecofeminisme per mostrar la insostenibilitat estructural del sistema capitalista i patriarcal i res com l’ecofeminisme per recordar-nos que malgrat que la lluita serà intensa, ens hem de cuidar
Cossos, desobediència, sumar massa crítica i, també, territorialitzar les lluites climàtiques. El moviment de Justícia Climàtica necessita tocar de peus a terra i ser, perquè no, més indigenista i pachamamista. Altra vegada, l’obsessió de comptar molècules de CO₂ pot alienar del fet que, al final, del que es tracta és d’aturar infraestructures aeroportuàries i fòssils, de frenar noves autopistes i urbanitzacions de segones residències, de protegir el litoral de projectes de turisme invasiu, de defensar el territori de l’agroindústria, de les macrograngues de producció animal i dels monocultius intensius. Per tant, denunciar el runam del Cogulló, la construcció del gasoducte Midcat i de la urbanització de Sa Riera, les emissions tòxiques de Repsol a Tarragona, la cimentera de Montcada o la contaminació de Flix, donant suport als grups locals que fa anys que lluiten, també forma part de la Justícia Climàtica, més enllà de si podem mesurar les tones de CO₂ equivalent que ens podem estalviar.
Per últim, si busquem algun corrent de pensament i d’acció que ens inspiri per tot el que ens queda per endavant, la millor de totes és l’ecofeminista. Res com l’ecofeminisme per mostrar la insostenibilitat estructural del sistema capitalista i patriarcal i res com l’ecofeminisme per recordar-nos que malgrat que la lluita serà intensa, ens hem de cuidar, les unes a les altres i totes a la Terra per, d’aquesta manera, permetre que la propera generació pugui gaudir-la plenament.
Sens dubte, el 27-S va ser una fita important. No va ser la primera ni serà l’última, però va ser emocionant i il·lusionant. Sabem que els reptes que hem d’enfrontar són majúsculs però val la pena continuar, i les derrotes, si n’hi ha, que siguin al final del camí.
