A mi, segur que com a altra gent, em costa entendre tot el que està passant en aquest moment històric que vivim. Molt més em costa digerir-ho. Podria dir que admire les veus intel·lectuals i acadèmiques que troben apassionant l’actualitat i la situen i li peguen voltes i fan pronòstics. Llig i escolte aquestes veus per a tindre una anàlisi més completa o per a construir respostes a preguntes i, normalment, fan el seu paper, però no sé si les admire perquè cada vegada m’emprenya més la capacitat de moltes d’elles de parlar des de tan lluny, sense demostrar cap afectació, com si estigueren al marge de tot.
Al meu voltant, molta gent amb la qual participe en espais polítics està superfotuda i angoixada, com jo mateixa em trobe de vegades. Sempre hi ha hagut motius, però ara estan a cada moment en tots els mitjans de comunicació i sembla que anem normalitzant certes actituds, llenguatges, polítiques i impunitats, concretament tot això que Gustavo Petro anomena “antivalors”.
Segons Gustavo Petro, un ésser cobdiciós no pensa en el guany, sinó en maximitzar el guany, i per això ama el capitalisme i no entén la democràcia. La cobdícia és “pulsió de mort, no de vida”
El president de Colòmbia, preguntat en una entrevista recent sobre els lideratges d’extrema dreta, parla d’un d’aquests antivalors, la cobdícia. “La cobdícia no és una virtut, mata el cor”. Segons ell, un ésser cobdiciós no pensa en el guany, sinó en maximitzar el guany, i per això ama el capitalisme i no entén la democràcia. La cobdícia és “pulsió de mort, no de vida”. Posa l’exemple de la pulsió de mort desencadenada contra el poble palestí, però també de talar la selva o tapar amb ciment els rius i les marjals. Diu que és una mena d’“antihumanitat”.
De totes maneres, jo, escoltant aquesta entrevista, no pensava en Netanyahu, sinó en Carlos Mazón. L’altra vesprada vam viure un episodi prou desagradable quan vam entrar en un bar i estava ell allà assegut, prenent canyes. Va ser desagradable per inesperat, per la violència de l’enfrontament directe i per haver de gestionar després la sensació de ràbia en el cos, gens inofensiva. Sort que estàvem en grup.
Que Mazón, el referent de proximitat de la cobdícia, siga d’Alacant fa mal, especialment després del 29 d’octubre. Fa mal a tota la gent i col·lectius que resistim tractant de defensar la cultura, el patrimoni i la llengua
Aquesta trobada accidental pot passar a molts llocs, però només a Alacant, malauradament, te’l trobes a la seua ciutat. Que Mazón, el referent de proximitat de la cobdícia, siga d’ací fa mal, especialment després del 29 d’octubre. Fa mal a tota la gent i col·lectius que resistim tractant de defensar la cultura, el patrimoni i la llengua; de mobilitzar a una població amb fama d’indiferent; de lluitar contra la turistificació definitiva; de recuperar una identitat que en algun moment va tindre o de refer els ponts amb les seues comarques i amb la resta del País Valencià.
Que Mazón siga d’Alacant pense que ha de fer mal a molta més gent, a la gent que encara estima aquesta ciutat malgrat tot. Per això, entre altres motius, és important que la celebració i reivindicació de la diada del 25 d’abril siga enguany ací, a Alacant. Aquest dissabte, vingueu sense prejudicis. Especialment ara, necessitem omplir junt amb vosaltres els nostres carrers.
Trobar-nos en mig d’una aglomeració de gent amb la qual compartim demandes i també sentiments crec que és de les coses que podem fer per a combatre la incertesa i angoixa d’aquest moment històric
Trobar-nos en mig d’una aglomeració de gent amb la qual compartim demandes i també sentiments crec que és de les coses que podem fer per a combatre la incertesa i angoixa d’aquest moment històric, encara que siga per un moment. En les manifestacions per acabar amb el negoci de l’habitatge d’aquest passat cap de setmana, en la del 12 d’abril per a reivindicar-nos com a poble valencià i contra l’extrema dreta, en la convocatòria centralitzada a Madrid en suport a Palestina del 10 de maig o en qualsevol altra reacció massiva que rebutge els “antivalors” que s’escampen ara.
Amb aquest pas individual d’ajuntar-se amb els altres en aquests espais, trobe que com a mínim ens sentirem reconfortades en diluir el nostre neguit amb el del col·lectiu i això no em sembla poca cosa. La feminista mesoamericana Tita Torres diu que “fer el que podem” no fa referència a fer el mínim, sinó al contrari: fer tot el que el nostre poder ens permeta fer. Si la nostra afectació es queda amb forma d’angoixa, no hi haurà cap poder que desplegar.
