És real. L’augment de l’extrema dreta a Europa ha deixat de ser un debat. Les darreres eleccions europees mostren clarament aquesta tendència: una onada reaccionària que arrela amb força a escala local, nacional i estatal. El monstre creix, la democràcia es debilita i tothom busca culpables. A Europa la dreta conservadora s’ha endut el 26,3% dels escons i l’extrema dreta s’ha convertit en la primera força política a França, Àustria, Itàlia, Hongria, Bèlgica i Letònia. Segona força a Alemanya, Polònia Països Baixos, Romania, República Txeca i Eslovàquia. A l’estat espanyol, la situació no millora, Vox i Se acabó la fiesta (SALF) han obtingut el 14,2% dels vots, amb el PP encapçalant el conservadorisme amb el 34,2% dels suports. En el cas de Catalunya, la ultradreta ha esgarrapat aproximadament 215.000 vots, un 9% del total —7 punts més que el 2019—, mentre que el PP ha augmentat fins al 13,8% (329.459 vots) -9 punts més.
Les dades ja fa temps que assenyalen que la reacció conservadora creix amb un nou suport arreu del món, els homes joves. Tot i que encara no existeixen dades en el marc dels Països Catalans, podem treure algunes conclusions de l’estudi publicat pel CIS el mes de maig. Quina edat té el votant d’extrema dreta a l’estat espanyol? Qui hi dona més suport, els homes o les dones? Si ens fixem en SALF, el partit d’Alvise Pérez, és cert que els seus votants es concentren en les franges més baixes d’edat (de 18 a 39 anys), tot i que té el seu punt àlgid en les persones de 30-39 anys. En clau de gènere la diferència és abismal: es triplica. El 73,5% dels votants són homes.
Els votants de Se acabó la fiesta, el partit d’Alvise Pérez, es concentren en les franges més baixes d’edat i, en clau de gènere, la diferència és abismal: el 73,5% dels votants són homes
Vox segueix un patró similar a SALF: en el cas dels homes, gaudeix del màxim suport entre els 18 i els 29 anys i, en les dones, entre els 30 i els 39. En termes de gènere, el seu votant també és majoritàriament masculí (64,9%). Pel que fa al PP, el seu votant s’aplega en les franges d’edat més elevades i, malgrat que els homes són una mica més favorables que les dones a votar-lo, no hi trobem diferències significatives.
Quines causes s’amaguen rere aquest vot rejovenit, majoritàriament masculí? L’informe Un malestar creixent de l’Escola Guillem Agulló d’Òmnium Cultural recull algunes idees en aquest sentit:
La reacció antifeminista. A Catalunya i l’Estat espanyol, fins ara, l’ha capitalitzat especialment Vox, però la perspectiva de to incel creix més enllà d’aquests. En l’àmbit europeu, també ho han fet Fidesz (Hongria) i Germans d’Itàlia (Itàlia). Les causes són diverses: per una banda, el feminisme remou l’ordre imperant i obliga a revisar el lloc que ocupem, com vivim i com actuem i, per l’altra, la institucionalització del moviment converteix l’antifeminisme en una opció aparentment antisistema, especialment atractiva per les noves generacions.
Els canvis de patrons d’oci i la relació i influència de les xarxes socials. Les xarxes socials determinen cada cop més com ens relacionem i com veiem el món. El paper dels influencers i la personificació de la idea de veracitat, autenticitat vital, fama i diners atrapa. Ho veiem en la forta emergència de Se Acabó La Fiesta, que es dona a conèixer majoritàriament per un grup de Telegram amb més de 550.000 seguidors, o amb la victòria del francès Jordan Bardella, el candidat del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que aglutina més d’1,6 milions de seguidors al TikTok.
La desafecció política generalitzada i el rebuig cap a les institucions democràtiques. Segons l’informe de l’Escola Guillem Agulló, a Catalunya, el 30% dels adults i el 37% dels joves no senten gens de simpatia per cap formació. Toc d’alerta pel sistema de partits, que ja fa temps que es presumeix un model revisable.
L’Estat espanyol, Itàlia i Alemanya, malgrat polítiques de memòria distintives entre si —especialment a Alemanya— no estan sabent conscienciar dels perills del feixisme
Els estudis i l’estructura del mercat de treball. Per exemple, a Alemanya, el vot a l’extrema dreta sembla vincular-se a aquestes dues dimensions mentre que, a Catalunya, tant joves com adults identifiquen la precarietat laboral i l’accés a l’habitatge com a principals problemàtiques actuals. L’empobriment es generalitza i, paral·lelament, el conservadorisme creix. A tot això se li ha de sumar les altes taxes de fracàs escolar, sobretot entre els nois joves, que es converteixen indefectiblement en un caldo de cultiu per a l’extrema dreta.
I l’última de la llista, la pèrdua de memòria històrica i la banalització dels discursos d’odi. L’Estat espanyol, Itàlia i Alemanya, malgrat polítiques de memòria distintives entre si —especialment a Alemanya— no estan sabent conscienciar dels perills del feixisme.
Vistes les possibles causes, no podem caure en la desesperança ni sobredimensionar el fenomen. Després de mesos instal·lats en el mantra poc efectiu “que ve el llop”, també cal tenir en compte que l’extrema dreta creix menys del previst i retrocedeix en alguns països, sobretot en aquells on ha governat o ha estat un soci habitual del partit o partits de govern: a Finlàndia, passa de ser la segona força a les generals del 2023 a convertir-se en sisena força a les europees; a Suècia, de segona a quarta força; i a Dinamarca, tot i que manté posicions, hi guanya l’Esquerra Verda, que duplica el seu suport respecte del 2022.
Finalment, és important remarcar que no podem tractar la joventut com un grup homogeni. Criminalitzar les noves generacions, sense aprofundir en les causes ni proposar solucions, genera l’efecte contrari: un major replegament. La lliçó és clara. Cal molta autocrítica, però també començar a treballar per construir alternatives. Ja ho deia Albert Camús, i avui és més urgent que mai: “Cada generació, sens dubte, es creu destinada a refer el món. La nostra ha d’impedir que el món es desfaci”.
