En Hesham Alhaj fa els retocs finals a la pròtesi abans d’acabar el torn. Poleix les cantonades amb cura, munta l’estructura de la cama i revisa amb precisió que tot encaixi. Com si d’un treball d’orfebreria es tractés, aquest tècnic en pròtesis i ortopèdia, cuida fins a l’últim detall de tot el procés: “Hem d’aconseguir que el pacient estigui el més còmode possible perquè pugui recuperar la seva vida”. Ell, com la resta de companys de l’Hospital d’Aqrabat, triga una setmana a completar una pròtesi. Cadascun d’ells en pot fer fins a sis al mes.
Però poc s’imaginava en Hesham, quan va començar el conflicte armat, el 2011, que aquesta acabaria essent la seva professió i també la seva passió. Llavors duia una vida plàcida treballant com a professor d’anglès a secundària. Malgrat això, la guerra no només el va obligar a desplaçar-se, escapant dels bombardejos del règim, sinó que també el va conduir cap a una nova vocació. “Havia d’anar al servei militar amb el règim, però m’hi vaig negar, i com a conseqüència van considerar que no estava capacitat per a la meva feina”, explica. Davant d’això, i en veure el gran nombre d’amputats que tenia el país, el 2016 va decidir fer un gir professional i estudiar per a tècnic en pròtesi i ortopèdia a través de l’ONG National Syrian Project for Prothetic Limbs (NSPPL) i també Ciències de la Salut a Turquia. “Estic molt satisfet i orgullós de la meva nova carrera”, diu: “Creem esperança en les persones quan tornen a fer els seus primers passos”.
L’Hospital d’Aqrabat, on treballa, és un centre referent en l’atenció ortopèdica i reconstructiva a Síria. Però no està situat a la capital, a Damasc, sinó en un petit poble a gairebé 400 quilòmetres de distància, al nord-oest del país, a tocar amb la frontera amb Turquia. És una regió que durant els darrers anys ha patit els bombardejos sistemàtics de les tropes de Bashar al-Assad, en ser un territori que estava sota control opositor.
Pel centre hi passen cada mes, milers de pacients, segons explica el seu gerent, Salahadin Abdulsalam. A més, ofereix el servei de manera gratuïta i això, en un país on, segons l’ONU, nou de cada deu persones viu sota el llindar de pobresa, pot suposar la diferència entre viure i morir.
Pel centre hi passen milers de pacients. A més, ofereix el servei de manera gratuïta i això, en un país on, segons l’ONU, nou de cada deu persones viu sota el llindar de pobresa, pot suposar la diferència entre viure i morir
Per això, cada matí, els seus passadissos s’omplen de pacients amb crosses i cadires de rodes per a visites, sessions de rehabilitació o suport psicosocial. Un d’ells és l’Abdulrahman Soleman Almohamad, de 38 anys. L’acompanya a tot arreu el seu fill petit, el Souleyman, de 12. “Ara soc l’home de la casa”, diu tímidament amb mirada innocent, mentre recorda que encara va a l’escola. La família vivia al Líban, on l’Abdulrahman treballava com a temporer al camp. Però el passat mes de setembre, durant la guerra entre Israel i Hezbollah, un bombardeig aeri israelià va colpejar-los. En el mateix moment de l’atac, l’Abdulrahman va perdre les dues cames. “Espero que aquí em puguin construir dues extremitats noves perquè necessito poder portar ingressos a casa”, confia.
“El seu cas és una mica més complex, perquè li calen les dues cames i l’adaptació és més complicada”, explica el metge que l’atén. Precisament per això, l’Abdulrahman i el Souleyman han vingut fins a Aqrabat des de Hama, una ciutat al centre de Síria que fins a inicis de desembre estava sota control del règim de Bashar al-Assad. Abans de la caiguda del dictador, doncs, hauria estat difícil, si no impossible, que pare i fill poguessin arribar fins a aquest hospital d’Aqrabat per rebre tractament. Per arribar-hi, els hauria calgut travessar la línea de front, una zona de combat perillosa, i passar pels nombrosos punts de control de les forces d’Al-Assad o de faccions armades opositors, on podrien haver arrestat o assassinat.
“El sistema mèdic a les antigues zones controlades pel règim està col·lapsat. Ara rebem gent de Hama, d’Homs, de Latakia i fins i tot de Damasc o de Daraa, a 450 quilòmetres de distància”, explica Salahadin Abdulsalam, gerent de l’Hospital d’Aqrabat
“Fins ara només podien arribar fins aquí els pacients de les zones del nord alliberades”, recorda el gerent del centre, Salahadin Abdulsalam per afegir que “d’ençà que ha acabat la guerra, tot ha canviat”. S’enorgulleix quan explica que, des de la caiguda del règim, ara ve gent de tot el país. “El sistema mèdic a les antigues zones controlades pel règim està col·lapsat. Ara rebem gent de Hama, d’Homs, de Latakia i fins i tot de Damasc o de Daraa, a 450 quilòmetres de distància”.
Ell mateix és desplaçat del nord d’Alep. Va abandonar una feina i una vida confortable a Dubai per unir-se a la revolució siriana. Com que havia estudiat administració d’empreses, de seguida va començar en la gerència de centres mèdics en zones opositores. Ha sobreviscut a més d’una trentena d’atacs de les forces d’Al-Assad contra els diferents hospitals que ha dirigit. Durant anys, diàriament li tocava avisar als pacients “que podien ser atacats” tot i estar en un hospital. Ja no.
Atendre pacients de tot el país, costi el que costi
Si bé els bombardejos del règim ja no són una font de preocupació, ara ha sorgit una nova amenaça: les retallades de fons de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID) per part del govern de Donald Trump.
“La indústria d’ajuda exterior i la burocràcia dels Estats Units no estan alineades amb els interessos nord-americans i, en molts casos, són antitètiques als valors nord-americans”. Quan l’administració Trump anunciava, amb aquestes paraules, a principis d’any, que eliminaria el 90% dels fons de l’agència, a l’hospital d’Aqrabat, van haver de contenir l’alè en imaginar les conseqüències devastadores que comportaria per als seus pacients. Bona part dels programes del centre mèdic reben el seu finançament d’USAID.
Quan l’administració Trump anunciava a principis d’any, que eliminaria el 90% dels fons de l’USAID, a l’Hospital d’Aqrabat van haver de contenir l’alè en imaginar les conseqüències devastadores que comportaria per als seus pacients
La Doaa Obaid visita el centre amb un objectiu clar: poder tornar a caminar per tornar a la universitat. Fa un any va patir un atac aeri del règim d’Assad a casa seva, a Jisr ash-Shuhur, un petit poble camí de la costa de Latakia. El seu marit va morir i dos dels seus fills -de 2 i 7 anys- van quedar ferits. La casa va quedar destrossada. A ella li van haver d’amputar la cama a l’altura de la tíbia. “Quan camino em fa molt mal”, explica a la doctora Fatema Alaama, que avui la visita. La pròtesi li balla i caldria fer-ne una de nova, però falten materials. A causa del dolor constant, ha hagut de deixar els estudis de magisteri. Per això, per a ella, és clau tenir una nova pròtesi per poder tornar, com més aviat millor, a les aules.
“Les retallades dels fons USAID, han provocat que molts dels nostres pacients es trobin en llista d’espera per rebre el suport i el tractament que necessiten”, es lamenta en Salahadin Abdulsalam, el gerent. “No els podem retornar la vida que es mereixen”. La incertesa al voltant de les mesures estatunidenques és tal que, segons explica tenen por que els facin tornar el material que ja han rebut. Per això, reconeix avergonyit, tots els subministraments vinculats a aquests fons estan per ara tancats en un magatzem, sense poder-los usar per a les noves pròtesis dels pacients.
Això no vol dir que tirin la tovallola. Amb paciència i amb els materials de què disposa, el tècnic Hesham Alhaj intenta adaptar la pròtesi actual de la Doaa. No és la solució definitiva, ni segurament la que li permetrà tornar a la universitat però marxa del centre sense tant dolor. “Cada cas és únic i per això cal innovar, especialment davant la manca de recursos”, puntualitza Alhaj.
L’hospital col·labora amb Humanity & Inclusion (HI) (abans Handicap International), una organització independent que treballa en situacions de pobresa i exclusió, conflictes i desastres. L’entitat va ser co-mereixedora del Premi Nobel de la Pau l’any 1997. Van començar a treballar a Síria el 2013, dos anys després de l’inici de la revolució, el març del 2011. “Abans cada dia teníem ferits a conseqüència de la guerra, cada dia hi havia atacs aeris, era un mal de cap constant”, recorda en Mohhamad Hamade, d’HI. Si bé la situació, reconeix, ha millorat després de la caiguda d’Al-Assad, el desmantellament d’USAID també ha provocat una retallada de gairebé un quart dels seus programes: “Tenim una llista d’espera on tothom és una prioritat”, conclou.
El llegat de la guerra
Prop d’un terç de la població al país té algun tipus de discapacitat, segons Nacions Unides. Moltes, ho són com a conseqüència directa de la guerra. Aquest 30% de la població siriana amb discapacitat dobla la xifra mitjana mundial, d’un 16%, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Khalas ali Alsaleh, de 30 anys, n’és un exemple. Després d’anys de moure’s d’un lloc a un altre del país fugint de la guerra va retornar a Qabtān al Jabal, un poble a una vintena de quilòmetres al nord d’Alep. Però quan semblava que finalment podria viure en pau després de la caiguda d’Al-Assad, una nit d’ara fa un mes, quan tornava cap a casa li va explotar una mina antipersones. “Era de nit, plovia, estava sol al carrer i se m’havia destrossat la cama”, recorda. “No tenia cap altra opció que anar sol a l’hospital, així que em vaig fer un torniquet perquè deixés de sagnar -com havia après a fer-ho durant la guerra-, i vaig anar com vaig poder fins al centre mèdic”, rememora.
Prop d’un terç de la població al país té algun tipus de discapacitat, segons l’ONU. Moltes, ho són com a conseqüència directa de la guerra. Aquest 30% de la població siriana amb discapacitat dobla la xifra mitjana mundial
“Vaig ser el primer afectat al meu poble, però després, dos veïns més han estat ferits per mines”, explica en Khalas. Davant d’això, al poble han posat cartells on avisen del perill d’aquests artefactes. Es calcula que el percentatge de la munició que es llença i no explota acostuma a oscil·lar entre el 10% i el 30%. Això, segons Nacions Unides, en el cas de Síria, significa que podria haver-hi entre 100.000 i 300.000 elements explosius que no han detonat encara.
“Aquí no hi ha ningú que no tingui una ferida, física o psicològica”, assegura el gerent de l’hospital d’Aqrabat. I mentre el matí passa, i el passadís s’omple de més i més cadires de rodes i crosses, a l’última planta de l’edifici un grup de metges es dedica a construir pròtesis pels pacients amb el material que els queda. I és que a Síria, igual que a molts altres països, tenir una pròtesi, unes crosses o una cadira de rodes pot voler dir sortir de casa o quedar-hi tancat, condemnat a l’aïllament social.
Un repte per a la justícia transicional
Les persones amb discapacitat sovint han de fer front a l’exclusió i la invisibilitat. Segons Syria Justice and Accountability Center “la justícia transicional habitualment no té en compte els reptes específics als quals s’enfronten les persones amb discapacitat i les seves perspectives”.
Un repte que s’accentua en el cas de les dones, que sovint han de lluitar contra l’exclusió social. “Moltes dones amb discapacitat experimenten l’ostracisme de les seves comunitats i una probabilitat més gran d’abús físic i sexual”, denuncien des del Syria Justice and Accountability Center.
“Moltes dones amb discapacitat experimenten l’ostracisme de les seves comunitats i una probabilitat més gran d’abús físic i sexual”, denuncien des del Syria Justice and Accountability Center
Per això demanen que “els sirians amb discapacitat haurien de ser inclosos activament en el procés de justícia transicional” i proposen que tinguin “un paper significatiu i l’oportunitat de participar en els esforços de justícia transicional” perquè, “igual que altres membres de grups discriminats”, diuen, “les persones amb discapacitat poden proporcionar informació valuosa sobre les barreres que s’enfronten a les seves comunitats”.
Les primeres olimpíades paralímpiques: “No volem estar tancats a casa”
Mentre la plaça de la Concòrdia de París acollia, a finals d’agost, la cerimònia inaugural dels jocs paralímpics d’estiu de 2024, a Idlib, una ciutat a uns seixanta quilòmetres al sud-oest d’Alep, també donaven el tret de sortida als primers jocs paralímpics del país. Més de 300 persones hi van participar.
“Els jocs paralímpics d’Idlib van suposar un abans i un després”, recorda amb orgull l’Odai Al-Othman, de 27 anys, un dels impulsors de l’esdeveniment i també participant en la categoria de futbol, una de les quinze disciplines dels jocs.
“Els Jocs Paralímpics d’Idlib han suposat un bri d’aire per a les persones amb discapacitat davant de les dificultats que tenim en el nostre dia a dia”, considera l’Odai Al-Othman
Desplaçat des de l’inici de la guerra en diverses ocasions, en un dels múltiples atacs als quals va sobreviure va perdre una cama quan era adolescent. Ara, els Jocs Paralímpics d’Idlib han suposat “un bri d’aire per a les persones amb discapacitat”, reconeix, “davant de les dificultats que tenim en el nostre dia a dia”.
“Des de l’amputació he hagut de fer front a tota mena de reptes, sobretot pel que fa a moure’m”, detalla. Tot i que el principal repte és laboral: “Tinc molt bones notes de la universitat, però no trobo feina enlloc”.
Estava previst que durant deu dies l’estadi d’Idlib s’omplís d’una quinzena de competicions de karate, tenis taula, llançament de javelina, natació, futbol, voleibol o escacs. Però un parell de dies després de la inauguració, el grup islamista Hayat Tahrir al-Sham (HTS) -que aleshores ja governava a la regió i ara està al govern provisional del país- va cancel·lar l’esdeveniment perquè considerava que la salutació amb la torxa olímpica era “un símbol pagà” i això estava “en contra de la cultura, els costums i la tradició de la fe islàmica”.
Tot i la brevetat de l’esdeveniment, “sempre venia gent a veure els entrenaments i les competicions, i això va empoderar els participants,”, remarca Ibrahim Sermini, coorganitzador dels jocs amb l’ONG Violet, que defineix els esportistes com a “herois”. Des de l’entitat recorden que l’objectiu era potenciar l’esportivitat i la solidaritat. Ara, diuen, “després de la guerra hi ha molts reptes al davant, però nosaltres volem parlar de solucions”.
Un parell de dies després de la inauguració de les olimpíades paralímpiques, el grup islamista Hayat Tahrir al-Sham (HTS) -que aleshores ja governava a la regió i ara està al govern del país- va cancel·lar l’esdeveniment perquè considerava que la salutació amb la torxa olímpica era “un símbol pagà”
Si bé molts llocs segueixen sense estar adaptats i les limitacions materials són evidents, sí que, segons Al-Othman, hi ha hagut un canvi de percepció social després dels jocs. “Abans ens miraven més pel carrer i això feia que ens quedéssim més tancats a casa, però això ha canviat ara”, diu. Per això, i per no fer passos enrere i continuar potenciant la participació i la visibilitat, l’Odai Al-Othman ha fundat una de les primeres organitzacions per a la reivindicació dels drets de les persones amb discapacitat i que també els ofereix suport psicològic. A la vegada, de manera voluntària, fa d’entrenador de diferents esports per a menors amb discapacitat. Per ell, és clau que les activitats siguin organitzades per gent amb discapacitat, ja que per l’experiència que aporten, poden ser un referent pels infants.
“Som el 30% de la població, fins ara hem estat marginalitzats a la societat, però no volem estar més tancats a casa, volem integració i inclusió”, conclou.
