Fa 300.0000 anys, uns simis sense pèl van sortir d’Àfrica i d’aleshores ençà que no han parat de superar fronteres. Primer, terrestres, més tard marítimes. Recentment, fins i tot, han mullat els dits en la platja còsmica del sistema solar. Som una espècie curiosa de mena, i sense curiositat no hauríem arribat lluny. La nostra intel·ligència és resultat directe d’una evolució que afavoreix per sobre de tot la supervivència, no l’exactitud del nostre coneixement.
Això implica que la curiositat, per si sola, no és suficient per conèixer. Cap humà en la història ha estat o és tan intel·ligent per a ser capaç d’entendre la natura i els seus profunds i bellíssims mecanismes simplement pensant i sentint. El misteri ens crida, però el mateix cervell que ha crescut per imaginar eines i solucions, poesia i prosa, equacions i espais multidimensionals, també inventa miratges convincents.
La imaginació pot dur-nos a llocs que mai han existit, però sense ella no anem enlloc. És el motor de les preguntes que ens fem, però, com la curiositat, tota sola no és suficient. Dirigir-la amb escepticisme sa és imprescindible, si el que de debò volem és apropar-nos tant com puguem al funcionament real del món. Per això vam forjar una tecnologia humil i poderosa: el mètode científic. No és una fe ni una jerarquia, és un pacte amb la realitat. Formular hipòtesis, posar-les a prova, acceptar l’error i corregir-lo. Una màquina d’aprendre que funciona millor com més persones hi connectem, especialment si discrepen amb proves de qualitat. És un producte magnífic de la nostra imaginació, un triomf de l’enginy humà.
Sense el timó de l’escepticisme, la imaginació es transforma fàcilment en superstició útil al poder. Les metàfores es fan dogma, els relats esdevenen explicacions irrefutables i la dissidència passa a ser sacrilegi. Així s’han legitimat oracles que beneïen guerres, astrologies d’estat que decidien successions i rituals de puresa que convertien els cossos (de les dones) en territoris a controlar: què poden aprendre, on poden parlar, com han de vestir, quan poden estimar. Sense criteris clars i definits, el mantell de l’evidència desapareix i l’arbitrarietat prospera. L’escepticisme no és cinisme, ans al contrari. És una forma de no enganyar-nos a nosaltres mateixos. És una política d’acció que democratitza la recerca de la veritat. No cal creure el rei, el sacerdot o el coach, perquè podem comprovar. És el que impedeix que la brillantor exquisida de la imaginació sigui aprofitada per manar sense rèplica, el que evita que decideixi qui administra avui el llenguatge de buides abstraccions (gurús, influencers o lideratges carismàtics) i el que obre espai perquè el coneixement alliberi, en lloc de domesticar.
L’auge de l’extrema dreta és el resultat d’una població pitjor formada, més supersticiosa i amb pitjors condicions materials de vida
Fa molt temps que vam encetar així l’exploració del món natural i, des del principi, la discussió entre el que percebem i el que és real ha estat part del misteri. L’astronomia i l’astrologia van néixer com a germanes quan sèiem al voltant del foc i miràvem meravellats els cels, però, amb el temps, només una va ser capaç de demostrar validesa, predicció i utilitat més enllà del pensament desideratiu. El poder, a més, sempre ha fet ús dels espais entre aquest estira-i-arronsa, com quan ha imposat que el prestigi o l’estatus, merescuts o no, pesin més que la prova, i el coneixement es reparteixi segons jerarquies i no segons evidències.
Així, Rosalind Franklin va aportar difraccions decisives per desxifrar l’ADN, però el relat públic va amagar-la en favor de tres homes del seu departament. Jocelyn Bell Burnell va detectar els primers púlsars, però el reconeixement va pujar l’escala jeràrquica i va ignorar-la. Alice Ball va desenvolupar el primer tractament eficaç contra la lepra i el seu nom va desaparèixer del crèdit (sí, també se’l van endur homes). Aquestes no són anècdotes. Mostren com, sense mètode i transparència, els biaixos socials converteixen el coneixement en una nova superstició d’autoritat. El mètode científic, amb protocols oberts, revisió crítica i replicació, no només descobreix el món, també corregeix qui és escoltat. És una tecnologia d’equitat.
Existeixen exemples més específics de ciència aplicada arreu del món, des de l’argumentació formal i el control d’errors de la matemàtica Sutayta al-Mahamali (Bagdad, segle X), fins a l’experimentació química amb la figura de Tapputi-Belatekallim (Babilònia, al voltant del 1200 aC), passant per la selecció de varietats, proves en parcel·les i microclimes i transmissió intergeneracional als Andes que representen una experimentació lenta, però constant. La ciència ha estat sempre, no només lligada a la nostra capacitat d’imaginar i emocionar-nos, sinó també a la constant millora de les condicions materials de les nostres vides. El mètode, molt abans que Europa el reclamés, ja formava part de les nostres cultures, de la nostra visió del món i de la nostra manera resoldre els seus misteris.
I quan renunciem al seu criteri, el llenguatge es fa boira útil al poder. La superstició imbuïda en paraules com “energia” o “vibració” s’empra com si descrivís mecanismes, però no defineix res que puguem mesurar ni refutar. S’hi afegeixen fal·làcies conegudes: confondre correlació amb causalitat, validar tesis perquè “funcionen” en un relat motivador o blindar el discurs amb exotismes. Un enunciat que no pot fallar en cap prova no explica res, és impermeable a l’aprenentatge. Aleshores no cuidem ni ens interessem pel misteri, només evitem la crítica. I un misteri que no pot ser criticat es torna eina de domini i obre mercat als que administren el llenguatge del pensament màgic. Per evitar-ho, la mateixa imaginació que ens ha portat fins aquí ha de caminar del bracet de definicions clares, criteris de falsació i de proves compartides; només així podem integrar rituals que ens uneixen sense convertir-los en dogma i encarar, a continuació, camins amb l’evidència que sí que milloren el benestar. El camí és clar: definicions operatives, prediccions específiques i resultats compartits.
Podem valorar la comunitat, les cures i l’empatia sense atribuir-los mecanismes inexistents. Fet i fet, hi ha camins basats en l’evidència per cultivar benestar i vincles (psicoeducació, grups de suport, meditació secular supervisada, exercici, arts comunitàries) que no requereixen invencions abstractes. La ciència no és l’antagonista del misteri; és l’espelma que ens permet veure’l millor, aprofundir-hi i descobrir-hi més misteris que el contenen. Si posem la curiositat al centre, podem gaudir del valor cultural de molts rituals i, alhora, separar el que és significat del que és fet. Aquesta distinció, senzilla, però exigent, és la millor aliada d’una política que vol transformar el món real i no només salpebrar-lo amb paraules boniques, especialment en temps de creixement d’ideologies que creiem vençudes i superades.
Perquè l’auge de l’extrema dreta és precisament el resultat d’una població menys (i pitjor) formada i més supersticiosa, amb pitjors condicions materials de vida, i una creixent desigualtat econòmica que, incontrolablement, fa els rics més rics. El que necessitem per superar-lo és, precisament, una població on els fruits de la recerca sistemàtica de coneixement estiguin a l’abast de tothom, una població capaç i preparada per refutar intel·lectualment discursos buits i mentiders, vinguin del misticisme o de l’extrema dreta. Una població formada en un món complex i canviant, on la tecnologia, ens agradi o no, és cada cop més important, però on el seu control és en mans d’unes quantes companyies de Silicon Valley interessades a alimentar el polze que s’arrossega, no l’esperit crític.
Sigui com sigui, la pròxima frontera que la nostra espècie superi necessitarà empatia, associació i comunitat, però també coneixement real, falsable i concret. I si aquests són, efectivament, els ingredients per a un futur millor, potser estem d’enhorabona perquè, al cap i a la fi, som simplement simis sense pèl que fan ciència. És la nostra naturalesa.
