Com a premissa, la història entesa en forma de successió cíclica i recurrent de fets diversos. Com a tesi central, la connexió entre l’ecosistema de qualsevol macrofestival de música i la història que discorre entre els capítols 7 i 12 del llibre de l’Èxode de l’Antic Testament. Aquella primera part bíblica en què es narren les plagues d’Egipte com un càstig diví per la negativa del faraó d’alliberar el poble hebreu. En els grans esdeveniments musicals i, segurament, seguint un ordre diferent del de les sagrades escriptures, es reprodueixen fidelment totes les plagues que un Déu furibund va llençar sobre la Terra allà pel segle XIII aC: la massiva invasió d’éssers vius, la conversió de l’aigua en un element insalubre i, finalment, l’arribada de les tenebres.
És el tòrrid juliol mediterrani i Benicàssim (la Plana Alta) supura nord-europeus rostits per la solana del recinte destinat als festivals. Digues-li FIB o digues-li Rototom: el poble, amb uns 20.000 residents a l’hivern i 60.000 a l’estiu, acull desenes de milers de joves atretes per la paella-and-alcohol-experience i a centenars de milers de no tan joves que aposten de manera contundent per l’autoengany. I aquí, la magnitud de la primera tragèdia, perquè dir desenes de milers no és, en cap cas, una exageració. Segons les informacions publicitades per l’organització dels esdeveniments, l’any 2022 el Rototom “del reencuentro” –així es va voler anomenar en aquesta edició postcovid– va reunir 210.000 persones, i el FIB va batre rècords amb 180.000 assistents.
Cada estiu es repeteix la irrupció de la incontrolable plaga humana en aquest municipi que sembla que la resta de l’any es dedicara a dormitar. Com les molestes llagostes arramblant cada espai públic i privat de l’Egipte previ a la nostra era, el públic dels festivals és omnipresent al poble de Benicàssim, a les platges i a cada punt proper a l’esplanada del recinte de concerts. La condició de massiu i l’estètica de blanquet en mode lúdic, de fet, forma part de la idiosincràsia del festival. Ser-hi, i ser-hi en conseqüència, ja és una personalitat en si. Els xics desfilaran sense samarreta i les xiques lluiran quantitats ingents de purpurina enganxada a la pell. Terrum en pols que s’aixeca amb el pas de cada espècie invasora, olor de foodtruck, converses alienes en francés, anglés i alemany i, ah, clar!, que veníem per això: l’enèsim concert de The Killers en el secà del sud d’Europa.
Vaig viure el meu primer The Killers amb un company que es girava d’esquena a l’escenari cada vegada que sonava un tema de l’inenarrable àlbum Age & Day (2008). També insultava Brandon Flowers, el cantant mormó de la banda, dient-li venut, i moltes altres coses. Però com que el FIB ja vindria a ser un poc aquesta orgia de gent desmanegada respirant èxtasi, ningú va veure res estrany en el seu comportament. Uns anys després, el 2018, viuria el meu segon The Killers, també a Benicàssim. En aquella ocasió, palplantada davant de l’escenari central. I en lloc d’un company emprenyat amb la banda el que m’acompanyava era la certesa que a escassos metres de la nostra presència llagostera hi havia el nou i flamant president del govern espanyol, Pedro Sánchez, qui havia decidit propiciar la seua primera crisi reputacional com a mandatari utilitzant el Falcon per anar-se’n de farra a la Plana.
L’any 2022, el Rototom va reunir 210.000 persones i el FIB va batre rècords amb 180.000 assistents a Benicàssim, on a l’hivern hi ha 20.000 residents
Anem ara amb l’altra de les plagues bíbliques replicades en els macrofestivals, la de la conversió de l’aigua. L’Antic Testament la situa com la primera de totes les malediccions que es van produir al delta del Nil i narra com un bon dia tots els recursos hídrics de la població van passar a brollar amb l’aparença de la sang. En el Mediterrani valencià, però, hi trobem situacions més pintoresques. En el festival que se celebra cada agost a Borriana, l’Arenal Sound, l’aigua –així com tot element líquid present en l’ecosistema– es converteix en excreció humana i fa que l’entorn sencer olore indubtablement a pixum. De fet, en aquesta part de la Plana Baixa, el festival es coneix en argot popular de la zona com l’Orinal Sound. La nostra aportació èpica en aquesta cita musical va ser l’estiu de l’any 2013, quan l’amiga que m’acompanyava es va encarar amb un treballador de seguretat per alguna controvèrsia relacionada amb l’ús del valencià. Fins i tot la premsa i Compromís es van fer ressò del cas.
Però, sens dubte, el millor càstig diví relacionat amb l’aigua va transcórrer durant la primavera del 2007, durant l’estrafolari experiment de voler traslladar, per part de l’empresa promotora, el Viña Rock des de Villarrobledo a Benicàssim. En l’imaginari del sector canalleta castellonenc aplegat a la festa de l’època va quedar el record del diluvi universal que es va viure durant el dissabte i que va convertir l’esplanada dels concerts en un riu navegable i les tendes de campanya en Tous 1982. Llavors, quan encara hi havia punkis que s’aixecaven la cresta amb sabó Lagarto, veies els regalims escumosos cara avall i les plegaries que havien d’haver sigut per la supervivència col·lectiva només van arribar a demanar al cel que ens guardara la poca dignitat que conservàvem a aquelles alçades.
És clar que després de qualsevol d’aquestes vivències apareixen les tenebres. La inhabitabilitat de Benicàssim n’és la primera de totes. Durant els dies més convulsos les rèpliques arriben fins i tot a Castelló amb embussos a prop de l’N-340 o en les proximitats del Grau, el districte marítim de la ciutat. Com una revolta de riu que t’arrossega en contra de la teua voluntat, la vida costanera lligada als festivals et determina el dia a dia tant si formes part del públic com si no. Voler fer-te un arrosset a la mar, voler passar un dia a la platja, fer un volt per uns passejos que a l’hivern són una meravella: res és practicable per als locals durant l’estiu perquè l’espai públic i privat s’ha venut a dos-cents mil turistes de borratxera.
“Aporten riquesa”, se’ns diu. I potser hi ha part de raó en això. Jo, almenys, no conec ningú de Castelló que s’haja hagut de comprar mai una tenda de campanya, perquè totes les hem furtades dels càmpings dels festivals quan les integrants de la plaga les abandonen, en tant que no els ix a compte facturar-les en el vol de tornada. Així és que mireu si hem pogut acumular patrimoni, en tots aquests anys.
