L’amnistia contribueix a desactivar el conflicte perquè amaga la repressió patida sota l’estora. Durà l’alegria a algunes cases, però arriba molt tard per a milers de persones a qui la maquinària judicial ja ha trinxat la vida: perquè els ha arxivat les denúncies pels abusos soferts, o perquè hi ha respost imposant condemnes mínimes o, fins i tot sonores absolucions, després d’anys de patir per l’amenaça dels muntatges policials i les peticions de presó exagerades. La llei d’amnistia serà beneficiosa per a alguns, però no evitarà ser injusta si exclou de la llista alguns delictes, els procediments resultants de mobilitzacions al País Valencià o a les Illes, els de protestes no 100 % independentistes; o perquè el seu àmbit d’aplicació s’esgotarà algun dia –potser el 17 d’agost d’enguany, segons la proposta de Sumar.
I l’Estat, a part de disculpar abusos i fer-se perdonar a Europa les causes del Tribunal de Drets Humans, desactivarà la seva maquinària repressiva? Els sectors espanyols més fervents de l’amnistia, els de Sumar, no han complert ni la promesa estrella d’eliminar la llei mordassa. Així estem. L’endemà d’aprovar-se l’amnistia, si gosem sortir al carrer, correrem el risc de no poder-nos-hi acollir fins que es faci una altra llei similar, i això passarà quan s’hagi de tornar a negociar una investidura.
Quin missatge llancem a les persones represaliades? Desarmem l’Estat dels seus mecanismes de repressió i de guerra bruta? Avancem en la superació de la por a la repressió? Encarem amb conscienciació militant i múscul antirepressiu la repressió que vindrà quan la mobilització independentista reprengui el bon camí? O continuem alimentant l’independentisme de l’unicorn que creu que als despatxos dels polítics s’arreglarà, tot i que no caldrà llençar ni un paper a terra?
Se’ns diu que amb l’amnistia arriba el reconeixement del dret d’autodeterminació. També ens ho deien amb els indults. O abans, amb la taula de diàleg. Observant la reacció de la caverna espanyola contra aquestes mesures ens ho podíem arribar a creure. Però no. Mai va ser així i tampoc ho serà ara. El camí de l’autodeterminació requereix quelcom més que una amnistia. Per si sola, l’amnistia no constitueix el reconeixement de cap dret.
Poc ens hauria d’importar el que digui l’enemic, el PSOE, que des de fa sis anys afirma que tot el que fa és per pacificar Catalunya. Però, quan amb els nostres fets els donem la raó, fotut; perquè fins i tot els nostres se’ls acaben per creure. És l’espiral del desànim, que ens aparta dels carrers, malgrat tenir més motius que mai per seguir declarant-nos independentistes.
Se’ns diran excel·lències i miracles de l’amnistia per justificar el fet d’haver negligit l’oportunitat històrica de bloquejar la formació del govern de l’Estat. Potser fins i tot se’ns dirà que hem de creure cegament en la jugada mestra d’un retornat Carles Puigdemont. Nosaltres, de moment, continuem constatant que ens allunyem de la tasca de preparar el carrer per resistir i superar els nous embats repressius. Creiem que la lluita és l’únic camí i ho diem alt i clar. Encara que insistir en aquesta idea ens faci perdre simpaties. Aprofitarem l’amnistia que ens imposen, però que no ens enganyin. La maquinària repressiva està intacta i l’Estat, quan vulgui, ho tornarà a fer. Hi estarem preparades?
