Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’estratègia d’Agbar per blindar el control de l’aigua a Catalunya

La filial espanyola de Suez té el negoci del servei d’aigua a la majoria de municipis catalans i a la vegada manté una bona relació amb el sector econòmic, polític i amb l’alta judicatura espanyola. Els últims anys, l'empresa s’ha vist immersa en diverses causes judicials, en qualitat d'investigada

/ Victor Serri

Vuit anys. Aquest és el temps que va passar Agbar als tribunals pendent de si la judicatura donava llum verda, o no, a la concessió per la gestió de l’aigua a 23 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que havia obtingut sense concurs públic i que ostentarà almenys fins al 2047. Entremig, diversos girs de guió i l’esclat de casos de corrupció que il·lustraven les dinàmiques internes d’un sector influent i amb bones connexions amb l’àmbit polític i judicial. El capítol es tancava el 20 de novembre de 2019, quan el Tribunal Suprem rubricava una sentència que avalava el procés de creació de l’empresa mixta, Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua -propietat 70% de Suez-Agbar, 15% de l’AMB i 15% de Criteria- i que s’havia creat el 2011.

Paral·lelament, el 9 de desembre del mateix any, el municipi de Terrassa, la tercera ciutat més gran de Catalunya pel que fa al nombre d’habitants -220.556, segons les últimes dades disponibles de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)-, commemorava un any de la remunicipalització del servei de l’aigua i de la creació de l’empresa pública Taigua. Són les dues cares de la realitat del sector a les localitats catalanes.


La batalla per decantar la balança

Segons dades de l’any 2018 de la plataforma Aigua és Vida, agrupades al Mapa de l’Aigua, més de la meitat dels municipis de la geografia catalana gestionen el servei de l’aigua de manera pública. Dels 947 municipis, en 506 els recursos hídrics estan en mans públiques mentre que la resta es troben o bé gestionats per una empresa privada (394) o per una societat de capital mixt, és a dir público-privada (45). Tot i això, el que podria semblar un repartiment igualitari del sector no és real, ja que únicament un 16% de la població catalana, al voltant d’1,23 milions d’habitants, té accés a l’aigua a casa a través d’una empresa pública.

En els últims anys, diversos municipis han finalitzat el seu contracte de concessió del servei i han optat per iniciar el procés de remunicipalització. Malgrat tot, el canvi de tendència implica la confrontació directa amb un seguit d’empreses transnacionals que mouen milers de milions any rere any i per les quals l’afany de lucre és prioritari siguin quines siguin les conseqüències. Només a tall d’exemple, l’any 2018 el sector de l’aigua va generar, segons dades l’Observatorio Sectorial DBK, un volum de negoci al voltant dels 3.745 milions d’euros a tot l’Estat espanyol, una xifra que pot justificar les batalles internes que sovint inicien les companyies per guanyar terreny.

A Catalunya, Agbar té la concessió del 70% dels grans municipis, sigui amb titularitat única o participant d’empreses mixtes. A més de ser majoritària en la mixta que subministra l’aigua als 23 municipis de l’AMB, la seva filial Sorea té l’aigua a Sant Cugat, Rubí, Granollers i Mollet

A Catalunya, però, el sector de l’aigua té un nom propi que està a molta distància de la resta. Si bé les tres grans multinacionals que copen la majoria de concessions en l’àmbit espanyol són Aqualia -filial de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), una empresa històricament lligada a les germanes Koplowitz i des de fa quatre anys en mans del multimilionari mexicà Carlos Slim-, Acciona -una de les grans empreses del parquet borsari espanyol, l’Ibex-35- i Aigües de Barcelona (Agbar) -actualment part de la filial espanyola de la multinacional francesa Suez amb Àngel Simón a la presidència i valorada al voltant dels 3.000 milions d’euros-, a la geografia catalana no estan repartides de manera equitativa. Agbar té la concessió del 70% dels grans municipis, sigui amb titularitat única o participant d’empreses mixtes. D’aquesta manera, a més de ser majoritària en la mixta que subministra l’aigua als 23 municipis de l’AMB, la seva filial Sorea té l’aigua a Sant Cugat, Rubí, Granollers i Mollet. Igualment té una participació majoritària a la Companyia d’Aigües de Sabadell i a Aigües de Rigat, que abasteix Igualada i altres poblacions veïnes. Pel que fa a altres empreses i consorcis de què també participa, destaquen l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa), Girona SA -que controla l’empresa Agissa- i Mina Pública de Terrassa, que recentment ha donat pas a la pública TAigua en la gestió del servei.

La societat Aqualia, al mateix temps gestiona la concessió hídrica a la ciutat de Lleida i participa, juntament amb Agbar, de Girona SA que és part a la mixta Agissa i abasteix les poblacions de Girona, Sarrià de Ter i Salt. La filial propietat d’Slim és alhora competidora directa d’Agbar i de fet va ser una de les companyies que va recórrer el recurs de cassació presentat per la transnacional catalana al Suprem, que finalment dictaminaria a favor seu.


Una sentència controvertida

La sentència del Tribunal Suprem va suposar un cop baix per a les aspiracions a remunicipalitzar el servei dels moviments socials i del consistori de Barcelona. L’any 2016, el magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Eduardo Paricio Rayo, feia pública una sentència que anul·lava l’empresa mixta d’Agbar a l’Àrea Metropolitana, al·legant l’existència de “vicis en el procés de contractació”. La decisió de concedir el servei va ser a dit de membres de l’AMB de CiU i el PSC, que, segons la sentència, realment actuava “com a concessionari tàcit del servei d’abastament d’aigua” tot i no comptar amb el “títol concessional”. Malgrat tot, Agbar va recórrer la decisió al Tribunal Suprem, que finalment, li va donar la raó.

El Suprem també remarca que ni l’Estat, “va actuar extracompetencialment atorgant una concessió provisòria, tàcita o en precari”, ni el contingut “es va veure afectada per la incidència que sobre la mateixa puguin haver tingut les successives modificacions legislatives”

La sentència del Suprem considera que és necessària la diferenciació entre competències municipals i municipalització de la concessió, a més d’afirmar que el canvi de mans d’una concessió no és automàtic. El text també apunta que “van existir diversos intents de municipalitzar, o supramunicipalizar, el servei, que no es van arribar a consumar: el 1966 per l’Ajuntament de Barcelona i el 1982 per la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) [període durant el qual l’actual president d’Agbar, Àngel Simón va ocupar diversos càrrecs en l’organisme] que va donar lloc de l’actual AMB”, de manera que un nou intent també podria no ser exitós. La Sala Tercera del Suprem també remarca que ni l’Estat, “va actuar extracompetencialment atorgant una concessió provisòria, tàcita o en precari”, el 1953, ni el contingut de la “plena concessió, per un període de 99 anys, es va veure afectada per la incidència que sobre la mateixa puguin haver tingut les successives modificacions legislatives, bé matèria d’aigües, bé en matèria de gestió de serveis públics per les entitats locals”. És a dir, resol que en aquell moment l’Estat va actuar correctament.

La portaveu d’Aigua és Vida, Míriam Planas, es mostra contrària a la posició del text judicial i considera que “la sentència del Suprem assegura el contracte d’Aigües de Barcelona i de la Caixa a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, al mateix temps que els interessos d’aquestes empreses”. Tot i que reconèixer que l’Alt Tribunal ja havia pres decisions similars, com ara “assegurar el negoci als bancs”, es mostra “molt sorpresa” pels fonaments jurídics de la sentència. Per altra banda, sobre la concessió remarca “no és suficient”, perquè amb la captació d’aigua del riu Llobregat, ara mateix, no s’arriba a abastir ni la ciutat de Barcelona i, per aquest motiu, s’han hagut de fer diverses ampliacions. Planas, tot i la rotunditat de la sentència del Suprem llança un dard a les administracions públiques etzibant que “qui té capacitat per canviar això demà mateix, si vol, és el ple de l’AMB”. Això no obstant admet que la situació actual “als polítics ja els hi va bé”.


Les bones relacions amb la sociovergència

Els llaços que uneixen la gran transnacional amb partits històrics de govern com el PSC i CiU són múltiples. De fet, el mateix president de la companyia, Àngel Simón, va ser gerent de l’AMB entre 1989 i 1995, nomenat pel PSC. Més recentment, l’any 2018, va ser guardonat amb la Clau de Barcelona del Club d’Amics de la Clau de Barcelona. La transcendència del premi podria considerar-se menor, però en aquest homenatge hi van assistir els exalcaldes de la ciutat de Barcelona Jordi Hereu (PSC), Xavier Trias (CiU) i Ernest Maragall en representació del seu germà Pasqual Maragall (PSC). Tots tres van succeir-se en el govern de la ciutat comtal des d’inicis de la dècada dels vuitanta fins al 2015.

De dreta a esquerra, Xavier Trias, Àngel Simón -president d’Agbar-, i Jordi Hereu i l’expresident de Foment del Treball Nacional Joaquim Gay de Montellà, en l’entrega del premi Clau de Barcelona |Arxiu

 

Precisament, a l’acte Simón va aprofitar per fer bandera del “compromís social” de l’empresa i va afirmar que “Agbar mai ha tallat l’aigua a ningú que no la pugui pagar”. Aquestes declaracions contradeien les dades publicades per la plataforma Aigua és Vida, que revelen que entre 2008 i 2015 s’havien produït al voltant de 75.000 talls de subministrament als municipis de l’AMB. Durant aquest mateix període, va ser quan es va posar en marxa l’empresa mixta que actualment té la concessió del servei. El 2013 l’AMB estava governada pel PSC i CiU, i va ser aquest tàndem el que va donar llum verda a un model hídric mixt sota el paraigua d’Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, que factura al voltant 400 milions d’euros cada any.

Les xifres també van acabar-se materialitzant gràcies a la complicitat del govern de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona. El consistori va donar suport a la creació de l’estructura de capital mixt malgrat que un alt càrrec de l’àrea consistorial de Medi Ambient va redactar informes alertant de diverses possibles conseqüències. A finals de setembre de 2012, segons informació publicada a Crític, el govern convergent va rebre tres documents que alertaven sobre les deficiències de la proposta que s’aprovaria pocs dies després: aspectes “insuficientment justificats o que poden ser causa de problemes posteriors”, un procés de creació de la societat d’economia mixta poc transparent i un seguit de mesures que comportarien l’encariment de la factura.

Tot i aquestes dades, la qüestió de més pes que il·lustra la bona relació històrica entre Agbar i els governs de l’Ajuntament de Barcelona és el buit legal que durant dècades va unir l’administració local amb la transnacional del sector de l’aigua. Una sentència del 2010 afirmava que “no hi ha contracte de concessió” i destapava una relació que havia començat fa prop de 140 anys i que amb el temps no s’havia adaptat a les noves normatives i marcs legals ni tampoc havia tingut en compte el creixement i les noves necessitats de la població de l’AMB. La portaveu d’Aigua és Vida defineix la situació com un “servei públic en règim de monopoli” i reitera el consentiment dels diferents governs municipals i de l’AMB a l’hora de permetre-ho. Planas explica que “el cas de Barcelona mostra com quan els beneficis d’una empresa privada estan en perill, s’activen certs mecanismes que li permeten mantenir el seu statu quo enfront de l’interès ciutadà que pot ser totalment diferent”.


Esquitxats per la corrupció

Més enllà de l’arena política, en els últims anys Agbar també s’ha vist immersa en qualitat d’investigada en diverses causes judicials. En el marc del cas 3%, per exemple, la Fiscalia Anticorrupció està investigant cinc filials del grup Agbar: Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua, per haver finançat presumptament la fundació CatDem amb 885.000 euros entre els anys 2008 i 2012. Del capital abonat, 715.000 euros provenien de Sorea i Aquagest i els altres 140.000 euros de les altres tres filials. Així mateix, Agbar és, segons es desprèn de la investigació judicial, la companyia que va aportar una suma més elevada de diners al presumpte finançament irregular de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), l’actual Partit Demòcrata (PDECat). Tot i això, no es tractaria de l’únic gegant de l’aigua que va finançar la causa, ja que Acciona també hauria efectuat dues donacions de 30.000 euros cada una durant l’any 2011.

En el marc del cas 3%, per exemple, la Fiscalia Anticorrupció està investigant cinc filials del grup Agbar: Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua, per haver finançat presumptament la fundació CatDem amb 885.000 euros entre els anys 2008 i 2012

La més rellevant, però, s’emmarca en el cas Pokémon, instruït per la magistrada Pilar de Lara, qui en les seves interlocutòries ha arribat a qualificar la filial espanyola de Suez de “vertadera associació il·lícita”. La companyia ha canviat la seva denominació: d’Agbar per a totes les seves estructures a Aquadom, i a fer ús d’un nom diferent per a cada Comunitat Autònoma, un moviment que la companyia va justificar al·legant la voluntat de buscar “la proximitat i l’apropament al territori” i que no vincula amb la investigació judicial. En el cas de Catalunya, la companyia anomena Sorea a la seva filial. De Lara ha estat un dels noms propis de la judicatura que ha declarat batalla al sector privat de l’aigua i, en concret, ha treballat per posar llum als negocis i a les pràctiques d’Agbar al territori espanyol i també fora de les seves fronteres.

Malgrat tot, la tasca de la jutgessa De Lara ha tingut conseqüències i han suposat per ella una sanció del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) de set mesos i un dia sense sou i feina després que l’alta cúpula judicial al·legués “retards injustificats” i “desatenció” als casos que estava instruint al Jutjat d’Instrucció número 1 de Lugo. Pilar De Lara va obrir el 2011 la causa del cas que posteriorment es coneixeria com a Pokémon per tal d’investigar la presumpta corrupció en alguns consistoris gallecs governats pel PP i pel PSOE. La macrocausa de nou peces, que encara segueix oberta en diversos jutjats d’instrucció després que la magistrada perdés també el seu destí a causa de la sanció del CGPJ, també involucra altres territoris de l’Estat i la filial d’Agbar Aquagest. Per aquest motiu, fonts consultades per aquest mitjà descarten els retards de diversos anys després de la inhibició de la jutgessa en favor d’altres tribunals i afirmen que la qüestió central estaria relacionada amb el fet de posar en dubte empreses -com Agbar- i personalitats reconegudes que tenen una bona relació amb el CGPJ. La Directa s’ha posat en contacte amb Aigües de Barcelona per recollir la seva versió dels fets i en el moment de la publicació no havia obtingut cap resposta.


Bona sintonia i convenis entre Agbar i el CGPJ

La concessió de l’aigua dels municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a Agbar va suposar també un altre procés als tribunals que es va tancar ara fa pocs mesos. Pel camí, l’empresa va generar les condicions idònies per a propiciar una guerra oberta contra el consistori barceloní d’Ada Colau. Tot plegat, amb un element comú: la falta de transparència i el rebuig a la participació ciutadana. Un temps després que el TSJC anul·lés la creació de l’empresa mixta, el consistori tenia prevista la celebració d’una multiconsulta que havia de servir perquè la ciutadania debatés una àmplia varietat de qüestions, entre les quals hi havia la possibilitat de remunicipalitzar la gestió del servei de l’aigua.

La pregunta -d’un procés participatiu que no seria vinculant- va suposar la posada en marxa dels mecanismes jurídics de la multinacional per frenar el procés de consulta, que es va traduir en recursos judicials per part d’Agbar, de la Subdelegació del Govern espanyol a Catalunya i de la Cambra de Concessionaris i Empreses Vinculades al Sector Públic (CCIES) -que tenia de vicepresident l’aleshores director general d’Agbar, Alberto Martínez. La denúncia de la filial espanyola de Suez al·legava que el consistori no tenia les competències necessàries, que la fórmula de la pregunta no era “clara” i també que es tractaria d’una “consulta il·legal”. La consulta finalment no es va celebrar, després que la majoria del plenari s’hi oposés i que el TSJC declarés nul el reglament de participació ciutadana de l’Ajuntament al considerar vàlid el recurs interposat per Abogados Catalanes por la Constitución, en què s’assenyalava que la normativa entrava en contradicció amb les lleis d’àmbit estatal.

Agbar va signar a finals de 2011 un conveni amb el CGPJ en matèria de formació i amb l’objectiu d’“ampliar el coneixement dels jutges en matèria mediambiental i per tal de crear un fòrum estable sobre Dret d’Aigües”

A finals de 2019, Públic publicava que un dels sis magistrats de la Sala del Tribunal Suprem (TS) que s’havia mostrat favorable a la concessió de l’aigua a Agbar, César Tolosa, havia pronunciat una ponència l’any 2015 en el marc d’un cicle organitzat per la Fundació Agbar. L’eix principal era la “Formació en Dret d’Aigües” i Tolosa va fer la seva exposició, juntament amb l’aleshores lletrat del Parlament Antoni Bayona, sobre la “Transparència i accés a la informació”. L’inici d’aquests cicles es remuntava a tres anys abans, el 2012, després que Agbar signés a finals de 2011 un conveni amb el CGPJ en matèria de formació i amb l’objectiu d’“ampliar el coneixement dels jutges en matèria mediambiental i per tal de crear un fòrum estable sobre Dret d’Aigües”. Alhora el conveni tenia la voluntat de “contribuir al desenvolupament de la doctrina jurídica en un tema que afecta tots els àmbits de la vida personal i social”.

El conveni va estar vigent fins a finals del 2015 i durant quatre edicions van reunir anualment magistrats vinguts de tribunals de tota la geografia espanyola i lletrats de les administracions públiques del país sota l’auspici d’Agbar. Malgrat tot, segons explicava la Revista Atlántica XXII, en el conveni no quedava recollit el nom dels participants ni tampoc el pressupost anual per a la celebració de l’esdeveniment. La companyia, però, sí que esmentava “aportacions” vinculades amb els “costos relatius als docents, allotjament dels participants, esmorzars i sopars de feina” i també feia referència a “una estada a l’empresa Aigües de Barcelona” durant l’última edició.

Concentració contra Agbar, a la seva seu de Barcelona |Victor Serri

 

L’extinció del conveni va arribar després que un grup d’advocats demanés per carta al CGPJ trencar les relacions amb l’empresa al “contravenir el principi de la Llei d’Incompatibilitats pel qual cap funcionari pot incórrer en activitats que posin en perill la seva aparença d’imparcialitat”. Fonts del col·lectiu expliquen que algunes de les “pràctiques habituals” d’Agbar “busquen perseguir funcionaris honestos”, així com “corrompre funcionaris” a fi de “posar-los al seu servei”. La Directa ha intentat posar-se en contacte amb la filial espanyola de Suez per incorporar la seva versió dels fets però no ha obtingut cap resposta.


Girona, sota la lupa d’Anticorrupció

En els darrers anys, diversos municipis han vist com la concessió que lligava la localitat amb les grans empreses del sector hídric s’acabava. L’escenari obre la possibilitat a un període d’impàs en què cada govern municipal pot decidir o bé renovar la concessió amb l’empresa o agafar les regnes de la gestió de l’aigua municipalitzant el servei. Això no obstant, no es tracta d’un camí simple. És el cas de Girona, Salt i Sarrià de Ter que estan controlades pel consorci mixt Agissa -participat pels ajuntaments i l’empresa Girona S.A, que està en mans d’Agbar i Aqualia- enguany finalitzen el contracte concessionari. En aquest sentit, però, tot i que l’alcaldessa de la capital gironina, Marta Madrenas, ha assegurat en diverses ocasions que vol “una aigua 100% pública” a la ciutat, els procediments necessaris per iniciar la remunicipalització no s’han fet públics. A finals del 2019, el ple de l’Ajuntament va aprovar iniciar els tràmits per rescindir el contracte amb Agissa amb la voluntat d’“accelerar” la remunicipalització del servei però no s’ha vist traduïda en accions concretes.

Les fonts d’Aigua és Vida de Girona es mostren cautes respecte a aquest posicionament i adverteixen de la possibilitat que el consistori s’escudi en les elevades inversions que requereix el canvi de mans per rubricar diverses pròrrogues i també subratllen que el Consorci de la Costa Brava, una estructura immersa en diverses investigacions judicials, vol adquirir la planta de tractament de l’aigua de Montfullà, que és propietat d’Agissa i que podria alentir encara més el procés. De fet, fonts d’Aigua és Vida a Girona expressen de manera oberta dubtes sobre que s’acabi produint la remunicipalització tot i tenir diversos procediments de cara per fer-ho.

La Fiscalia Anticorrupció té una investigació oberta des del juliol del 2017, relacionada amb el cas 3%, al voltant d’Agissa i els ajuntaments dels municipis per presumptes irregularitats. Un informe de l’Agència Tributària parla d’una factura de 400.000 euros a Girona S.A. “totalment arbitrària”

La Fiscalia Anticorrupció té una investigació oberta des del juliol del 2017, relacionada amb el cas 3%, al voltant d’Agissa i els ajuntaments dels municipis per presumptes irregularitats. Un informe de l’Agència Tributària parla d’una factura de 400.000 euros a Girona S.A. “totalment arbitrària”. A conseqüència d’aquest procediment, la justícia ha apartat el soci privat de la gestió econòmica de la concessió i l’ha traspassada cautelarment als ajuntaments de les tres localitats. Així, tant Girona com Salt i Sarrià de Ter han tingut accés a part de la documentació que, en cas de voler municipalitzar el servei, serà necessària. Malgrat tot, segons expliquen fonts de la plataforma ecologista a la Directa, el govern municipal no està actuant de manera transparent. Tant és així, que diverses auditories apunten a la necessitat d’un estudi de costos del servei hídric perquè Agissa l’estaria adquirint a un preu molt baix i no concordaria amb els preus actuals del servei.

Ara bé, des del 2013, una auditoria feta per l’empresa Efial -epicentre del cas Térmyca per presumpta corrupció a través de contractes i adjudicacions per un valor de 8,3 milions d’euros a 23 ajuntaments de l’Estat- ja advertia l’ajuntament que calia un estudi de costos. Avui dia, l’executiu local no l’ha programat i encara estan pendents de passar pel ple els resultats des de l’any 2014.


La remunicipalització de l’aigua a Terrassa

Tot i la dificultat per remunicipalitzar un servei de gestió de l’aigua i les ombres que acompanyen el sector a Catalunya, algunes localitats han aconseguit iniciar la gestió del servei des d’una estructura pública. És el cas de Terrassa, que el 10 de desembre de 2019 va celebrar el primer aniversari de Taigua, l’entitat pública empresarial local (EPEL) Terrassa Cicle de l’Aigua, que ha substituït la gestió de l’empori privat Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Agbar era la màxim accionista de Mina, que duia des del 1941 al capdavant de la gestió.

Tal com explica Juan Martínez, president de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT), les tasques prèvies ja van començar el 2013 amb la creació de la Taula de l’Aigua de la ciutat, “un lobby de pressió amb els moviments socials i els grups polítics partidaris de la recuperació del servei”, que aborda també qüestions com la democràcia i el control social, i busca construir aquest procés de gestió “a través de la transparència i la participació”. Al mateix temps, durant la campanya electoral prèvia a les eleccions municipals del 2015, apareix en el debat polític el Pacte per l’aigua pública. Dos anys després, l’any 2017 i amb la fi de la concessió a tocar, s’inicia el treball de modelització del nou sistema i el ple de l’Ajuntament fa una declaració per avançar cap a gestió pública, en el qual s’afegeix per primera vegada el PSC acompanyant els grups municipals d’ERC, Terrassa en Comú i la CUP. Tot i els passos conjunts de l’administració pública i els moviments socials, a finals d’aquell any, recorda Martínez, “però la ciutat no estava en condicions de fer-se càrrec del servei” i el plenari va optar per fer quatre “pròrrogues forçoses” de sis mesos que donarien temps fins a finals del 2019. Va ser llavors, el dia 9 de desembre, quan els treballadors de Mina Pública d’Aigües de Terrassa van ser subrogats i l’EPEL va ser constituïda.

Jordi Ballart acabaria deixant la militància i l’alcaldia el 2017 a causa de les pressions rebudes per les elits empresarials de resultes de la municipalització de l’aigua, un fet que va acabar denunciant a Fiscalia

Entremig, però, la concessionària històrica i els lobbys empresarials de la ciutat van mostrar una confrontació respecte a la decisió política i van engegar una campanya de pressió i desprestigi contra els partidaris de la municipalització i el mateix alcalde del municipi. Jordi Ballart, que aleshores formava part de les files del PSC, acabaria deixant la militància i l’alcaldia -el 2 de novembre del 2017- a causa de les pressions rebudes per les elits empresarials de resultes de la municipalització de l’aigua, un fet que va acabar denunciant a Fiscalia.

Per la seva banda, la transició entre els dos models va ser “tranquil·la”, segons Martínez, ja que “Mina va veure en un determinat moment que o bé ho perdia tot o bé podia jugar i mantenir alguna cosa”. El president de l’OAT assenyala que, precisament, “s’ha fet recuperació legal [del servei] però la del coneixement i de la capacitat tècnica del servei encara s’està fent i finalitzarà quan acabin els contractes que es van firmar amb Mina”.

Taigua actualment té fins a sis contractes de dos anys que la lliguen amb Mina en matèria d’assistència, assessorament i migració de dades informàtiques, telelectures del servei, serveis de laboratori i qualitat de l’aigua, arrendament dels locals, de pas de cabals i de redacció d’un “Pla Director d’abastament i de modelització matemàtica del sistema”. Els redactats dels sis contractes de serveis als quals ha tingut accés aquest mitjà ascendeixen fins als 4.799.745,07 euros sense incloure l’IVA. La suma representa un 30% de les despeses del pressupost de Taigua per al 2020 -de 16.336.827 euros- i han de possibilitar “una transició sense que hi hagi un daltabaix en el procés”, conclou Martínez.

Casos com el de Terrassa evidencien la tendència històrica de l’entramat de l’aigua a delegar les funcions tècniques a les companyies privades malgrat que les estructures públiques ja estiguin operatives. El procés de transició el podran haver fet fins a 100 municipis catalans l’any 2025, perquè hauran finalitzat els contractes de l’aigua amb grans multinacionals com Agbar, segons dades d’Aigua és Vida. Paral·lelament, la lluita per part de les empreses transnacionals pel control del sector continuarà oberta.


*Aquest reportatge s’ha realitzat en el marc de les beques DevReporter, amb la contribució financera de la Unió Europea. El seu contingut és responsabilitat exclusiva d’Enginyeria Sense Fronteres.

Articles relacionats