Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'extravagant estiu de la política italiana

Di Maio, Conte i Salvini, durant una de les sessions de la crisi / Arxiu

Hi hagué un temps en què a l’agost, a Itàlia, tot s’aturava. Hi havia una mena de pacte social: del nord, la població migrant tornava a casa i el turisme se n’anava a la costa. Qui romania a la ciutat s’arriscava a morir de fam. Justament des de la platja, aquest agost, un polític del nord ha fet caure el govern amb l’esperança d’anar a unes eleccions anticipades per quedar-se tot el pastís. El suïcidi polític del líder de la Lliga i exministre de l’Interior, Matteo Salvini, va néixer a la platja. Va decidir trencar la coalició governamental entre el seu partit i el Moviment 5 Estrelles (M5E), probablement després de discrets contactes amb el nou líder del Partit Demòcrata (PD), Nicola Zingaretti. Les tensions entre la Lliga i l’M5E van començar l’endemà de la signatura del pacte de govern, ara fa poc més d’un any; però ha estat el projecte TAV, a la vall de Susa, el que ha fet insalvable la fractura.

L’obra, concebuda als anys 90, preveu la construcció d’una línia ferroviària d’alta velocitat de 235 quilòmetres entre Torí (Itàlia) i Lió (Estat francès), que esmicolaria la muntanya i canviaria morfològicament i social el territori de la vall de Susa. El vot conjunt a principis d’agost de la Lliga i el PD en favor del projecte no s’explica només per una coherència en la posició d’ambdues parts sobre el tema, sinó també probablement per una tàctica de distanciament i debilitament de l’M5E, que sempre s’havia declarat contrari a les obres però que es veia obligat a menjar-se el gripau com a membre de l’executiu.

Però dins del Partit Demòcrata també hi ha fissures. Nascut el 2007 amb la idea d’unificar els corrents reformistes italians en un partit moderat d’esquerres, és l’hereu de gairebé totes les possessions de l’antic Partit Comunista; per tant, amb branques que van de les cooperatives a les associacions, i amb corrents d’interessos molt diversos. Així, l’altre Matteo, l’ex-primer ministre Matteo Renzi –qui per als M5E personificava fins fa ben poc tots els mals de la política italiana– ha trencat la baralla tirant l’as de piques en el moment menys esperat i creant allò que després de les eleccions del març de 2018 semblava política-ficció: el pont per a un govern PD-M5E, amb el suport de la formació d’esquerres Lliures i Iguals.

El nou govern es basa només en la convicció que, en cas d’anar a eleccions, l’extrema dreta esdevindria majoritària

El gir escènic ha enfurismat Salvini i ha posat en crisi la seva figura d’home fort. La misèria de la política italiana avui cavalca sobre les línies masculines dels líders. Si Salvini ha signat el seu suïcidi polític tallant l’aixeta al govern en un moment tàcticament boig i Renzi ha allargat la mà a l’M5E, garantint-li que no formaria part del govern, ha estat la figura del primer ministre Giuseppe Conte la que ha emergit amb força. Aquest advocat va ser nomenat president del consell de ministres per la Lliga i l’M5E perquè ambdues parts el consideraven manejable. No ha estat així, i aquest setembre Itàlia es troba amb un nou govern que es basa només en la convicció que, en cas d’anar a eleccions, la coalició d’extrema dreta formada per la Lliga, Germans d’Itàlia i Forza Italia esdevindrà majoritària.

Per a moltes, ha estat un sospir d’alleujament malgrat l’executiu PD-M5E, que, en la seva debilitat, corre el risc de ser instrumentalitzat pels interessos del capitalisme financer personificat en les institucions europees. David Sassoli i Paolo Gentiloni, dues figures importants del PD, tenen un paper decisiu a la Unió Europea com a president del Parlament Europeu i comissari d’Economia respectivament. Però més que una salvaguarda per al poble que viu al territori italià, és una forma de control indirecte sobre la tasca del govern.

L’extravagant estiu de la política institucional italiana no resol, sens dubte, els problemes vinculats a la capacitat d’atraure consensos de la dreta racista i xenòfoba així com de vendre’s com a antisistema. L’absurditat de la qüestió rau en almenys dos elements: el primer, el fet que la narrativa de la Lliga Nord, malgrat ser un partit que ocupa seients al poder municipal, regional i nacional des de mitjans dels anys 90, aconsegueix que se la percebi com una novetat. El segon és que l’opció salviniana no exigeix que el control del poder estigui en mans de la gent, sinó que es basa en la il·lusió de retornar el rellotge de l’economia a principis de segle, quan la globalització neoliberal encara no era evident com a procés de normalització, precarització, subsumpció i homologació.

L’M5E, que va néixer de pulsions antipolítiques i agafant temàtiques dels moviments socials, va construir el seu èxit polític sobre la falsa narració de ser “una altra cosa”. Un cop al govern, ha traït el seu electorat amb constants canvis de posició. Sovint, a Itàlia s’ha dit que el paper de l’M5E era aturar el conflicte social a través de la il·lusió que un partit-moviment podria fer la revolució. L’obra de govern de l’M5E ha tornat a deixar moltes persones òrfenes. Aquest buit és el repte d’avui, el de transformar la resiliència en resistència i crear així una alternativa.

Article publicat al número 484 publicación número 484 de la Directa