L’estrena del nou govern a Països Baixos és un exemple més de com dècades de polítiques neoliberals, la passivitat dels partits d’esquerra i una manca d’organització per part de la classe treballadora han dut al poder una ideologia obertament xenòfoba, aporofòbica, negacionista climàtica, autoritària i bel·licista.
El país pioner a escala mundial en l’ascens de la Nova Dreta, ara fa una vintena d’anys, va estrenar el 2 de juliol un govern d’extrema dreta conformat per quatre partits: PVV (extrema dreta urbana), BBB (extrema dreta rural), VVD (liberals) i NSC (democristians). L’executiu està encapçalat pel fins ara cap del servei d’intel·ligència i antiterrorisme, Dick Schoof, qui no té experiència ni afiliació política prèvia, però que ha estat triat directament pels partits com a cap de govern.
Fem un repàs de la història de l’extrema dreta neerlandesa, així com de les polítiques d’austeritat -imposades amb intensitat d’ençà de la dècada dels 2000 pels partits de dreta- i l’abandonament de la classe treballadora neerlandesa per part dels partits d’esquerra, que indefugiblement han portat a l’acord de govern que regirà el país durant els pròxims anys.
El camí iniciat l’any 2003 pel populista de dretes Geert Wilders amb el seu Partij Voor de Vrijheid ha arribat a la seua destinació desitjada
El camí iniciat l’any 2003 pel populista de dretes Geert Wilders amb el seu Partij Voor de Vrijheid (Partit per la Llibertat) ha arribat, doncs, a la seua destinació desitjada: el govern dels Països Baixos. Per fer-ho ha calgut trencar amb el cordó sanitari que fins ara li havien imposat liberals i democristians. Ara, però, s’han estimat més pactar amb l’extrema dreta que amb partits de centre i centreesquerra, i després de set mesos de negociacions, han arribat a un acord de govern que confirmarà la fi de l’estat de benestar neerlandés i dels intents de política mediambiental (en un dels països més vulnerables del món pel que fa al canvi climàtic), i en un enduriment de l’estat de vigilància i de les polítiques neoliberals, tant en l’àmbit social com geopolític.
Han hagut de passar dues dècades d’enderrocament de l’estat del benestar, diverses crisis del capital, una pandèmia i l’auge de la postveritat per tal de crear el caldo de cultiu adient per a fer arribar al poder l’extrema dreta neerlandesa, però aquesta amenaça ve de llarg. Ja als anys vuitanta existí el Centrumpartij (allò de “ni d’esquerres ni de dretes” no és cap idea nova) que, tanmateix, topà amb la resistència organitzada del moviment antifeixista i finalment fou prohibit l’any 1998 per “incitar a la discriminació i a la violència”. Uns anys després, Pim Fortuyn -qui abans havia passat pel PVDA (socialdemòcrates) i pel VVD (liberals)- començà a predicar un populisme centrat en la suposada amenaça que representava l’Islam per a la “civilització occidental”; però fou assassinat per un activista ecologista pocs dies abans de les eleccions parlamentàries de 2002. El seu successor espiritual, Geert Wilders, va fundar el Partit per la Llibertat poc després, i des de llavors s’ha constituït com un dels principals partits al Parlament neerlandés.
Han hagut de passar dues dècades d’enderrocament de l’estat del benestar i una pandèmia per tal de crear el caldo de cultiu adient per a fer arribar al poder l’extrema dreta neerlandesa
Així i tot, Wilders no havia estat capaç, fins ara, de formar part de cap govern. A grans trets, això té a veure amb un grapat de factors: per una banda, per la puixança de l’estat de benestar que, a inicis del segle, encara proveïa una extensa xarxa de seguretat de les més desafavorides de la societat. Per difícil que resulte d’imaginar després de tants anys d’austeritat, Països Baixos gaudia, abans de la crisi financera del 2008, d’un estat del benestar semblant al model nòrdic, amb un ampli sector públic que incloïa sanitat específica per a persones de la tercera edat o habitatge públic, així com una redistribució de la riquesa que amainava considerablement les desigualtats i les friccions inherents del capitalisme i, per tant, la crispació que alimentava idearis extremistes. També hi havia el cordó sanitari, més o menys permeable, que empraven els partits principals per a evitar la col·laboració amb els populistes. Fins ara, han sigut els liberals, els democristians i els socialdemòcrates qui, sempre en coalició, s’han repartit els càrrecs governamentals. El darrer motiu és la divisió entre diferents fraccions de la dreta extrema i l’extrema dreta, que han preferit mantindre el seu nínxol ideològic: populisme islamòfob (PVV), intel·lectualisme antisemita i conspiranoic (FVD -Fòrum per la Democràcia-), interessos de la patronal agroalimentària (BBB).
Contràriament, una sèrie de factors ha motivat la creixença d’aquests mateixos partits d’uns anys ençà. El descontentament i la polarització social -base elemental per a l’extrema dreta- va alçar el vol amb la imposició de mesures d’austeritat intensificades arran de la crisi financera del 2008, que incloïa la privatització de la sanitat i l’habitatge, i retallades mortíferes en educació i serveis socials. Cal remarcar que bona part d’aquestes polítiques es van dur a terme quan els socialdemòcrates formaven part del govern, el que va significar la seua bancarrota definitiva com a partit defensor de la classe treballadora que tradicionalment havia representat. D’altres actors socials, com els sindicats, no foren capaços d’engegar moviments antiausteritat com sí que va passar a altres països al mateix període. Un altre factor va sorgir arran de la crisi migratòria a partir de 2015, que al país va ser gestionada a través de centres d’acollida deficients situats a pobles xicotets i remots, creant en aquestes comunitats la sensació d'”onades” de migrants, que ràpidament va ser aprofitada pels mitjans de comunicació per estendre aquest discurs, fins i tot allà on aquesta situació era inexistent.
L’extrema dreta ha sabut aprofitar la inacció de l’anterior govern per a popularitzar la narrativa què aquesta crisi ha sigut causada pels migrants
Més recentment, la mà invisible del mercat ha causat una crisi d’habitatge sense precedents. Per a accedir a un habitatge a les grans ciutats cal guanyar almenys 100.000 euros a l’any (la renda mitjana gira entorn dels 36.500 euros anuals), mentre mig milió de persones migrants -essencials per a sostindre sectors “estrella” de l’economia neerlandesa com l’agricultura i la ramaderia intensives- malviuen en infrahabitatges; fins i tot en tendes, al carrer o al bosc. Tot i que aquesta situació va provocar una gran resposta mobilitzadora per part del poble, l’extrema dreta ha sabut aprofitar la inacció del govern per a popularitzar la narrativa què aquesta crisi ha sigut causada pels migrants.
La gota que feu vessar el got, però, caigué durant la pandèmia, quan els partits d’extrema dreta -liderats aleshores pel FVD- van engegar una campanya conspiranoica a gran escala que va desembocar en aldarulls, actes vandàlics i fins i tot atacs a hospitals. La conspiració, anomenada “El Gran Reinici”, afirmava que els polítics “globalistes” aprofitaven la pandèmia per a imposar un nou ordre mundial, entre altres, a través de vaccinacions forçades. Finalment, les polítiques mediambientals promogudes en els últims anys han causat el descontentament entre les empreses agroalimentàries, que a Països Baixos necessiten un model productiu altament intensiu i contaminant per tal d’assegurar-se el rendiment econòmic. Els agricultors, tant autors com víctimes d’aquest model econòmic, van engegar grans protestes, arribant a assetjar la seu del govern provincial de Groningen amb tractors i van causar la mort d’una persona en el bloqueig d’una autopista. A partir d’aquestes manifestacions ha sorgit el BBB, un partit d’extrema dreta centrat, segons diuen, en les problemàtiques concretes del medi rural, però que a la pràctica es finança amb donacions de multinacionals agroalimentàries com Bayer i Monsanto, i proposa una política agrària centrada a millorar el rendiment i el benefici econòmic de l’agroindústria.
La popularització d’aquestes tres línies de discurs (qüestió migratòria, antiglobalisme i problemàtica rural) ha dut a un creixement de l’extrema dreta, que ara ocupa un terç dels escons al Parlament, i que ha fet impossible ignorar-la als partits “moderats”. Després de set mesos de negociacions, doncs, s’ha acordat una coalició en què els ultradretans s’encarregaran, entre d’altres, d’immigració, agricultura i habitatge.
La política migratòria, segons afirmen, serà “la més restrictiva de la història”: noves peticions d’asil permanent seran rebutjades, i qui resideix al país sense permís en serà expulsat. A més, s’impulsarà la construcció d’habitatges, però sense prendre cap mesura contra els grans inversors que, en gran part, van causar la crisi de l’habitatge. Tampoc es reduirà el nombre de caps de bestiar (que a Països Baixos compta amb la concentració més alta d’Europa), mentre que s’eliminarà l’impost sobre les emissions de CO₂ i es flexibilitzarà la protecció d’espais naturals, en un dels països més contaminats d’Europa. Es retallaran 14.200 milions d’euros mitjançant, per exemple, la cancel·lació de l’augment de l’SMI i es donaran menys subvencions per a energies renovables, mentre que s’apujaran els impostos sobre la cultura (teatre, llibres i revistes), i es “millorarà” la normativa fiscal per a afavorir inversors forasters.
Desenes de milers de ciutadans han estat inclosos en la llista de terrorisme pel sol fet d’haver assistit a protestes pacífiques
Pel que fa a afers exteriors, s’apostarà per una intensificació de l’ajuda financera i militar a Ucraïna, així com pel trasllat de l’ambaixada neerlandesa de Rafà (Tel Aviv) a al-Quds (Jerusalem), imitant l’acció empresa per Trump el 2018. Mentrestant, la “seguretat nacional” s’intensificarà per mitjà de penes més altes per delictes com violència, terrorisme i delinqüència juvenil. Açò suposa una amenaça especialment contundent per al moviment popular al país, que ja s’ha vist severament criminalitzat durant les protestes per l’habitatge, pel clima i en solidaritat amb Palestina dels últims anys. Per si fora poc, el servei d’intel·ligència neerlandés, l’excap del qual ha esdevingut primer ministre, ha obtingut cada volta més competències, contra la qual cosa ha protestat fins i tot l’associació nacional de periodistes del país. De més a més, Amnistia Internacional ha sabut que desenes de milers de ciutadans han estat inclosos en llistes de terrorisme pel sol fet d’haver assistit en algun moment a una protesta pacífica. Atenent aquest historial i les noves mesures, resulta probable que hi haja un enduriment de la repressió cap als moviments socials amb el nou govern.
La política neerlandesa sempre ha sigut heterodoxa: el poldermodel (model de negociació on diferents sectors de la societat civil participen d’igual a igual en la política per tal d’obtindre’n consensos acceptables), la gran quantitat de partits representats al Parlament (ara n’hi ha 15) i el ménage à quatre de la coalició actual són possibles fonts tant d’estabilitat com de conflicte. Per tant, resulta complicat de preveure si el govern aguantarà tota la legislatura i, si escau, aconseguirà dur a terme totes les propostes estipulades en l’acord de govern. Tanmateix, atès el transcurs de governs d’índole semblant a països com el Regne Unit, Itàlia o l’Argentina, és possible d’intuir com canviarà el país en els pròxims temps: augment de la desigualtat, més conflicte i malestar social, increment de la xenofòbia, desmantellament dels últims vestigis de l’estat de benestar o repressió violenta de moviments de protesta. No és un pronòstic gens agradable, però potser la nova situació permet crear un moviment d’oposició que vaja més enllà de les demandes de millora social que, fins ara, tampoc s’han complert.
