Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’herència de l’art visual subversiu a València

El tractament informatiu als mitjans com a font d’inspiració, la reproducció de la imatge, l’art col·lectiu o les tècniques de gravat són alguns dels trets que uneixen dues generacions d’artistes

/ Arxiu

Fins fa poc, la falta d’historiografia de grups com Estampa Popular havia limitat la seua audiència a aquella que va estar al seu present, entre els anys seixanta i primers moments dels huitanta del segle XX. Els problemes sistemàtics amb les autoritats van portar l’agrupació valenciana a desistir d’exposar en galeries i es van centrar en espais universitaris i en publicacions de tipus utilitari, com targetes postals o calendaris, que possibilitaven el seu finançament.

En les últimes dècades, però, s’han représ les exposicions de col·lectius visuals com Estampa Popular, redescobrint-les per part d’una generació d’artistes visuals més incipient i esdevenint una font d’inspiració per a col·lectius com B.Y.E.


Estampa Popular, el punt de partida

L’oberturisme del règim franquista dels anys seixanta, que tenia com a objectiu integrar-se dins de la comunitat internacional, va possibilitar als joves artistes que no havien patit els anys més durs de la dictadura tenir referències i contactes amb l’exterior, que xocaven amb la realitat franquista de llavors. La política cultural dels seixanta va ser clau per canviar la imatge del règim a l’estranger, però aquest oberturisme va ser aprofitat per a desmuntar la imatge grandiloqüent i pintoresca que pretenia oferir l’Estat espanyol. La sèrie titulada Policia y cultura n’és un dels exemples. El col·lectiu d’artistes visuals Equipo Crónica es va apropiar d’imatges icòniques de Velázquez, Goya o el Greco i les van fusionar amb les dels mitjans de comunicació com a resposta a la política del Ministeri d’Informació i Turisme controlat amb mà de ferro per Manuel Fraga.

Moltes artistes aconseguien exposar a fora i accedir a un mercat de l’art, que a l’Estat espanyol continuava sent precari. Al llibre Grabadores contra el franquismo, Noemí de Haro analitza que el fet que es presentaren grups i no artistes a títol individual denota com la precarietat impossibilitava l’accés a l’art si no es feia de manera col·lectiva. L’oberturisme franquista va ser incapaç de filtrar un art col·lectiu que li era incòmode, i així, fòrums i exposicions estrangeres van servir d’impuls per a la creació subversiva. L’exposició “España Libre” a Itàlia va ser brou de cultiu per a Estampa Popular.

Aquest col·lectiu va nàixer a Madrid per iniciativa del militant comunista José García Ortega, que mirava d’orientar les artistes del seu entorn a la crítica social; la seua primera exposició data de 1960 a la Sala de Arte Abril de Madrid. Durant els següents anys van aparéixer grups semblants a Andalusia, el País Basc, Catalunya i València. L’Estampa Popular valenciana va ser el nucli més actiu i el més continu, tot i la seua curta durada. La idea de crear Estampa Popular a València va nàixer del pintor Josep Maria Gorris –que estava fortament influït per José Ortega–, el pintor Joan Antoni Toledo i el fotògraf Jarque. Més tard, s’hi van afegir el crític Tomàs Llorens i les pintores Anzo, Valdés, Solbes i Anna Peters. La seua primera exposició data de 1964, tot i que poc després alguns dels components del grup van decidir apartar-se’n i crear altres col·lectius com Equipo Crónica i Equipo Realidad, que no divergien gaire en estil i contingut.


Fusió de tècniques artístiques

Esteban Ferrer i Borja Moreno, que creen sota el nom del col·lectiu B.Y.E., van descobrir Estampa Popular en una exposició i diuen que estan a meitat de camí entre aquest col·lectiu i Equipo Crónica. B.Y.E. crea gravats a partir d’elements com la síntesi de les imatges i el tractat en blanc i negre, propi d’Estampa Popular.

/BYE

 

Estampa Popular fusionava una tradició crítica plàstica anterior amb els nous referents estètics del pop art, el realisme francés i les imatges dels mitjans de comunicació amb la intenció de criticar la situació de la classe treballadora i assenyalar els defectes d’una societat “acomodada i inconscient que s’aprofitava del desenvolupament econòmic de l’oberturisme franquista”. Al llibre Biografies parcials, Xavier Serra explica les intencions del grup: deien que l’art havia de ser un instrument de conscienciació que portara a la reacció social i a la revolució; és per això que calia adreçar-se a un poble sense floritures, de manera que tot el virtuosisme tècnic mancava de sentit. Els continguts havien de ser senzills, les imatges simples i el missatge directe. Per cercar aquesta eficàcia s’havia de posar èmfasi en la reproductibilitat de la imatge. “Per a fer més directa i immediata la referència a la realitat viscuda del poble –escrivia el crític Llorens–, l’artista plàstic ha d’estudiar i tractar d’aprofitar els mecanismes de la comunicació social a nivells no artístics, per mitjà d’imatges visuals (publicacions, cinema, televisió, premsa gràfica)”. El mètode d’Estampa Popular era filtrar i deformar amb una intenció sarcàstica la realitat difosa per la propaganda consumista i la del règim franquista.

L’objectiu d’aquest corrent artístic és tractar la violència intrínseca de les imatges i qüestionar els mètodes de la publicitat i la propaganda

Tant Estampa Popular com Equipo Crónica representaven fets concrets de la realitat; la selecció de temes naixia a partir de fotografies de premsa, còmics o setmanaris gràfics del moment. El col·lectiu B.Y.E. decideix allunyar-se d’aquest estil crònic; el bombardeig d’informació que contribueix a la desinformació els fa pensar que escollir un fet concret els faria aïllar-se. A partir de l’estètica d’Estampa Popular juxtaposen imatges incoherents que reben del seu entorn més proper i del cinema o dels periòdics. L’objectiu: tractar la violència intrínseca que tenen les imatges, conscienciar del seu consum i qüestionar els mètodes de la publicitat i la propaganda.

Fan una excepció a la seua obra “Guerra preventiva o cuentos chinos gore”, mostrada a l’exposició col·lectiva “Mediapolotik_02” a la Galeria Standard de València, on sí que es van centrar en un fet concret i el van relatar d’una manera més crònica: la venda d’armes de l’Estat espanyol a l’Aràbia Saudita. Es tractava d’un pilar de la desinformació on conjugaven les imatges per mostrar la cruesa i la naturalitat amb què s’informava sobre aquest fet.


El mètode de B.Y.E.: de la creació a l’acció i viceversa

L’art és transformador? “Hi ha moltes altres maneres fora de l’art que són molt més transformadores. L’art és una d’elles i amb ell pots optar per una actitud que fora de l’art no estaria ben vista”, respon Esteban Ferrer. El poder transformador de l’art no pot separar-se del públic a qui arriba, és per això que B.Y.E. combina el seu espai d’acció entre les galeries, les intervencions al carrer i els festivals d’autoedició. L’autoedició, diuen, els permet fer un missatge molt més directe de crítica social, tot i que creuen que les galeries també són importants per arribar a joves estudiants.

Tot i variar els espais per arribar a un públic més ampli i tenir més incidència social, Esteban afirma que el simbolisme és insuficient: “Al final, l’art és simbòlic. El simbolisme ajuda, però fa falta passar a l’acció”. Justament d’això tractava la seua obra “Cómo pasar a la acción frente a una situación de impotencia”, un ring amb quatre pòsters xilografiats amb entre 360 i 400 imatges que s’unien amb cordes que imitaven el filferro espinós. Amb aquesta instal·lació plantejaven l’ambigüitat del debat: “Amb aquesta exposició vam passar a l’acció?”.

Altres creacions són accions més directes. Amb els fons recaptats de la col·lecció de fanzins “Política de hechos consumados” van col·laborar amb la campanya Aturem la Zal. Per fer aquesta obra, Esteban i Borja van treballar amb l’artista visual David Van Der sota el nom del col·lectiu Les Bobaes i en col·laboració amb Elías Taño, des del col·lectiu la Miliciana Serigrafia. Un altre exemple és l’adhesió com a col·lectiu Les Bobaes al manifest d’artistes gràfiques i grafiteres que cridava a l’acció, #faltanpintadas, per omplir els carrers de pintures a favor de la llibertat d’expressió en suport a la campanya No callarem.

És prou evident la xarxa d’artistes que en l’actualitat es teixeix al País Valencià, amb trets que recorden a la primera xarxa d’artistes visuals antifranquistes

És prou evident la xarxa d’artistes que en l’actualitat es teixeix al País Valencià, amb trets que recorden a la primera xarxa d’artistes visuals antifranquistes, un passat que tot i ser relativament recent ha estat oblidat durant dècades. “Hem de fer xarxes que tinguen un pes, que no siguen nuclis aïllats, perquè així es puguen formular propostes molt més potents de les que són ja. Però hauria de ser més continu”, reflexiona Borja Moreno.

Article publicat al número 463 publicación número 463 de la Directa