Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No ha passat res de què calgui parlar

Malalletra

/ Victoria Cabedo

Redacta en prosa inescrutable el seu comiat. Fa referències a poetes catalans dels últims segles, a directores i actrius de cinema que per una cosa o altra l’han embriagat; cita llibres que desitja –diu– que esdevinguin atemporals; marca les línies generals que ha seguit el curs de la seva vida i finalment entra en l’àmbit més personal. Més íntim. Recorda les dues àvies i l’avi a qui va tenir la sort de conèixer. A la parella els recorda Beget rondinant per la pluja i agafant el tractor. A l’avi viudo, li agraeix la saviesa i les lliçons intrínseques en batalles dels anys trenta. Demana al seu pare fortalesa i coratge, visió de futur, perspectiva, i exigeix a la mare que, ella que és més forta i completa, no s’oblidi de ningú, sobretot d’ella mateixa. Torn dels cosins: res. Decideix, per una simple escala d’importància, que val més la pena no embolicar-se en comiats innecessaris que només serviran per duplicar els dies de pena dels lectors semiconeguts del testament. Els explica la transició que ha viscut entre voler viure i voler morir. Comença per la tristor d’una infància flàccida i quasi oblidada, continua amb les feines a temps parcial, amb la mort de la seva dona i amb la manca de somnis i objectius dels últims anys. No és ningú: no és res. Sols massa que ocupa un espai de forma inútil i, pensat fredament, contraproduent. Neteja de culpa a qualsevol persona que s’hi pugui sentir i jura felicitat en alguns instants de la seva vida. Que es queda amb aquests –diu– però que són el passat. Que hi ha raons més profundes que ara no vol compartir però que ho justifiquen tot. Cada detall, cada moviment, cada gest –escriu– està justificat. Toca parlar dels béns. Què us he de dir, família, tinc tota l’esperança en el vostre futur i és per això que només us deixo el gos. El piset li deixo al Marc, que està a l’atur i s’ho mereix tot, i el que tinc al banc no paga la pena de deixar-vos-ho. Ja sabeu, no he sigut mai de conquerir propietats sinó més aviat de desfer-me’n. Els CD sí que te’ls deixo a tu, mare, i a tu, pare, la col·lecció d’Anagrama. Ho envio tot a la merda perquè no us arribi a vosaltres, perquè no em paga la pena seguir en la línia de la resistència.

L’última cosa que cal que sapigueu és que hi ha set originals de llibres que he anat escrivint al llarg dels anys a l’habitació dels trastos del piset, a la tercera capsa començant des de baix a la dreta. No tinc cap intenció de fer-me viral post mortem, però potser podeu treure’n alguna cosa o, si més no, llegir-los, que si fa o no fa serà llegir-me.

S’aixeca de l’escriptori i creua el passadís a pas ferm. Ja al bany, es despulla completament i agafa la màquina d’afaitar. Comença pels turmells, rasurant pèl a pèl, deixant-se les cames fines i blanques. Tota la zona del pubis també la deixa impol·luta, igual que el ventre, el pit, el coll, la barba, el bigoti, i la closca. Es mira al mirall i s’espanta una mica. Foto por i tot, pensa, i si ara em fes enrere? Quina putada anar així pel carrer, uf.

Obre l’aixeta de la banyera i la regula fins a trobar el punt tebi ideal per un 27 d’abril. Camina per la casa acariciant parets, coixins, armaris. Passa per l’habitació, hi veu les fotografies del casament (puta mort, quin mal que ens ha fet), dels trenta anys de casats dels seus pares, dels cinquanta dels avis. Passeja ara fins a la cuina: olora la cafetera (que encara hi queda un dit de cafè), obre la nevera per fer l’última comprovació de si hi ha pesto, i obre el segon calaix. Acaricia les fulles dels ganivets, un, dos, tres, quatre… Se sent poderós, imparable. S’acaricia la closca rasurada i n’escull un, un de gran que quasi mai ha fet servir. Torna al bany i veu com l’aigua és a mig pam de vessar i gira l’aixeta noranta graus fins al final. Silenci. Silenci colpidorament còmode. Soledat encantadora. Hi entra i es deixa remullar durant uns minuts. Tot allò que et passa la vida al davant és mentida: té la ment en blanc. Es frega la part no afilada del ganivet per l’avantbraç i nota el pessigolleig propi d’una adrenalina agredolça. Es fa una mil·limètrica punxada a la part interior del canell, no nota cap dolor exagerat; per contra, sí que troba bellesa en el minúscul rajolí de sang que, sota l’aigua, se li escapa de la vena i es desfà al cap d’uns centímetres. Compte enrere: tres, la veu de la Clara, tanatori de les corts; dos, la mare plorant; un, l’ocell que va matar amb set anys. Zzzzim, el dolor del tall, d’uns cinc centímetres de llargada i una profunditat considerable, sí que es fa notar més, i decideix fer l’altre tall com més de pressa millor. Recupera l’arma blanca i zzzzim, més sang. Submergeix els dos braços, submergeix el cap i el torna a treure. Cada cop sent menys dolor. Li sembla escoltar una veu que el crida i l’anima a continuar, i el felicita, però no distingeix de qui és aquell fil de veu enigmàtic, i al cap de pocs segons comença a perdre el coneixement. L’aigua de la banyera està ara íntegrament roja. Però les parets segueixen sent del blanc de sempre, i el cel continua blau, i el gris de la ciutat no ha deixat, avui tampoc, d’ensopir els conciutadans. No ha passat res, o si més no, no ha passat res de què calgui parlar.

Article publicat al número 463 publicación número 463 de la Directa