Humor en un context de mal humor, on l’anhel de canvi es barrejava amb els darrers embats d’una dictadura que moria matant. Aquest va ser el plantejament que va marcar els inicis d’El Papus, la revista satírica i d’estètica malcarada que durant el tardofranquisme i els primers anys de democràcia va retratar, per mitjà de plomes i dibuixants de gran talent, els abusos del poder i la indissimulada esperança de la societat per assolir un autèntic sistema de llibertats.
En aquest escenari, la redacció de la revista, que es definia com a “satírica i neurastènica”, va esdevenir un imant d’artistes gràfics que, a l’hora que il·lustraven l’amargor davant del feixisme, irradiaven la voluntat que es reconeguessin els partits polítics, l’amnistia, la despenalització de l’adulteri, els drets de les dones i el col·lectiu LGTBIQA+. Segurament, no hi havia altra manera de representar aquest desig col·lectiu que no fos en tires còmiques i amb jocs de paraules, perquè el darrer franquisme s’acarnissava contra la dissidència i s’iniciava una Transició que, lluny del relat oficial, ni va ser modèlica ni molt menys pacífica.
La periodista María Iranzo-Cabrera ha recollit les vicissituds de la històrica publicació a El Papus (1973-1987). Contrapoder informativo en la Transición española (Publicacions de la Universitat de València, 2023), un assaig on repassa la trajectòria d’una capçalera que es va perllongar fins ben entrada l’etapa democràtica, moment en què va desaparèixer a causa de diversos problemes econòmics. Un desenllaç excessivament prosaic per un projecte que, en els seus quinze anys de vida, va sortejar multes, segrestos, amenaces i un atemptat mortífer de l’extrema dreta.
Mossegada al règim
El Papus s’inspirava en l’humor sense eufemismes de setmanaris francesos com Charlie Hebdo i Hara Kiri, i amb l’esperit contestatari amb el poder de Le Canard enchaîné. Va començar fent paròdies que criticaven l’actitud patriarcal de la societat espanyola. “Eren escrits i caricatures de traç gruixut que posaven en dubte la suposada virilitat del mascle ibèric, alhora que denunciaven els dèficits del sistema educatiu, la falta de treball i la polèmica social que va suscitar l’adulteració d’alguns aliments”, explica Iranzo-Cabrera.
Les seves pàgines també recordaven el pes d’una pobresa que empenyia generacions senceres a emigrar a la recerca d’un futur més pròsper i digne a altres llocs d’Europa. Sota la direcció de Xabier de Echarri Moltó, els primers números es van nodrir d’una nova i prolífica fornada de periodistes, amb noms com Joan de Segarra, Antonio Franco, Manuel Vázquez Montalbán, Maruja Torres i un estol de dibuixants que crearien escola dins de l’humor gràfic. Destacaven gent com Óscar Nebreda o Ramon Tosas Ivà, dos dels impulsors de la publicació, a més de Jordi Ginés Gin, Garcia Lorente, Carlos Giménez, Joma o Manuel Vázquez Gallego.
Aquest equip, a qui se li pagava per peça i se li demanava certa exclusivitat, bevia del cinema i els programes d’una televisió on proliferava el catolicisme més ranci i decimonònic, uns fronts habituals de burla de les seves pàgines a còpia d’historietes i portades canallesques. Algunes d’un to clarament apocalíptic, altres amb càrregues d’il·lusió, però totes pensades per mofar-se del corpus moral amb la qual el tardofranquisme s’entestava a adoctrinar la ciutadania.
L’atemptat amb explosiu contra la redacció del setmanari el setembre de 1977 va acabar amb la condemna de tres persones per pertinença a banda armada, però, per manca de proves, mai s’ha pogut esclarir l’autoria material
De Echarri i el seu equip van trobar la fórmula per la lectura que atrapa: conscient del desig d’alliberament sexual que es respirava, van utilitzar el destape com a reclam, un alleugeriment de la roba de les protagonistes de les pàgines que va despertar també les ires de sectors feministes amb els quals la publicació a priori empatitzava. Per mitjà dels costums de moda de l’època (les motos, els futbolins o el kungfu), llançava dards metafòrics contra el règim, particularment en la secció “La Papunovela”, una caricatura de les fotonovel·les llavors en voga en la literatura de quiosc, en què col·laboradores i ninotaires feien de figurants improvisades. “Aquesta estratègia, que es va perfilar amb un redisseny de les seccions, va permetre a El Papus incrementar la popularitat, editar números extres i, després que Ediciones Amaika n’assumís la publicació, fidelitzar una tirada mitjana de 144.000 exemplars”, comenta Maria Iranzo-Cabrera. Així es consolidava una revista xarona i grollera que, amb l’humor com vàlvula d’escapament, driblava la censura i airejava les ànsies de llibertat i justícia social que es palpaven a peu de carrer.
Memòria a prova de bomba
Les seves portades suposaven pel règim una pedra a la sabata. Perquè, tot i que avui ens podrien semblar innòcues, posaven al descobert la manca de legitimitat d’un poder que buscava eliminar els sectors més “díscols”. Aquesta dinàmica encara es va endurir més amb l’atemptat mortal contra el president del govern, Luis Carrero Blanco –just quan feia un mes i escaig que El Papus era als quioscos– i la posterior desaparició del general Franco el novembre de 1975.
Des del Ministeri d’Informació espanyol van incoar-se diversos expedients al setmanari, que, només entre els anys 1975 i 1976, es van concretar en dues suspensions de quatre mesos i el segrest administratiu d’un exemplar sencer i un suplement titulat “Humor sexual sano”. Totes aquestes dificultats va portar la direcció a signar “un pacte d’honor” per rebaixar el to i la dosi de destape a les pàgines de la publicació. Però va ser un breu parèntesi: “una vegada es van constituir les Corts Generals [després de les primeres eleccions pluripartidistes, el juny de 1977], El Papus va reprendre les caricatures que ridiculitzaven els capitostos de la nova dreta i un dels contraforts més robustos del franquisme: l’exèrcit”, explica Iranzo-Cabrera, per qui aquest fet va posar la revista en el punt de mira dels grups ultres.
Després d’una campanya de difamació promoguda pel diari involucionista El Alcázar i altres òrgans ultradretans, la redacció va començar a rebre amenaces per escrit, que es van materialitzar el 20 de setembre d’aquell 1977. Dos integrants del grup autoanomenat Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista) van lliurar al bidell de l’edifici d’oficines on era la redacció (a la plaça de Castella de Barcelona) un maletí perquè el fes arribar a Xabier de Echarri. Abans que aquest el rebés, el paquet va esclatar, provocant la mort del porter, Joan Peñalver, i ferint divuit persones, entre les quals un bon nombre de treballadores, com la telefonista del setmanari, Rosa Lorés.
“Estava parlant amb l’amo del quiosc de la plaça quan, de cop i volta, una ona expansiva va llançar-me per la finestra, vaig caure sobre el tendal i després damunt d’un Seat 600. Ja no vaig despertar-me fins a l’Hospital Can Ruti, on van posar-me 62 punts de sutura al cap i curar-me d’una luxació i de les cicatrius que presentava per tot el cos”. Així recorda Lorés un atemptat que a la redacció de la revista s’ensumava des de feia un temps. “Mesos abans s’havia presentat a la redacció Alberto Royuela, conegut subhaster i falangista, per advertir-nos que vigiléssim amb els continguts o vindria la seva gent. També a l’entrada de l’edifici havia aparegut una pintada que deia: ‘Fills de puta, o canvieu o us cremem’, firmada per Juventud Española en Pie. D’aquí que dos policies de paisà vigilessin el despatx i cada dia acompanyessin l’editor quan sortia de casa”, recorda Lorés.
L’artefacte contra El Papus va acabar amb l’arrest de tres persones, a qui la justícia va condemnar per pertinença a banda armada, però, per manca de proves, no pas com a responsables materials d’una acció de la qual, encara avui, s’ignora qui la va instigar realment. Però, més enllà d’això, va suposar una estocada per un projecte que, si bé va augmentar les vendes gràcies a les mostres de suport –una munió de periodistes i humoristes gràfics van unir forces per autoeditar un especial solidari amb El Papus que va tenir un gran ressò popular–, va quedar molt debilitat: part de la redacció va plegar, atemorida per l’incident o perquè, amb l’eclosió del mercat periodístic amb la Transició, va trobar feina en rotatius de nova fornada.
Fi de l’aventura
No obstant la sotragada, El Papus va continuar escrutant els abusos del poder i d’una democràcia pactista que donava continuïtat a les estructures policials i judicials de la dictadura, mentre dilapidava les aspiracions de les classes populars. Va inaugurar la secció “Dossier”, va ampliar l’espai destinat als relats, alhora que va estrenar noves tires còmiques de la mà d’Alfons López o Jordi Molins.
Però res ja no seria el mateix. “En la mesura que els diaris de l’època van incloure la sàtira política, les revistes d’humor van perdre difusió”, assenyala Maria Iranzo-Cabrera. Aquesta circumstància, sumada a la competència que li faria El Jueves –nascut el 1977 amb grafistes sorgits de l’escola de El Papus–, la desídia de l’esquerra a l’hora de promoure les publicacions satíriques i l’error majúscul que, segons la periodista valenciana, va suposar que alguns il·lustradors muntessin un projecte gairebé clònic, El Pupas, l’any 1984, van deixar el projecte ferit de mort. “Malgrat l’intent de remuntar sota la direcció de l’il·lustrador Salvador Martínez i els caricaturistes madrilenys Gallego & Rey, El Papus va expirar definitivament el 21 de març de 1985, amb l’edició del número titulat ‘En primavera florecen los capullos’”, apunta la investigadora.
Les exèquies no arribarien, però, fins al 1987, amb un exemplar que tancava un periple de quinze anys, 584 números i quinze especials a l’esquena. Fou el compendi d’una aventura que, en honor al mite que espantava la mainada al qual apel·lava el nom de la capçalera, va combatre l’adversitat, la hipocresia, el desànim i les renúncies democràtiques d’aquella època a través d’una ironia mordaç i astuta que ha passat als annals de la història gràfica del nostre país.
