Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Libertad Francés, activista pro drets de les persones preses i membre de Salhaketa

“La vida a presó fa minvar sentits com la vista, l’oïda o l’olfacte”

/ Freddy Davies

Salhaketa Nafarroa és una associació que neix a Navarra a finals dels anys 80 per reivindicar els drets de les persones preses i les seves famílies. Amb el temps ha anat ampliant les activitats: fa acompanyament i assessorament jurídic, gestiona un pis d’acollida i té una activitat important d’incidència que l’ha portat a definir-se com una organització antipunitivista i anticarcerària. Parlem amb Libertad Francés, advocada i coordinadora de l’entitat, que és una de les veus que ha aparegut al reportatge “Aïllament: la presó dins la presó” del programa 30 minuts de TV3 per parlar sobre les conseqüències d’aquest règim de vida en les persones preses.

Molta de l’activitat de Salhaketa Nafarroa està enfocada a donar a conèixer la realitat dins de les presons.

Creiem que és important donar a conèixer el que passa a les presons. A més, estem insistint molt en el fet que el problema no només són les presons; cal conèixer-ne la realitat i cal plantejar alternatives. També ens agrada assenyalar que el problema no són només les presons: la presó és l’últim element d’un procés molt més ampli, d’un sistema penal i d’una cultura de càstig. És tot això el que caldria canviar i respecte al que cal plantejar alternatives. Per això, avui en dia, Salhaketa Nafarroa ens definim com a anticarceràries i antipunitivistes.

Quin és el perfil majoritari de les persones que es troben a la presó?

“La mateixa administració en un primer moment és jutge i part de qualsevol decisió en l’àmbit penitenciari”

Si es mira la realitat de les persones preses pel tipus de delicte pel qual estan a la presó, veiem com al voltant d’un 60% hi són per delictes contra el patrimoni o per temes de tràfic de drogues, que tenen a veure, en molts casos, amb situacions econòmiques precàries o situacions de salut mental i/o drogodependència. Però si l’anàlisi el fem des de les característiques de les persones preses, veiem que habitualment estem davant de persones que comparteixen situacions precàries pel que fa a economia, baix nivell d’estudis, situacions –sobretot en el cas de les dones– de violència al carrer… Ens trobem amb un perfil de persones que han vingut marcades ja des del carrer en contextos d’exclusió: situacions de desigualtat econòmica, educativa, cultural… I és això, al capdavall, el que les porta a acabar a la presó.


Com?

En moltes ocasions perquè han recorregut al delicte per solucionar problemes econòmics, però també perquè la política criminal determina on es posen els esforços policials i judicials per posar el focus de criminalitat. És més fàcil que et detinguin si pertanys a un determinat barri i, per tant, també és més fàcil que acabis a la presó si hi ha més presència policial al teu barri. Però també és veritat que, cada vegada més, a la presó hi ha persones que mai haurien pensat que hi serien. A més, cada vegada tenim tots i totes un peu més a prop de la presó. Amb les successives reformes del Codi Penal, des de l’any 1995 fins avui, el que s’ha anat fent és ampliar els delictes, endurir les condemnes i, per tant, ampliar el ventall de situacions en què una persona pot acabar a la presó.


Quines conseqüències psicològiques té la vida a la presó?

Les conseqüències psicològiques comencen per les conseqüències físiques. Estar a la presó suposa una disminució en la qüestió sensorial, tant de vista com d’oïda o d’olfacte. Estar tancat en un lloc on es fa menjar per a un munt de persones fa que perdis sabors; que estiguis en un lloc on tot funciona amb lleixiu fa que l’olfacte es deteriori; que el teu objectiu visual siguin sempre parets, reixes i finestres petites fa que perdis aquesta capacitat visual. Deteriora molt la concepció de la pròpia imatge i de la meva relació amb la resta, perquè la vida a la presó vol dir que la meva vida no depèn de mi sinó que he d’obeir ordres, i que tot el meu dia a dia està ordenat per una persona, per la qual cosa pràcticament no he de prendre decisions;
i això genera una situació de malestar que afecta, finalment, la salut mental. Hi ha estudis que diuen que l’aïllament de la societat suposa un deteriorament en la salut mental, i si parlem del fet que les persones que estan preses estan aïllades de la societat, evidentment, tenim un deteriorament en la salut mental; un deteriorament que encara és més important si parlem de persones que estan en aïllament, perquè ja estan aïllades d’allò aïllat. Conseqüències d’ansietat, de depressió, d’una major taxa de suïcidis…

Libertad Francés, membre de Salhaketa Nafarroa |Freddy Davies

 

Què és l’aïllament penitenciari?

Quan es parla d’aïllament des de la institució fa referència sobretot a la sanció d’aïllament o l’aïllament com a mitjà coercitiu. L’aïllament penitenciari, com s’entén socialment, és que hi ha una persona presa que està aïllada de la resta de la gent que està a la presó en segon o tercer grau. Així, ens referim a persones que estan aïllades per la imposició d’una sanció o un mitjà coercitiu, però també ens referim a la situació en què es troben les persones preses que estan classificades en primer grau o règim tancat. Les diferències entre unes situacions i altres existeixen pel que fa al nombre d’hores que pots passar sense sortir de la cel·la (17, 18, 20, 22, 24 hores) i la limitació d’activitats i de drets, però el nexe comú és que, efectivament, a aquesta persona la treus del règim ordinari de la presó i l’aïlles.


Qui decideix el grau de tractament?

És important que distingim entre sentència i grau de tractament. La sentència l’estableix el jutjat sentenciador, i aquí el que s’estableix és la pena que una persona ha de complir, d’un, dos, tres o vint anys. Això és el que s’executa a la presó. Un cop ja s’és dins, l’administració penitenciària decideix en quin grau de tractament es classifica aquesta persona: pot ser el règim ordinari, que és el segon grau (la pràctica majoria de les persones que estan a la presó); el tercer grau, que seria que surts durant el dia al carrer i tornes a la nit a dormir; o el primer grau, que és estar pràcticament totes les hores del dia a la cel·la excepte entre 3 i 4 hores, en què pots sortir al pati o fer activitats. És l’administració penitenciària la que decideix on et classifica i determina la forma en què compliràs la pena privativa de llibertat. La conseqüència més important del fet que això no sigui una resolució judicial, sinó que sigui una resolució administrativa, és que la mateixa administració és jutge i part de la decisió i és davant de qui en un primer moment has de lluitar. Si jo vull modificar aquesta decisió, he d’argumentar davant d’aquesta mateixa administració, que ja m’està dient que em mantindrà en tal grau. Posteriorment podré recórrer davant del jutjat de vigilància penitenciària. Durant l’estada a presó podràs variar de grau de tractament segons si es considera que la teva conducta millora o no. Més enllà d’això, normalment amb la resolució de la classificació també s’indica quina serà la presó on compliràs, i aquesta és una qüestió més difícil de recórrer, perquè ja no depèn del jutjat de vigilància penitenciària, només de manera excepcional. Si estàs a la presó de Pamplona i et traslladen a la presó de Màlaga, et correspon anar a recórrer als tribunals del contenciós administratiu de Madrid. Aquí els terminis de resolució poden trigar entre tres i cinc anys, amb la qual cosa l’efectivitat de la resolució és nul·la.


Quines conseqüències poden tenir aquests trasllats?

“Si un cas arriba a la via judicial, els terminis de resolució poden allargar-se entre tres i cinc anys”

És un desarrelament. Si tu ets de Pamplona i et traslladen a complir condemna a un altre centre penitenciari, t’allunyen del teu entorn social, et limiten la possibilitat de rebre comunicacions i, fins i tot, et dificulten l’accés a la vida en llibertat, perquè des de la presó voldran que surtis primer de permisos, i aquests permisos es dificulten perquè no tens un domicili on anar quan surtis, per la qual cosa és el peix que es mossega la cua. I, en última instància, aboca que la persona presa tingui moltes possibilitats de passar més temps a la presó que si se l’hagués mantingut a la presó de la ciutat on està arrelada.


I aquesta qüestió té relació amb els primers graus…

En aquests moments hi ha 24 centres penitenciaris a l’Estat espanyol que tenen mòduls de primer grau o departaments especials (dels 69 que depenen de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, ja que Catalunya té les competències en matèria penitenciària transferides­). El primer que crida l’atenció és que, si només 24 centres tenen primer grau, hi ha gent que compleix condemna allunyada del seu lloc d’arrelament. Per exemple, concretament a la presó de Pamplona no hi ha mòdul de primer grau. Per tant, persones preses navarreses o amb arrelament a Navarra que siguin classificades en primer grau seran automàticament traslladades a una altra presó, també quan es donin sancions d’aïllament o situacions, com deia abans, de mesures coercitives d’aïllament. En algunes ocasions, les traslladen al mòdul d’infermeria; en altres ocasions, si la persona està en una cel·la individual, se la manté en la mateixa cel·la, que, en principi, és el que diu la llei que cal fer. I quan parlem de dones, normalment el que sol passar és que les pugen a una planta diferent del mòdul i les aïllen aquí. La presó de Pamplona, per exemple, té aquesta manera de funcionar, però cada presó estableix els seus criteris.


Quina és la funció social de la presó?

La finalitat que la Constitució atribueix a la pena privativa de llibertat és la reinserció i la reeducació. Des del meu punt de vista, aquest objectiu no es compleix. Fa anys, una dona va dir, i em sembla una frase molt potent i la reitero sempre que puc: “Jo vaig tornar a la vida en llibertat malgrat la presó”. Crec que, cada vegada més, la pena privativa de llibertat, la presó, s’ha utilitzat com una forma de càstig i com una forma d’excloure els qui no volem a la societat, i la realitat és que a la pràctica de les presons el que importa és el càstig i la seguretat per sobre del tractament. El meu plantejament és: es pot reinserir i reeducar una persona des del confinament, o això cal fer-ho des d’altres alternatives? Jo crec que la funció que se li ha atribuït a la pràctica, que és el càstig, la compleix molt bé, però la reinserció i la reeducació deixen molt a desitjar.

Libertad Francés, membre de Salhaketa Nafarroa |Freddy Davies

 

Aleshores, quina funció compleix?

La funció social de la presó és bàsicament el control social. L’eina més potent que té l’Estat per poder controlar la seva població és el dret penal i la por a acabar en un lloc com la presó. Des de la por que hi ha una gran criminalitat al nostre voltant i des de la por a no ser part d’aquesta criminalitat que et pot portar a la presó, és des d’on funcionen les lògiques de l’Estat, que porten, bàsicament, a plantejar que la presó és una forma de control social, de generar por als que estan dins i por a entrar-hi.


I amb aquesta funció, hi ha d’haver presons?

Des del meu punt de vista i des de Salhaketa Nafarroa plantegem radicalment que les presons no són necessàries i que han de desaparèixer. Les presons són llocs de tancament on es vulneren sistemàticament drets fonamentals, i, com a societat, no podem viure tranquils sabent que darrere de determinats edificis s’estan generant o donant determinades dinàmiques. Tot i en el cas que les presons no fossin llocs vulneradors de drets, tampoc som partidaris de la presó com una forma de resoldre els conflictes socials. Qualsevol privació de llibertat, per se, entenem que suposa una degradació de la vida i un tracte inhumà. Nosaltres, a més d’entendre que la presó no és necessària, entenem que no ha d’existir i creiem que hem de començar a fer una reflexió al voltant de si com a societat no som capaços de crear alternatives al càstig.


I què fem amb la delinqüència?

“Darrere dels delictes hi ha conflictes socials que poden estar aparellats a desigualtats estructurals”

Quan parlem de delicte ens sembla que és una cosa que apareix en un llibre, i és una cosa molt dolenta que fa algú, però realment els delictes són conflictes socials. Darrere dels delictes hi ha conflictes socials que poden venir aparellats a una infinitat de desigualtats estructurals. I creiem que és en això en el que caldria posar el focus, des de l’administració, a eliminar aquestes desigualtats socials que farien que no fossin necessàries les presons. Però, a més, creiem que cal fer un esforç com a societat i plantejar alternatives al càstig. Si la presó no ens sembla bé per a unes persones, no ens ha de semblar bé per a ningú.


Hi ha alternatives?

Avui en dia hi ha alternatives al càstig, o almenys alternatives diferents per resoldre aquests conflictes socials als quals anomenem delictes. Hi ha, per exemple, la justícia restaurativa, que són processos de mediació en els quals s’intenta fer valdre la víctima, perquè de vegades se’ns oblida que moltes vegades en el procés penal la víctima és la més desprotegida. Al final, el procés penal se centra a castigar el culpable i no a reparar la víctima.


Veiem moltes crides, des de sectors de l’esquerra o del feminisme, que demanen endurir penes contra violadors, per exemple…

Sí, la cultura del càstig i el recurs al dret penal està tan arrelat en la societat que també des de sectors d’esquerres o alternatius i des dels moviments socials es tendeix a recórrer a la presó i al dret penal com a única fórmula de salvaguardar els interessos, la protecció dels quals es reclama. No obstant això, no podem ser nosaltres mateixes qui sostinguem aquest sistema que perpetua desigualtats estructurals i concepcions culturals i educacionals com el patriarcat. En general, els estudis diuen que les persones, a l’Estat espanyol, independentment de la seva tendència política, no són especialment punitives. No obstant això, la utilització que el poder i els mitjans de comunicació fan de determinades associacions de víctimes o de persones concretes que reclamen un major recurs al càstig, donant-los més veu, genera una sensació que tota la societat és partidària de més recurs al dret penal. I això no és així. Tanmateix, les víctimes estan totalment legitimades per demanar més càstig, però la societat en el seu conjunt hem de valorar i plantejar altres coses. Com planteja Rita Segato, una de les més grans estudioses d’aquest tema, no cal crear bocs expiatoris sinó apostar i crear programes realment preventius per posar fi a les violències masclistes en totes les seves formes.

Article publicat al número 475 publicación número 475 de la Directa