El problema de la paritat entre homes i dones dalt dels escenaris en l’àmbit de la música en directe així com en la indústria musical en general encara és una evidència: l’informe de l’Anuari de la Música 2018 elaborat per Enderrock, basat en els cartells dels dotze festivals més importants de Catalunya, concloïa que els projectes liderats per dones sumaven tan sols l’11% i les bandes mixtes un 15%. D’aquesta manera, tan sols un 26% dels grups programats comptaven amb la presència d’almenys una dona. Per altra banda, aquesta presència femenina encara està molt lligada a estètiques musicals que encaixen amb certs rols de gènere, com la música clàssica, el folk o la música soul.
En el cas concret del rap, fa uns anys que l’escena en català ha anat creixent de manera exponencial pel que fa a presència exclusivament masculina, amb algunes poques excepcions com el trio valencià Pupil·les. Una realitat que els recents treballs de les compositores Clara Peya, Paula Grande i Joina – entre altres – estan fent canviar. Totes tres han desenvolupat els seus projectes en primera persona, plasmant-hi les seves inquietuds i reivindicacions que giren entorn del feminisme. Amb banda en directe, totes tres fan un rap heterogeni però amb accents diferents.
Clara Peya té una llarga trajectòria com a compositora del seu propi projecte i a la companyia de teatre fundada amb la seva germana Ariadna Peya, Les Imputxibles. Si és en el seu setè disc Oceanes (Temps Record, 2017), que la pianista es va estrenar fent rap amb el tema que dóna nom al disc, en el seu últim treball Estómac (Satélite K, 2018) explora aquesta nova faceta amb més profunditat però es mou entre el jazz, el pop i l’electrònica. Autodidacta, és després de ser guardonada per prestigiosos concursos de cant en l’àmbit del jazz que Paula Grande va decidir llançar-se a la composició el 2015 amb el seu primer disc Viatge interestelar (Little Red Corvette Records, 2016) que fusiona jazz, reggae i hip-hop. Però és amb Sóc (U98, 2018) que l’artista s’assumeix definitivament com a rapera, seguint amb una atmosfera propera al jazz. L’artista empordanesa Joina, que està acabant els seus estudis de piano clàssic a l’Escola Superior de Música de Catalunya, va treure el seu primer disc Companyes (Autoproduït, 2018) el passat octubre on barreja hip-hop amb tocs de jazz, funk o flamenc.
Com sorgeix la decisió de llançar-vos a fer rap?
Clara Peya: Per diversos motius. Primer, perquè és un dels estils més potents de reivindicació i segon, perquè hi ha molt poques dones reivindicant des d’aquest lloc més interpel·lador i és un estil que m’agrada moltíssim i des d’on es pot explicar de moltíssimes maneres; està lligat amb un discurs però també amb la música.
Joina: El projecte de Companyes va sorgir de la necessitat de tenir una veu pròpia i d’allunyar-me d’un ambient musical molt acadèmic. Vaig triar el rap o la poesia perquè crec que a través del rap es poden dir moltes coses, permet molt text, més que en una cançó melòdica cantada. Crec que la paraula dita tal qual té molta força. A més a més, jo sóc pianista i no tinc una formació de cantant, llavors tampoc sortia de mi escriure temes cantats. El rap ha sigut com una conseqüència del que jo tinc ganes de dir, com tinc ganes de dir-ho i el que sé fer.
Paula Grande: Jo vaig començar a escriure rap abans que cançons, quan tenia uns quinze anys. Ho feia d’amagat. En aquella època, em relacionava molt amb el món del rap, molts amics meus eren rapers. Tot estava molt relacionat amb aquesta cultura urbana i jo era l’única noia. A mi m’encantava. Vaig escriure molt però mai em vaig atrevir a utilitzar-ho. D’això farà uns quinze anys i en aquella època ja existia el feminisme i hi havia un moviment molt potent però ni de conya com ara. Les poques vegades que ho explicava a algú, em deien que rapejar era masculí, que quan cantava era “més guai” perquè era “més bonic”. Tot i que no estava d’acord amb aquests discursos, jo tampoc m’empoderava en el sentit de dir-me: “m’és igual, rapejaré igualment”. L’empoderament ha vingut arran del procés de gestació del disc Sóc, on em vaig mirar molt cap a dins i vaig veure que realment el rap formava part de mi.
Fins a quin punt us ha frenat el fet de tenir pocs referents femenins a l’hora de fer rap? Com definiríeu la vostra manera de rapejar dins d’aquesta estètica tan masculinitzada?
“Crec que un rap feminista – independentment de si estem parlant d’una dona o d’un home – que es deslliga d’un rol de gènere en concret crea precedents en la manera de fer”
C. P: No sabria definir la meva manera de rapejar, de fet jo no em dedico a fer rap. He pogut fer rap perquè tinc un espai dins del món de la música i de la composició i aprofito els meus concerts per rapejar però no em considero una rapejadora. Però sí que és veritat que la falta de referents femenins sempre fa que imitis els referents que hi ha, que són masculins. I sí que m’ha passat això de tenir la sensació que mai acabo de sonar com ells.
J: El món del rap en concret té molt pocs referents femenins. Hi ha aquesta manera molt agressiva de dir rap, que està molt allunyada del que faig, i potser per això no hi ha més dones. L’imaginari col·lectiu associa el rap a un ambient molt masculí, molt competitiu, de “pelea de gallos”. Però és que el rap no té per què ser així, es pot fer de moltes altres formes: per mi, per exemple, el rap és poesia i es pot dir de mil maneres. Per això crec que un rap feminista – independentment de si estem parlant d’una dona o d’un home – que es deslliga d’un rol de gènere en concret crea precedents en la manera de fer. Una amiga meva em va dir que jo feia “rap d’ànima”. M’ho deia en el sentit de què és poesia que recito i parlo amb determinació perquè tinc molt clar el que dic però a la vegada, hi veig tendresa. Estic enfada amb el món però alhora tinc molta esperança. Em fa molta il·lusió perquè la meva música ha arribat a gent molt diversa. Per exemple, a la meva àvia li agrada i al meu cosí petit també. El que em diuen és que és quelcom molt diferent. Sí que és rap però no s’assembla al tipus de rap que solem escoltar.
P. G: Jo crec que sí que m’ha frenat. Sempre he escoltat molt de rap i tinc alguns referents femenins però és un moviment que es veia i encara es veu com una cosa d’home, molt masculina, molt dura. El rap representava totes aquelles coses que a les dones no se’ns permet: aquesta duresa, poder dir les coses tal com són amb la veu alta, amb actitud i empoderament. Això és tot el que se’ns nega. A nosaltres ens ensenyen a dir les coses amb cura, tranquil·letes, relaxades… La imatge de la cantant dolça que fa que els altres es quedin impregnats de la seva veu melosa. Tot això estava molt en el meu entorn: des d’amics fins a la meva família em deien que els hi agradava molt més quan cantava perquè era molt més “dolç”. Això em va frenar i condicionar molt. Malgrat tot, que els referents més populars del rap són homes totalment contextualitzats en aquesta estètica que es considera masculina, he escoltat moltes raperes. Em sentia molt lluny de tot això i de fet considero que faig rap a la meva manera, rap feminista. Una de les primeres coses que em va dir una de les meves millors amigues és que feia “música d’ànima i rap sense ego”. I realment, sento que em desprenc de tota aquesta competitivitat súper masculina que té molt a veure amb el capitalisme, però segueixo sent rapera i fent rap.
“Allò personal és polític”, escrivia Carol Hanisch. Les vostres lletres no només parlen de lluites en concret sinó també de vosaltres mateixes, de la vostra intimitat. Considereu que parlar de la vostra subjectivitat també és parlar de política?
C.P: Absolutament, el que tu fas amb el que et passa és una manera molt directa d’arribar perquè les emocions les parles dins de tu mateixa. Crec que això és molt important perquè en realitat les històries es creuen, ens interpel·len, creem empatia… T’acabes podent identificar molt amb una història personal. Estàs parlant d’una essència, d’alguna cosa que provoca un sentiment, una emoció i al final la gent és amb això que empatitza, no amb mi i en la meva història en concret.
J: Quan vaig començar a compondre els meus temes, les coses que tenia ganes de dir tenien un contingut polític, feminista, reivindicatiu perquè jo em sentia en aquell moment vital de necessitar tenir una veu i de dir aquelles coses que en aquell moment em movien però tampoc va ser intencionat. No em vaig dir de cop “vull fer una música política”, sinó que amb tot el que estava passant a Catalunya, el moviment feminista, i allò que es parlava dins els grups d’activistes en què jo estava, vaig tenir la necessitat de plasmar aquestes inquietuds en la meva música.
P.G: Les coses que dic en el disc són a vegades dures d’explicar i dures en si mateixes perquè són reivindicatives però també parlo de mi. Vaig fer aquesta reflexió de dins, vull explicar com em sento. Llegint i escrivint i rellegint i reescrivint la meva vida m’adono que tot allò meu personal és polític, ho ha sigut des de fa molt de temps. La manera com m’he relacionat amb la meva família, la manera com em relaciono amb l’entorn, com veig el món, com m’agrada imaginar-lo i com actuo perquè sigui d’una determinada forma. Estic veient reflectides totes les meves lluites a través d’històries de la meva vida. A mi em costa molt fer cançons d’amor, em surten des de les vivències més dures i em costa trobar-me en aquest punt. Per això no en parlo tant, però sí que ho faig de com em travessen certes coses. Tot el que sóc i tot el que vull té a veure amb moltes coses que tenen a veure amb els altres, i per tant això és política.
Sent la música un altaveu discursiu considerablement important, quin paper teniu respecte a la transformació social?
C.P: És essencial responsabilitzar-se dins de l’altaveu que se’ns permet tenir, per tant, és molt important el que expliques i com ho expliques. D’aquí arribarà a alguna persona. És bàsic fer-te responsable de qui ets, d’on vens i de quin és el teu paper a nivell social. Crec que tenir un altaveu és un privilegi molt gran, i no és fàcil. Aquest privilegi també ve donat per altres privilegis que has tingut abans, almenys en el meu cas, i crec que m’he de fer responsable d’això i utilitzar l’altaveu amb un compromís absolut i total. Crec que l’art és l’eina de transformació i de revolució més potent que tenim i l’hem d’aprofitar de la millor manera que sapiguem. En el meu cas, no només és una responsabilitat sinó també és una obligació.
“És essencial responsabilitzar-se dins de l’altaveu que se’ns permet tenir, per tant, és molt important el que expliques i com ho expliques. D’aquí arribarà a alguna persona”
J: La música i les arts en general tenen un rol molt potent pel que fa a la transformació social, ja que arriben a la resta de persones de manera molt directa i transversal. En el moment que tenim aquesta capacitat de pujar dalt d’un escenari i tenir un micro per dir coses, a mi personalment se’m desperta un sentiment de responsabilitat, de pensar en profunditat el que dic, perquè això tindrà una incidència molt directa. És molt important que ens plantegem el que estem dient i de quina manera ho estem fent perquè com a artistes, tenim una veu pública i per tant, una responsabilitat molt gran.
P.G: Per mi la música si no es compromet amb alguna cosa, no té sentit. Amb el procés de creació d’aquest disc reconec això i em reconec a mi mateixa en molts aspectes personals. Sento molt aquesta responsabilitat política i me la imposo en certa manera. Me la imposo com a música i com a artista perquè crec que la clau és posar el cos físic en el canvi. Per mi fer música ara mateix és això. Transposar allò físic en aquest camí del canvi: si jo vull aconseguir això i allò, tinc la responsabilitat de dir-ho i la meva manera de fer-ho per al màxim nombre de gent és cantant i fent concerts. És una responsabilitat que no sento com un pes, sinó com un compromís súper bonic i molt necessari en la meva vida ara mateix. És la manera que he trobat d’estar en concordança amb el que penso, com actuo, com vull que sigui la vida i com vull que sigui l’art i el seu paper dins la societat.
Considereu que el món de la indústria musical és un àmbit on es fa especialment palpable el patriarcat? Com trencar amb aquesta dinàmica?
“No és que hàgim estat 300 anys sense fer música, tenim dues mans, un cap, un cor i un estómac i dos peus iguals que els homes. Hem fet música però s’ha invisibilitzat”
C. P: El patriarcat és un sistema que es fa palpable en tots els àmbits de la vida: des de les coses més quotidianes i més petites fins a les grans coses i evidentment en el món de la música també. Per tant, enderrocar el patriarcat és una cosa complicadíssima, n’estem molt lluny i ens portarà molt temps. Evidentment, ara el feminisme està de moda i ens n’hem d’aprofitar de la millor manera possible, ocupant els espais i sobretot fent que la història comenci a ser explicada per nosaltres, també perquè la història està escrita per homes blancs de classe mitjana. Alhora, les dones com jo hem de fer-nos responsables dels privilegis que tenim com a dones blanques de classe mitjana. Això vol dir que hem de cedir espais a altres dones amb menys recursos i menys possibilitats. Vull dir que sempre els demano als homes que cedeixin més espais a les dones però jo com a dona blanca he de començar a cedir espais a altres tipus de dona: dones racialitzades, dones migrades, dones amb diversitats…
J: La meva banda és només de noies i n’estic molt contenta, estar envoltada de noies és alguna cosa que em genera molta seguretat. No em sento jutjada i em sento molt lliure a l’hora d’aportar idees, una sensació que mai abans havia tingut en un àmbit musical. És un món molt masculinitzat en el que molt ràpid apareixen egos i petites lluites que no molen gens i que et fan sentir molt petita en certs moments. Sentir-te a gust en un món on la immensa majoria de les persones que t’envolten són nois, és difícil. No és que no hi hagi dones estudiant música, perquè a l’ESMUC n’està ple. És que en el món professional no hi és i aleshores costa pensar que també hi tens el teu lloc. He d’estar demostrant que com a dona també puc ser bona músic, és una lluita constant. És molt important que les dones músiques anem agafant més espai dalt dels escenaris perquè si no hi ha uns precedents que et facin realitzar que com a dona també pots fer això doncs clar que hi seguirà havent un gran desequilibri en els cartells de festivals.
P. G: Els referents de la indústria musical són masculins, començant per l’educació. Una alumna meva estudia producció musical i no té cap professora. En l’àmbit curricular, poques vegades es plantejaran dir “vale anem a veure què fan les ties”. No és que hàgim estat 300 anys sense fer música, tenim dues mans, un cap, un cor i un estómac i dos peus iguals que els homes. Hem fet música però s’ha invisibilitzat. Llavors, si ja des de les escoles no fem que això canviï, com ho farem perquè després tinguem representació als festivals o a les ràdios, que no hàgim de tenir la sensació constant que ens hem de fer un lloc? Hem d’arribar i reivindicar que també hi ha un espai per a nosaltres.
