La pesca en general –i, més concretament, la d’arrossegament– està en un moment decisiu. Fa anys que sentim que certes administracions volen acabar amb el sector, ofegant-lo, de manera lenta i dolorosa, i sense oferir solucions reals. Som una activitat en perill. Es continua reduint el volum de les flotes pesqueres. A més, som un sector constituït per empreses familiars i tradicionals que volen continuar pescant, però de manera sostenible. Ja a finals dels anys noranta, vam reconvertir les nostres embarcacions per actualitzar-les i, a més, emprem metodologies no obligatòries i més selectives, entre altres mesures. Des de molt abans del 2020, estem col·laborant amb la comunitat científica i l’administració de proximitat amb plans de cogestió i la veda de zones de pesca –per exemple, l’activitat s’atura més de tres mesos a l’any. Per no oblidar que som un sector extremadament controlat per inspeccions, diaris i caixes blaves. La nostra comunitat científica, i fins i tot l’europea, ha presentat evidències que proven la regeneració de la majoria recursos pesquers i les bones pràctiques dels vaixells d’arrossegament catalans a la nostra costa.
Les modificacions dels últims anys han suposat una reducció dels ingressos per a les persones pescadores i les nostres famílies, a més de fer que moltes d’aquestes famílies marxin a altres sectors. Aconseguir les titulacions per embarcar-se o per ser patró o maquinista és cada vegada més complicat, en comptes de facilitar-ho per engrescar els joves i nouvinguts a incorporar-s’hi.
La nostra comunitat científica, i fins i tot l’europea, ha presentat evidències que proven la regeneració de la majoria recursos pesquers i les bones pràctiques dels vaixells d’arrossegament catalans a la nostra costa
La mesura d’aquest 2024 ja és la gota que fa vessar el got: sense pescar no podrem mantenir les embarcacions ni la tripulació. Per descomptat, perdrem tota una sèrie de productes que es pesquen de manera sostenible i que estan intrínsecament lligats al nostre territori, salut i sobirania alimentària, com la gamba vermella, el rap, l’escamarlà o les bròtoles. Per no parlar de les tasques de neteja i manteniment del medi marí que fem el sector pesquer.
Si creiem que sacrificar un sector pesquer residual, atomitzat i essencialment familiar és la solució per salvar la Mediterrània, és que tenim un greu problema de miopia. Ens estem oblidant de fer una visió global del mar i veure que la culpa no és de la pesca costanera, sinó que el problema és multifactorial. No som conscients de la quantitat de contaminació i impactes que suposen la pesca industrialitzada d’altura o gran altura i la pesca recreativa, de l’efecte dels creuers ni de les conseqüències de construccions com les eòliques i les depuradores.
Si perdem una pesca tradicional i circular per donar pas a la pesca industrialitzada, donem carta blanca a les grans indústries i patirem conseqüències en la nostra salut i en la nostra sobirania alimentària, per no parlar d’un greu impacte social.
