Totes hem sentit a parlar dels incels i a totes ens sona el nom de Llados. Però què tenen en comú? Els incels (nom que prové de l’acrònim anglès involuntary celibate) s’han fet famosos en els últims anys després de la publicació de diverses recerques que apuntaven el que té de problemàtic (i violent) una comunitat d’homes organitzada al voltant de l’odi contra les dones i el ressentiment per no poder cardar. No obstant això, cal matisar que, des de fa un temps, el terme incel ja no fa referència al grup en si, sinó que s’usa sobretot com a insult per assenyalar homes desgraciats que no carden (o no poden cardar), que són una mica estranys i senten rebuig o aversió per les dones o el feminisme. No em referiré al grup misogin organitzat, sinó a la segona accepció.
L’influencer Amadeo Llados ho va petar el 2023 quan es van fer virals alguns vídeos seus (el del fokin croissant), però al contingut que llavors provocava acudits i mofa irònica per venir d’un personatge pintoresc, avui s’hi afegeix preocupació seriosa que ha portat programes com Equipo de Investigación de La Sexta (terrible reportatge) o a youtubers com Claudia Nicolasa o La Gata de Schrödinger a treure vídeos sobre el personatge.
Llados i els incels són dos fenòmens que en un principi ens poden semblar contraposats: Llados fa ostentació d’un estil de vida de playboy, d’un discurs motivacional hardcore i d’una personalitat despreocupada, orgullosa i impertinent. D’altra banda, l’incel és un món carregat de tristesa, de ràbia i de ressentiment, centrat en l’odi i la bilis i poc donat a la filosofia motivacional barata. Però què em diríeu si us plantejo que ens hem equivocat en posar en el centre de la identitat incel el no cardar? Constantment fem girar el nucli de la retòrica d’aquest col·lectiu entorn del celibat involuntari i, evidentment, hi té un pes important, però aquesta idea fa curt. Follar és un tema important, però no ho és en si mateix, sinó per la càrrega social que li donem. L’èxit sexual en les nostres societats està fortament lligat a l’èxit social, a la validació, a l’acceptació i a trobar un lloc en el món. Cardar és ser vist, ser reconegut i desitjat, i això et dona realitat al món. Cardar, en l’experiència de la masculinitat normativa, és un camí d’acumulació de capital social (d’aquí ve que els homes fardem dels nostres èxits davant d’altres homes o que els homes reeixits donin a entendre constantment que poden cardar quan vulguin).
Llados, aquí, juga un paper important. Llados encarna el missatge de Llados, et promet el que té i et fa partícip de la fantasia. Mai arribarem a ser ell, però, si li fem cas, podrem assaborir alguna cosa del seu triomf. Es tracta d’una promesa de la felicitat com la que va desenvolupar la teòrica feminista Sara Ahmed en el llibre del mateix títol (editat en castellà a Caja Negra el 2019). Aquesta promesa es basa a oferir un estat de felicitat accessible i merescut sempre que ens ajustem a uns estàndards (de bellesa, de capital social, econòmic, sexual, cura personal, etc.). Aquesta promesa, en la masculinitat, adquireix moltes formes, però n’hi ha una que crida l’atenció especialment.
Quan observem els seguidors de Llados no veiem homes molt exitosos, ni amb molts diners, ni supermacos, ni atractius. Els que estan omplint Instagram o TikTok (i que podem trobar en perfils crítics amb el col·lectiu com @secta_llados_y_mas o @humi_llados_oficial) són xavals normals i corrents, amb habilitats socials comunes, que no destaquen en res. I segons vam veure en les entrevistes del programa d’Equipo de investigación, hi ha molts nanos que deixen els estudis, solitaris que no tenen molts amics o que tenen certs problemes per relacionar-se.
I aquí apareix la promesa: la promesa no és tant cardar, i a vegades no va ni de ser reconeguts. Més aviat va de descobrir el que volem, trobar el nostre centre, superar-nos i aconseguir ser la millor versió de nosaltres mateixos. Llados no dona importància als diners, ni a l’èxit. L’important –i el que és cridaner i interessant de la seva proposta– és que et diu que tot això sobra, és un afegit de l’important, que és saber el que vols, ser coherent amb tu i defensar-ho fins al final. És a través del sentit com aconseguirem reconeixement, validació, desig… i diners.
Llados no dona importància als diners, ni a l’èxit. L’important és saber el que vols, ser coherent amb tu i defensar-ho fins al final per aconseguir reconeixement, validació, desig… i diners.
Això ja ens acosta més al fenomen incel. Recordem que l’incel no només gira entorn de cardar. Gira entorn del malestar i del rebuig. Són, concretament, nois que es queixen de ser marginats i rebutjats perquè la societat està muntada de tal forma que els guapos i rics guanyen i la resta perd (un relat que podria ser, d’altra banda, bastant recuperable per un discurs feminista crític amb els estàndards de bellesa, però això deixem-ho per un altre dia).
Però, si bé la comunitat ha mostrat sempre un gran ressentiment contra els guaperes (sobretot si es ficaven amb ells i els feien bullying), en els joves que mobilitza Llados veiem una cosa del tot diferent. Si observem les classes del famós coach, abunden perfils d’homes “normals”. I quan els escoltem topem amb històries de solitud, de precarietat i, sobretot, amb falta de pertinença. Homes perduts, sense projecte vital, que fluixegen quan se’ls ofereix un sentit, una tasca i una manera de veure’s en el món. Llados tira molt de la sensació de grup, de la pertinença i de la certesa; i això, en una situació en què els homes ens trobem terriblement perduts. És molt embriagador. Llados apel·la a la solitud i a la sensació de vertigen masculina donant-li un sentit, un lloc.
I això no només és cridaner per a homes solitaris, ferits pel rebuig i la solitud com els incels, també apel·la als qui rebutgen el joc de la seducció i que volen centrar-se en la seva vida, en les seves coses, en el seu negoci, en el cultiu personal i rebutgen la incidència de les dones en la seva vida. Els podríem relacionar amb un altre dels subgrups de la manosfera, els MGTOW (per les sigles “Men Going Their Own Way”, és a dir, homes que van a la seva). Llados t’ofereix la possibilitat de revaloritzar-te, d’enfocar-te en tu mateix (en les teves “macros”), de venjar-te d’aquells que es reien de tu quan aconsegueixis el primer milió.
Ja sabem que tot això no el converteix en un salvador. És un estafador violent que insulta, menysprea i tracta fatal els seus pupils. Però aquest tipus de tracte està molt normalitzat en entorns masculins. No és molt diferent de la forma en la qual un entrenador tracta el seu alumne en les pel·lícules de Hollywood: lideratges exigents que (suposadament) s’estimulen amb la duresa, que són violents perquè el dolor ens fa més forts i resistents.
Hem de rebutjar la narrativa senzilla que veu Llados com un simple mentider amo d’una estafa piramidal (que ho és) o una espècie d’excepció en un món normal. Llados és la conseqüència lògica d’un moment de crisi existencial generalitzada en un context de “neoliberalisme del jo”. I això, en l’experiència masculina, es tradueix en una absoluta falta de sentit i d’esperança vers món. I alhora, hem de trencar amb la idea que concep els alumnes de Llados com a simples víctimes. Són (som, qui se’n deslliura?) homes assedegats d’alguna clau de seguretat, de sentit de pertinença i d’un espai de claredat. La pregunta no és com traiem a aquests nois de la secta sinó què els estem oferint a canvi.
