Temps de tempestes, de crits i ganivetades. Cicle de violència, incendis i ximpleses analítiques que avergonyirien a qualsevol de les autores i autors que citen per justificar-les. Gramsci, un dels autors més de moda, exposat a la plaça pública per justificar escarnis i batalles culturals dignes de patis de col·legi. Assumpcions teòriques no enteses i autoritarismes greus disfressats de paternalismes repugnants. Els mateixos vents que a alguns els han fet carregar contra la diversitat i abraçar la violència contra els més febles, a altres els condueixen a tancar-se en unes identitats que no suporten trobar-se amb la mirada aliena. Santi Alba els va nomenar ja fa temps amb el malnom d’estalibans. Passar d’un paradigma de la creació i la manufactura, a un altre on la trinxera és cau i l’assenyalament de qui no combrega amb exactitud amb el pensament de línia única és mal defineix com “debat”. Acusacions, tergiversacions i, inclús, revisions falsejades de determinades propostes o pensaments. La idea és clara: qui no abraça l’ideal pur i sense matisos és una ovella esgarriada que cal superar o eliminar.
Canvi de cicle, cridades a la resistència, a envoltar-se amb les banderes més grans i atapeïdes que es puguen aconseguir. Passos enrere. Després de deixar molts anys l’uniforme del dogma a la porta de l’assemblea, es torna a tocar corneta i a enfundar-se la disfressa de “politburó”. Un món cada vegada més en qüestió, on la carn i la paraula tenen cada volta menys a dir. Pareix que arriba el moment del punyal, l’autoritat, el xiscle i l’ullal. Udols contra la raó. La pulsió tanàtica que impregna la societat no podia no arribar a les respostes emancipadores, era un fet. Però, contra els remeis mal llegits als manuals, només queda mantenir-se ferm en la cerca de veritats en tota la seua complexitat. Calen anàlisis acurades i respectuoses, no pamflets presumptuosos i eslògans no situats. Al dogma no se’l pot respondre amb més dogma. La puresa, si se l’interposa puresa, explota en guerra santa. Per frenar-li a l’autoritarisme cal oposar-li milícia i horitzontalitat. Acabarà dominant al no-res; predicant al buit.
Calen anàlisis acurades i respectuoses, no pamflets presumptuosos i eslògans no situats. Al dogma no se’l pot respondre amb més dogma
Cal, al contrari, perseverar en la tossuda idea de la manufactura de mons oberts, dignes, confortables i amb llocs singulars on cadascú puga fer presa. Per a això, sense renunciar a la identitat que ens atorga un punt de referència en un món cada volta més desertitzat, sí que cal donar l’esquena a aquelles propostes que fan de l’identitarisme un mur blanc que ens protegeix de tots els a fora. Tanmateix, per poder fer una aproximació sincera a la complexitat de l’entorn -mantenir el centre de l’actuació en la proximitat, on els cossos mantinguen un paper principal, i tornar a prioritzar la creació de vida- calen punts des dels quals encetar. Al costat d’una identitat matisada per la mirada als ulls de la resta, la idea de llar ha de poder aterrar i proposar una allau de vitalitat en contra del dogma.
La paraula prové etimològicament de llar de foc i ens remet a foc però també a lloc i a llum. És, per tant, on té cabuda l’ajuntament humà al voltant del foc, com a recer, i més enllà com a espai càlid, confortable. On es troba la llum que il·lumina l’ombra i que fa referència al fet reflexiu i crític. El punt que centra el mapa de cadascú a un món en què cada volta hi ha menys certeses geogràfiques. Així, es constitueix en la primera condició per poder teixir comú sense renunciar a un mateix. La idea principal és que la llar és molt més que quatre parets. Són estes, però també l’ambient pròxim. És, en fi, l’hàbitat. I és, en eixa zona difusa, on els moviments transformadors més poden intervenir.
Tant a les cases, com a les organitzacions o espais de participació, cal garantir la seguretat. Que protegisquen del mal temps i, alhora, dels llops i llobes que es camuflen baix els llençols
La llar és íntima. És l’espai on hom s’ha de poder desvestir de qualsevol màscara, perquè la intimitat conjuga continent i contingut. El lloc on la privacitat ha d’estar sota el control d’un mateix, on fem l’amor i on ens exposem als altres que són nosaltres. És esta manera domèstica o domus, que vol dir “on va nàixer algú” o “pàtria”, la que ens indica el grau d’identificació que hem de poder sentir on habitem per considerar-ho llar. Per tant, també és quotidiana. La intimitat és antònima d’alienació o desarrelament. Així, en trobar-se amb altres en eixes condicions, sense roba pel mig, es pot convertir en antídot contra les imposicions dogmàtiques i les mirades que no veuen.
És recer, per la qual cosa és segura. El recer abraça i escalfa. És teixit que protegeix del que està fora, però no angoixa, perquè teixit i abraçada mai no han de poder fer mal. Si ho fan, no ho són. Si el perill ve de dins, no estem davant la calidesa d’un recer sinó que serà, més bé, la fredor que escalda d’una presó. Tant a les cases, com a les organitzacions o espais de participació, cal garantir la seguretat. Que protegisquen del mal temps i, alhora, dels llops i llobes que es camuflen baix els llençols.
En lloc d’esgrimir el dogma contra els que no miren amb unes ulleres d’idèntica graduació a les nostres, facilitar punts de trobada amples des d’on poder crear llar
És comuna. És el lloc del retorn. La casa centra el món. Fixa la immensitat de l’exterior i el redueix a una qüestió comprensible. També arrela –fixa– a la comunitat, i està a un mateix perquè és un punt de partida des del qual encetar la vida i al que tornar quan acaba el dia. Si la presó és contrària al recer, el desarrelament ho és al comú, i ambdós són contradictoris amb la llar. La llar és, per tant, el lloc on tornar, però no per aïllar-se com si fora una cel·la, sinó per tornar a eixir a la comunitat. És també on comença l’ajuntament humà, perquè quan la intimitat i el recer es troben neixen les confiances necessàries per a nodrir la comunitat. Es converteix, així, en un punt de partida imprescindible per conjugar qualsevol mena de proposta que pretenga intervenir sobre la realitat material de les persones. És a dir, un principi per a l’actuació a la quotidianitat de la gent.
La idea és, per tant, centrar-se en la configuració de mons abastables. Encarregar-se d’apropar el món als cossos i d’estar present a la quotidianitat de la gent amb qui es conviu. Allunyar-se de receptes i instructius estrictes. No per manca d’interés de la lectura dels clàssics, sinó perquè, en cas de prendre’ls com a bíblies i no com a explicacions que ens poden ajudar a interpretar l’ara, acabaran per apuntar a la realitat per substituir-la. En lloc d’esgrimir el dogma contra els que no miren amb unes ulleres d’idèntica graduació a les nostres, facilitar punts de trobada amples des d’on poder crear llar. Fugir d’autoritarismes i avantguardes autolegitimades i proposar, construir i idear estratègia de baix a dalt. Creure’s, de veritat, part d’una classe popular major d’edat i evitar esgrimir cap martell per modelar la realitat segons els dictats de la nostra paraula. En fi, crear llar per acabar amb el dogma. Fer llar és fer revolució.
