Un centenar de persones s’aglomeren a una sala que farà vora vuit metres quadrats. Els sostres són alts, palauencs, però se sent l’escalfor dels cossos humans pressionats. La tensió. L’expectació. Cauen els abrics i les bufandes. S’obre una mica el mar de gent, una dona jove pren la paraula. Les mirades se centren en la fotografia d’una xocolata recoberta de pa d’or. 24 quirats de metall preciós cobrint la densa negritud del dolç. L’epítom dels europeos come-oro, una instantània que lliga 1492 amb 2020. La cadena mai s’ha trencat.
Daniela Ortiz comença la penúltima visita guiada a la seva exposició, en veu prou alta per intentar arribar a tothom que s’ha reunit a escoltar-la. Quan entrem a la tercera sala, ha passat mitja hora i ja som 200 persones a la planta principal del Palau de la Virreina. A la fi del recorregut, el menjador senyorial, que acull setze pintures de la mostra i que encara està presidit pel retrat d’un virrei genocida -el Virrei Amat, encarregat de gestionar l’explotació de les mines d’or i plata del Potosí, a l’actual Bolívia, entre el 1761 i 1776 -, esclata en càntics i aplaudiments.
Què ha generat tanta expectativa? Una ruta acompanyada, narrada, per l’exposició Esta tierra nunca será fértil por haber parido colonos, retrospectiva de l’artista i activista Daniela Ortiz, nascuda al Perú, que fa una dècada que viu i resisteix a Barcelona. De la resistència, la lluita i la germanor es parla a cadascuna de les peces que omplen les sales del palau. Una conversa frontal amb el colonialisme de fa 500 anys i amb el colonialisme d’avui dia, que perpetua violències amb altres rostres, mecanismes i formes perverses d’actuar.
Per les blanques, les europees, en el mirall remourem les vísceres de soca-rel si som capaces de deixar-nos “sentipensar” i escoltar atentes les veus que brollen de les peces d’aquesta exposició
Res és innocu: continent i contingut dialoguen, per fer un joc de miralls que mutarà segons qui el miri. Els ulls migrants sentiran l’escalfor de qui combat el racisme social i institucional, que s’accepta gràcies a la legalització de les violències contra les persones racialitzades. Aquesta Llei, “l’Evangeli de l’Europa laica”, que tot ho esborra i invisibilitza, que tot ho permet i justifica. Per les blanques, les europees, en el mirall remourem les vísceres de soca-rel si som capaces de deixar-nos “sentipensar” i escoltar atentes les veus que brollen de les peces d’aquesta exposició.
200 persones a la penúltima visita guiada un 6 de febrer, efemèride sagnant de l’assassinat al Tarajal l’any 2014, on almenys una quinzena de persones van morir ofegades en un operatiu de la Guàrdia Civil a la Frontera Sur. Havia de ser l’última visita narrada, però acaba no sent-ho davant l’allau de gent que motiva organitzar a corre-cuita una alternativa l’endemà.
200 batecs de cor que vibren davant Walter i els segrestos de menors a través dels Serveis Socials que empara la Llei d’Estrangeria; davant els quatre-metres-cúbics-i-llitera de les habitacions del servei domèstic a mansions milionàries construïdes per arquitectes famosos; davant les alternatives a les escultures repartides per capitals del Nord global que lloen figures genocides, com la de Colom a Barcelona; davant l’aliança entre la indústria dels Drets Humans i la indústria armamentística a les fronteres europees -en una Europa tan vallada, que acabarà rodejant-se a si mateixa-; davant les violències múltiples, sinuoses, letals, sofisticades de la blanquitud. Davant, en fi, dels privilegis blancs que sostenen unes opressions estructurals, sistèmiques i centenàries. Com diu Ortiz a la ruta guiada, es tracta d’un recull de “coses de resistència creativa” per assenyalar l’opressor i no parlar únicament dels col·lectius violentats. Per apuntar directament a la impunitat de la població blanca, que exerceix -i permet- el racisme.
Queden un parell de setmanes per veure aquesta revisió antològica de la trajectòria de l’artista. Cal assenyalar que Ortiz no està sola en l’exposició: és una gran mostra de la seva obra al llarg de deu anys i també una petita mostra de més de 500 anys de resistències, a milers de territoris, a milions de cossos. Des de l’art conceptual a la producció artística artesana a través de l’escultura, la pintura a l’oli, l’estampat en teles, el disseny de vitralls, passant pels contes infantils i la performance enregistrada en audiovisual, amb grans dosis d’expropiació (rei)vindicativa aquí i allà, sembla que deu anys de feina, criança i lluita han donat per molt.
