Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Llibres, professorat i esperit crític

La tasca docent pot revertir la manca de qüestionament i la passivitat que es potencia des de la institució, un model anacrònic que transmet valors invisibilitzadors de les minories i apuntala l’'statu quo' financer

Partim de la base que no existeix una educació neutral, com ja indica l’etimologia de la mateixa paraula en llatí, que prové de la mescla entre educare (criar, alimentar) i educere (conduir –amb sentit de dins cap a fora). Amb aquesta funció –la d’adoctrinar les noves generacions en uns valors concrets– neix l’educació pública al segle XVI; primer encarregada de fomentar els interessos i valors de l’església, i, més endavant, després de la Reforma protestant encapçalada per Martí Luter, subordinada als interessos i els principis dels estats nació i els seus governs. Quatre segles després de l’aparició d’aquest sistema públic, l’educació continua estant al servei d’uns interessos ideològics concrets. La principal prova d’això és la reiterada modificació legislativa –s’han aprovat fins a set noves lleis d’educació en 35 anys a l’Estat espanyol, a mesura que canviaven els partits en el poder–, o l’entrada de les empreses i els valors capitalistes dins dels centres educatius.

S’han aprovat fins a set noves lleis d’educació en 35 anys a l’Estat espanyol, a mesura que canviaven els partits en el poder–, o l’entrada de les empreses i els valors capitalistes dins dels centres educatius

Aquests canvis legislatius han anat acompanyats de contínues modificacions en els currículums, les avaluacions, les metodologies i els continguts de les diferents matèries, que donen a l’alumnat una perspectiva i una visió concreta i orientada sobre la realitat i el context social i polític. Un dels factors clau en la creació i legitimació d’aquesta imatge sobre el món són els llibres de text que utilitzen en el període d’educació obligatòria, dels 6 als 16 anys. L’any passat, l’observatori de llibres de text de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) publicava un informe en el qual analitzava set llibres de text de geografia i història de tercer d’ESO en sis àmbits temàtics: pau i conflicte, desenvolupament socioeconòmic, gènere, diversitat intercultural, medi ambient i drets humans i democràcia.

Cécile Barbeito –investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora d’aquest informe– considera que les perspectives més mal treballades als manuals analitzats són la de gènere i la intercultural. Segons el document publicat, la gran majoria de persones citades són homes (93%), europeus i que formen part de les elits. I la gran majoria de persones excloses als llibres són dels extrems oposats a això, amb predominança del factor de classe social i pertinença a les elits, ja que de les poques persones que se citen que són dones o provinents d’altres continents, la majoria són de classe alta (reines o consorts europees, emperadors de l’Amèrica Central i del Sud o d’Àsia, i també magnats nord-americans). “La meva sensació és que aquests manuals defensen els valors de la majoria, en el sentit de buscar una centralitat que invisibilitza les minories. Sincerament, crec que no es fa amb mala fe, però sí amb una manca considerable de consciència de la diversitat (econòmica, social, cultural i ideològica) en què vivim”, apunta Barbeito.

Segons Barbeito, una possible manera de superar la parcialitat dels continguts dels llibres de text podria ser diversificar les autores, formant-les en aquestes perspectives o assegurant-se que tenen una perspectiva crítica

Un altre aspecte predominant està relacionat amb el tipus d’activitats que es demanen a l’alumnat: “Una de les dades que més ens va sobtar és que només el 4% de les activitats demanaven esperit crític (mitjançant debats o demanant argumentar l’opinió personal) i només l’1%, acció (com analitzar d’on provenen els aliments que consumeixen). Al final, els valors que s’acaben transmetent són els del no qüestionament i de la passivitat”.

Tot i que són els governs els que dicten les lleis educatives i els currículums, són les editorials les encarregades d’omplir de continguts i enfocar les perspectives dels llibres de text: “Ens consta que moltes editorials permeten molt marge d’acció als seus autors i autores, que són ells o elles qui tenen l’última paraula. Però, evidentment, la seva selecció també implica prioritzar uns valors i continguts o uns altres”. Segons Barbeito, una possible manera de superar la parcialitat dels continguts dels llibres de text podria ser diversificar les autores, formant-les en aquestes perspectives o assegurant-se que tenen una perspectiva crítica: “Es podria fer amb un equip pluridisciplinari, o incorporant experts en educació en valors en els equips redactors, com em consta que com a mínim dues de les set principals editorials catalanes han començat a fer, o fer consultes a col·lectius específics: Què trobarien a faltar, en un determinat llibre de text? Persones gitanes, precàries, feministes, amb diversitat funcional…”.

Barbeito assenyala que els llibres són una petita peça de tot un engranatge educatiu, i que per si sols no poden “condicionar” la mirada: “En el que crec haurien d’incidir és a aprendre a tenir una mirada crítica, a reflexionar críticament sobre textos i dades, a comprendre que la veritat absoluta o la neutralitat no existeixen. Diria que a l’aula el professorat és més important que els llibres de text. Uns professors i professores que siguin crítics poden fer d’un material nefast un instrument de pensament crític, o directament tenen l’opció d’elegir no utilitzar llibres de text”. Per exemple, en referència al nou material per a escoles de primària del Ministeri espanyol de Defensa, intencionalment i dogmàticament proexèrcit, “m’encanta perquè tal com està formulada, se li pot donar la volta i fer-ne una activitat crítica, o fins i tot subversivament antimilitarista, en funció de com l’apliquis. En aquest sentit, la mirada del professorat i l’habilitat de fer pensar críticament sobre una temàtica és fonamental”.

 


Adoctrinament bancari

“Com adquirim una motocicleta de gran cilindrada si el sou i els estalvis no ens arriben? Doncs demanem un crèdit, no?”. Aquest és un dels problemes plantejats dins de l’aula d’ESO a qualsevol dels vora 300 centres educatius de Catalunya on des de l’any 2013 es realitza el programa en educació financera –gràcies a un conveni de col·laboració que va posar en marxa un partenariat publicoprivat entre la Generalitat, l’Institut d’Estudis Financers i les entitats bancàries BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell, Santander i Caixa d’Enginyers– amb l’objectiu “de fer arribar de forma gratuïta l’educació financera als centres educatius catalans”. Aquest conveni es va batejar amb el nom d’Educació Financera a les Escoles de Catalunya (EFEC) i compta amb una borsa de professorat voluntari, treballadores de bancs i caixes –algunes ja jubilades– que ofereixen sessions sobre la gestió dels pressupostos personals, la planificació financera o com endeutar-se amb productes de crèdit.

Vora 300 centres educatius de Catalunya des de l’any 2013 es realitza el programa en educació financera –gràcies a un conveni de col·laboració que va posar en marxa un partenariat publicoprivat entre la Generalitat, l’Institut d’Estudis Financers i les entitats bancàries BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell, Santander i Caixa d’Enginyers

Revisant el contingut del pla, no trobem referències a formes alternatives a la visió del capitalisme financer hegemònic, és a dir, no existeixen la banca pública, les finances ètiques, les monedes complementàries o l’economia social, així com tampoc no alerta dels perills de la manca de regulació financera ni esmenta els desnonaments. “Lluny de la propaganda i la retòrica amb què s’ofereixen aquests tallers, les persones que els imparteixen presenten el consum i l’endeutament com a pauta de comportament desitjable i el sistema capitalista com l’únic model econòmic possible, bandejant la pluralitat i el pensament crític imprescindible en tot procés educatiu. El fet que el Departament promogui i faciliti la presència d’aquestes entitats financeres a les aules legitima el seu relat sobre les causes de la crisi, alliberant-les de qualsevol responsabilitat i posant el focus damunt les famílies pel seu endeutament irresponsable”, denuncien des de l’USTEC.

Aquest programa a Catalunya beu del seu predecessor a l’Estat espanyol, que va nàixer el 2009 fruit d’un conveni signat entre el Ministeri espanyol d’Educació, la Comissió Nacional del Mercat de Valors i el Banc d’Espanya. També el 2013 es feia públic el Pla d’educació financera 2013-2017, que –segons diu aquest document– ha de millorar la cultura financera de la població tenint en compte que “els joves d’avui són els consumidors de productes financers de demà” o que, en clara referència a les pensions, “les reformes que s’estan duent a terme a Espanya sobre el sistema públic van en la línia de traslladar una major responsabilitat als ciutadans”. També diu el Pla que cal promoure el “foment d’una cultura de previsió mitjançant assegurances i plans de pensions”. I, en un atac de sinceritat, el document arriba a admetre que el projecte, certament, suposa un benefici per a la sostenibilitat del sistema financer.

Article publicat al número 455 publicación número 455 de la Directa