Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Democràcia, dissens i solidaritat

Jaime Pastor, des de la plataforma Madrileñ@s por el derecho a decidir, reflexiona sobre el que entén  com una regressió de drets fonamentals i una deriva autoritària de l'Estat espanyol, de la qual el cas de l'independentisme català és tan sols una de les cares

/ Dani Gago

“Si un poble decideix exercir pacíficament i democràticament els seus drets, només és possible donar-li suport. La democràcia és com l’aire, un bé compartit i sense racons reservats: si està brut, està brut per a tots; si està net, també ho està per a tots”. Així començava el comunicat de Madrileñ@s por el Derecho a Decidir que es va llegir al final de la manifestació per la democràcia i la llibertat de les preses i presos polítics que es va celebrar a Madrid el passat 7 d’abril.

Per aquesta raó “no hi ha un problema democràtic a Catalunya; hi ha un problema de NO DEMOCRÀCIA a l’Estat espanyol”, com també dèiem en el manifest. Aquesta és la qüestió central que està en joc en aquests moments i que, per desgràcia, encara costa que es reconegui com a tal. La socialització política dominant a la societat espanyola entorn d’un nacionalisme d’Estat que, després de la mitificada Transició, continua mostrant una bel·ligerància permanent enfront de qualsevol qüestionament –encara que sigui per via democràtica– de la “unitat d’Espanya”, no ajuda.

No n’hi hauria d’haver prou amb recordar la ja llarga llista d’atacs, no només contra els qui han volgut portar a la pràctica el dret a decidir el seu futur a Catalunya, sinó també contra els qui reivindiquen poder exercir lliurement el seu dret a la llibertat d’expressió i de manifestació o, simplement, el seu dret a tenir drets en qualsevol lloc de l’Estat espanyol? L’últim cas conegut quan escric aquest article, el de l’aplicació de la llei mordassa a Evaristo, exvocalista de la Polla Records, és més indignant, si és possible, ja que ve a alertar-nos de la regressió històrica que estem vivint ara en comparació amb els anys 80 del segle passat.

L’aplicació de la llei mordassa a Evaristo, exvocalista de la Polla Records, ve a alertar-nos de la regressió històrica que estem vivint ara en comparació amb els anys 80 del segle passat

Amb tot, és l’ona repressiva que, des de l’1 d’octubre, s’ha anat desencadenant a Catalunya la principal prova de com s’està produint la progressiva substitució de l’Estat de dret per un Estat penal mitjançant les acusacions de “rebel·lió” i “sedició” contra un procés que s’ha caracteritzat per una mobilització de desobediència civil massiva no violenta, inèdita en la història contemporània europea. Una deriva punitiva que, a més a més, ha portat a mantenir en presó preventiva dirigents d’organitzacions socials i representants polítics legals, fins i tot negant el dret a prendre possessió dels seus càrrecs als recentment triats com a consellers. Ni tan sols la falta de suport mostrada fins ara per Alemanya, Bèlgica o Escòcia ha fet canviar d’opinió al ja famós jutge Llarena, disposat a forçar una interpretació cada vegada més “militant” del Codi Penal en nom de la preservació de la “unitat d’Espanya”.

El més greu de l’actual moment polític és que aquesta escalada repressiva coincideix ara amb la sentència sobre el cas Gürtel i la detenció d’un dels líders del PP, Eduardo Zaplana, la qual cosa ve a confirmar judicialment el caràcter criminal del partit del govern des de, almenys, el 1989. Es dóna així la paradoxa que els defensors del principi de legalitat enfront de l’independentisme català són els mateixos que al llarg de diverses dècades l’han violat sistemàticament.

Això no obstant, sabem que “el problema de NO DEMOCRÀCIA” no té a veure només amb el PP. Perquè també el PSOE i C’s, amb Felip VI al capdavant i la cúpula judicial, han tancat files en la defensa de l’aplicació completament abusiva de l’article 155 a Catalunya i en l’acusació del delicte de “rebel·lió” a l’independentisme català. Fins i tot Pedro Sánchez, ara disposat a presentar una moció de censura contra Rajoy, ha arribat a reclamar una reforma del Codi Penal per modificar el delicte de “rebel·lió” amb la finalitat de ser menys exigent en la caracterització com a “violent” de qualsevol assaig de desobediència civil massiva enfront del seu fonamentalisme constitucional.

Ve molt al cas recordar una cita de Bertold Brecht: “Criden violent al riu quan baixa corrent, arrabassat, però ningú diu que és violenta la llera que el tanca”. Perquè aquí està el veritable problema: la llera que ens ofereix aquest règim s’està mostrant cada vegada més violenta

Per això, a propòsit d’aquesta xenofòbia, ve molt al cas recordar una cita de Bertold Brecht: “Criden violent al riu quan baixa corrent, arrabassat, però ningú diu que és violenta la llera que el tanca”. Perquè aquí està el veritable problema: la llera que ens ofereix aquest règim s’està mostrant cada vegada més violenta. Un règim monàrquic que, basat fins ara en dos grans partits la corrupció dels quals s’ha demostrat estructural, reacciona amb polítiques austeritàries, recentralitzadores i lliberticides contra les diferents formes de dissens que s’han anat manifestant des de la irrupció del 15-M el 2011 i el cicle de mobilitzacions que s’ha anat desenvolupant a Catalunya almenys des de 2012.

L’estat d’excepció que es viu a Catalunya és en realitat un avançament de què pot ocórrer en altres indrets de l’Estat espanyol si no parem la involució política que estem patint en l’exercici de llibertats i drets bàsics a tot arreu. Perquè, en efecte, “demà pots ser tu”. Aquest és el repte que tenim al davant. Re-coneixent-nos com a iguals i diversos enfront d’aquest règim, lluny de la uniformitat de súbdits que se’ns vol imposar, hauríem de seguir l’exemple de moviments com el feminista i el dels pensionistes: com ells, hauríem de buscar la confluència en un bloc comú que ens ajudi a reconstruir llaços de solidaritat entre els nostres pobles darrere d’aquesta “democràcia real” que ja reclamàvem des de molt diversos llocs de l’Estat ara fa set anys.