Lluís Companys i Jover va néixer el 21 de juny de 1882 al Tarròs, un petit poble de l’Urgell. Va viure durant unes dècades transcendentals per la història recent de Catalunya, sacsejades per una intensa activitat de lluites polítiques, socials i identitàries. En comptes de refugiar-se en una vida tranquil·la i còmoda, va entomar els reptes del seu temps i es convertí en un activista pels drets socials des del final de l’adolescència.
Fill segon d’una família de propietaris rurals benestants, li havien dissenyat un futur planer i opulent. Després d’estudiar la carrera de dret, el seu oncle li llegaria un prestigiós bufet, situat al centre de Barcelona. Però hi va renunciar. Ja de ben menut es manifestà com un infant inquiet, de tarannà generós, solidari i compassiu. Valors que l’acompanyaren en totes les etapes de la vida, fins al darrer alè.
Mentre estudiava a la Universitat de Barcelona va impulsar la creació de l’Associació Escolar Republicana. Preocupat per les greus desigualtats socials de la Barcelona industrial, començà a publicar articles de denúncia que li ocasionaren el primer empresonament, amb tan sols disset anys.
Companys compagina la feina com a periodista amb tasques d’advocat defensant a sindicalistes i obrers empresonats pel seu activisme politicosocial
Durant els anys següents compagina la feina com a periodista amb tasques d’advocat defensant a sindicalistes i obrers empresonats pel seu activisme politicosocial. Es vincula a diferents partits republicans i catalanistes, on es posa en relleu la seva habilitat com orador. Entre 1917 i 1920 va ser elegit com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Aquells anys, en els moments àlgids del pistolerisme, van assassinar dos amics que li eren molt propers, en Francesc Layret (1920) i el Noi del Sucre (1923) mentre ell també estava sota amenaça. Aquests fets tràgics reforçaren la seva determinació a continuar la lluita.
Entre 1920 i 1923 va ser elegit com a diputat a les Corts de Madrid pel Partit Republicà Català i va impulsar el sindicalisme agrari que conduí a la creació de la Unió de Rabassaires (1922). La dictadura de Primo de Rivera (3 de setembre de 1923) va dissoldre les Corts i va reprimir l’activitat política. Companys va continuar l’activisme i la publicació d’articles en diferents mitjans, el que li va valdre diversos empresonaments.
La convocatòria d’unes eleccions municipals pel 12 d’abril de 1931 porta Companys a ser un dels principals impulsors d’una gran coalició de partits denominada Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), presidida per Francesc Macià, que aconseguí uns excel·lents resultats. El 14 d’abril, sabedor que havien guanyat a Barcelona, proclama la República des del balcó de l’Ajuntament a la plaça Sant Jaume. El triomf dels partits republicans en tot l’estat, marcà l’inici de la Segona República.
Per regular les relacions entre el govern de Madrid i l’acabada de crear Generalitat de Catalunya es va redactar l’Estatut de Núria, aprovat en referèndum pels catalans el 2 d’agost de 1931. El següent pas, l’aprovació per les Corts de Madrid, es preveia una tasca titànica que fou liderada per Lluís Companys. Després de dures negociacions i nombroses retallades, s’assolí el 9 de setembre de 1932. La nit de Nadal de 1933 morí Francesc Macià i Companys va ser designat pel Parlament com a nou president de la Generalitat.
El context internacional era molt complex, amb el feixisme governant a Itàlia i Alemanya i guanyant protagonisme en les democràcies europees. A Espanya les eleccions de novembre de 1933 van donar pas al bienni conservador. La revolta del 6 d’octubre de 1934 va comportar l’empresonament del president Companys. Unes noves eleccions, el 16 de febrer de 1936, retornen el poder als partits progressistes i és alliberat.
El 5 de febrer de 1939, Lluís Companys i nombrosos polítics catalans travessen la frontera per trobar refugi a l’Estat francès. S’instal·len a París i continuen treballant per protegir els catalans a l’exili
El 18 de juliol de 1936 es produeix l’alçament militar que inicia la Guerra Civil. Com a reacció es desencadena una revolta popular protagonitzada per anarquistes i comunistes. Des de la presidència de la Generalitat, Companys intenta apaivagar la violència. Aconsegueixen salvar nombroses vides i obres emblemàtiques d’art religiós. Segons va avançant la guerra civil, Companys desenvolupa tasques diplomàtiques internacionals cercant aliances, malgrat que el context és molt advers. Les tropes franquistes van guanyant territori i es constata que la derrota del bàndol republicà és imminent. El 5 de febrer de 1939, Lluís Companys i nombrosos polítics catalans travessen la frontera per trobar refugi a l’Estat francès. S’instal·len a París i continuen treballant per protegir els catalans a l’exili.
El 13 de maig de 1940 l’exèrcit alemany envaeix el nord de l’Estat francès i avança amb gran rapidesa. Les autoritats franceses recomanen Companys que es traslladi a un lloc més segur, fora de la capital. S’instal·la a una petita localitat de la costa atlàntica, propera a Nantes, on també es refugien altres exiliats catalans. Derrotat l’exèrcit francès, el mariscal Petain signa un armistici amb els alemanys el 22 de juny. Pocs dies després, el 13 d’agost, les forces alemanyes detenen al president Companys. El 20 d’agost l’internen a la presó parisenca de La Santé. Allí és interrogat per l’agent espanyol que va instar la seva detenció, Pedro Urraca. El 27 d’agost aconsegueix autorització per traslladar-lo a Madrid i el 29 d’agost és lliurat a les dependències de la Direcció General de Seguretat, on resta incomunicat.
El 3 d’octubre el porten al Castell de Montjuïc. El mantenen aïllat de la resta de presoners amb l’objectiu que ningú a Barcelona s’assabenti de la seva presència. El 14 d’octubre el sotmeten a un Consell de Guerra, acusat de sedició i rebel·lió, sense cap possibilitat de defensa jurídica real. En tan sols una hora el jutgen i condemnen a mort. La matinada del dia 15, en sortir el sol, és afusellat a tocar de les muralles. El seu darrer crit: “Per Catalunya!”.
El seu afusellament fou la culminació d’una vida entregada a la lluita per la justícia social, pels ideals republicans i per la defensa de Catalunya. Lluís Companys ha estat l’únic president escollit democràticament que ha mort executat per les dictadures feixistes que van assolar l’Europa de mitjan segle XX. El seu afusellament pren un relleu especial perquè, sota l’aparença formal d’un consell de guerra, en realitat va ser un crim d’estat perpetrat pel govern franquista, en connivència amb el règim nazi.
